Dos anys perduts pel nostre mal cap

Junqueres es lamenta que tot el que s'ha dit durant el judici acabi sense servir per a res. El pitjor és, penso jo, que tot el sacrifici dels exiliats i els empresonats no hagi servit per a res. Aquesta és la impressió que tenim molts des de fa dies. Els culpables som tots plegats, per no parlar d'uns quants noms. Ni es va planejar bé, ni es va saber respondre adequadament l'embat de l'Estat, ni el govern català sorgit de les eleccions convocades per M. Rajoy ha estat a l'alçada que se n'esperava.

Tot plegat ha estat un cúmul de disbarats, dubtes i trets al peu que ens ha deixat gairebé fora de combat. Estem a l'espera de la sentència del judici, convençuts que serà dura per als nostres presos polítics, i que nosaltres, els que ens ho mirem des de fora serem incapaços de moure cap fitxa. La història parlarà d'una temptativa fallida al voltant dels tres-cents anys de l'efemèride i de la reculada en drets i benestar per un mal fer d'uns quants polítics de pega, animats per uns insensats i il·lusionats que sortírem al carrer.

Posem-nos en la pell de Junqueras i els altres presos polítics i mirem cap a fora, cap al govern català. Què en poden pensar? El teatre que representa Torra és tot el que pot fer? No en sap més? No hi ha ningú que doni la cara amb els peus ferms a terra i el cap ben aclarit?

Passat l'estiu, haurem perdut dos anys de mal govern i de lenta recuperació dels drets aconseguits fins llavors, i encara no tenim clar què volem ser de grans. Trist, molt trist el paper que li ha tocat jugar a Catalunya des del 2017

Ràbia i tristesa en arribar al meu país

Ahir, el primer impacte quan vaig arribar a Barcelona va ser de ràbia i tristesa alhora. La primera imatge, després d'una hora de retard en l'avió, va ser de la guàrdia civil amb l'armament a la mà, observant les persones que arribàvem de Berlín, com si es tractés de delinqüents i elements perillosos.

Vaig recordar immediatament les imatges d'una arribada a l'aeroport de Kiev, quan encara era soviètica i persistia el mur de la ciutat de Berlín. Aquella sensació de que arribes a un país amb els drets en suspens i que qualsevol moviment que facis serà controlat per l'exèrcit, i en el nostre cas, per la Guàrdia Civil del nostre estimat ministre, l'inepte Jorge Fernández Díaz.

El comentari d'una dona que passava pel meu costat fou: "ens volen fer agafar por". Una interpretació clarivident d'una situació repugnant que havíem oblidat de fa temps. 

Venia d'una ciutat amb una història terrible. Una ciutat que viure el feixisme més cruel per acabar patint la dramàtica divisió en dues parts, partint famílies i forçant les persones a suportar una dictadura i un bloqueig inhumà. Havia vist la reforma de la ciutat, sense oblidar la seva història, i arribava en un país que entenem com a democràtic, però que darrerament i gràcies al PP, pateix una involució amb una reducció dels drets més elementals de les persones.

Ràbia continguda i molta tristesa per veure la degradació del meu país per culpa d'uns insensats que estan governant, sense arguments ni idees fora de l'opressió a tota persona que se sent diferent a ells. No em digueu que això no és una mostra de feixisme latent en una societat que es diu democràtica.

Entenc que el PP català designi l'Albiol com a candidat a president de la Generalitat, perquè és el model típic de xenofòbia, salvant les distàncies, del nacionalsocialisme del passat alemany.