Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Asil polític per a l'opositor veneçolà

Els líders dels partits polítics no acaben d’entendre que la ciutadania està molt cansada d’ells. És lògic que cada partit polític intenti desgastar l’adversari per fer-se un lloc, per aconseguir el poder i poder implantar el seu programa polític, que hem d’entendre s’emmarca sota una ideologia concreta. El que no s’hi val és criticar l’altre faci el que faci, que probablement seria el mateix que ells farien, si poguessin.

Avui ha estat notícia la fugida de l’opositor veneçolà, que demanarà asil polític a Espanya. El govern socialista l’ha traslladat en un avió militar i, en aquests moments que escric el post, està volant cap a la base militar de Torrejón de Ardoz.

El partit popular, que hauria fet el mateix, s’ha afanyat a buscar un motiu per criticar el govern. No podia protestar contra el trasllat i ha buscat l’excusa que el govern espanyol no ha reconegut la victòria de l’opositor. Ho havia de fer?

Entenc que es posi en dubte els resultats electorals veneçolans i que es reclami les paperetes de l’escrutini per confirmar o no la victòria de l’actual mandatari. I això ho ha fet el govern socialista. Però penso que si no es pot demostrar la trampa del govern actual veneçolà, tampoc es deu poder demostrar la seva derrota, oi? Si no hi ha llum, com es pot decidir que la victòria va ser de l’oposició?

Probablement, el govern de Maduro va fer trampa, però es pot proclamar alegrament la victòria de l’oposició? Té, el PP proves que demostrin la trampa del govern de Maduro? Si no té proves, com pot exigir que el govern espanyol proclami la victòria de l’oponent?

Sense posicionar-me de cap manera, crec que la decisió del govern espanyol és prou definitòria. Exigir en aquests moments un pas més és, simplement, embolicar la troca. Criticar per desgastar l’adversari, i això és el que ens cansa, i per això l’abstenció o l’auge de partits populistes a l’extrem dret.

Ens pot agradar més o menys el govern socialista de Pedro Sánchez. Als catalans ens ha portat a l’hort més d’una vegada, i hi tornarà, si pot. Ha enredat als partits independentistes en totes les negociacions fetes. Ha incomplert pactes i terminis. Això ningú no ho pot negar, però és evident que en aquests moments no hi ha, a Espanya, una alternativa de govern que tingui un mínim de garanties de procés i gestió democràtica. De moment ens hem de refiar que l’actual govern no disposa de majoria absoluta i necessita pactar, no gran cosa més. Tampoc cal ser innocents, que déu-n'hi-do el que n'hem estat!

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Recordant Joan Rigol

Avui hem conegut la mort de qui fou president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Joan Rigol. I ho dic així per respecte al càrrec davant de tots aquells que voldrien fer desaparèixer les nostres institucions, però també per respecte a la seva persona. Una home bo, just, dialogant i honest. I de ben segur que encara ens deixaríem adjectius positius per parlar d'ell. Quan penso en ell és quan crec que encara queden bons polítics en qui confiar. Probablement cada vegada menys.

    Al marge de la simpatia o no que podia despertar la seva ideologia i afiliació política, de Joan Rigol només en podria dir coses positives. Perquè el més important d'una persona és l'honestedat. Pots discrepar de com pensa, però si actua amb honestedat, claredat, transparència i coherència, aquesta és la millor persona que pots tenir al costat, com a company de viatge o com a adversari. Els pitjors són els que enganyen, que amaguen el que pensen, només per obtenir poder i asseure's a la cadira.

    Sempre explico l'anècdota d'haver coincidit amb ell en una llotja de l'Auditori barceloní. És simplement una anècdota, però em vaig sentir molt cofoi. La impressió que em va donar és la que tenia d'ell en la distància. Segur que hi ha persones que podran parlar més a fons de la seva personalitat que no pas jo. Als polítics els veiem a través d'unes ulleres que no sempre són nítides. Tenen els seus biaixos, i la ideologia que està al darrere del partit polític on estan afiliats ens condiciona molt a l'hora de valorar-los. És per això que recalco la importància de valorar la persona al marge de la seva adscripció política. 

    Quan he conegut la notícia de la seva mort he pensat que necessitava expressar el condol des d'aquest meu racó virtual, com a petit homenatge i reconeixement a la seva tasca. Ell ens ha ensenyat la importància del diàleg. Del saber estar i saber fer. Podrem discrepar de moltes coses, però mai li podrem negar el seu treball intens, la seva gran estima al país, i la seva dedicació amb honestedat a fer més justa la política, que acostuma a ser molt maltractada, sovint amb prou motius. 

    Que descansi en pau l'expresident del Parlament, i que el seu record il·lumini a aquells aprenents de polític que ens han de fer sortir d'aquest atzucac on estem entaforats des de fa tant temps.

Criticar o insultar

M’he proposat estar uns dies desconnectat de tot el que passa més enllà del meu voltant més immediat, la família, els amics més íntims, els veïns. No em serà fàcil, però ho haig d’intentar. Això no treu que no recuperi temes que ja he tractat en aquest blog com pot ser la crítica i l’insult. Dos conceptes, dues accions que sovint es confonen i que caldria insistir-hi. No és el mateix.

Darrerament hem presenciat un seguit d’insults entre dirigents i forces polítiques que ens haurien de fer reflexionar. No pot ser que anem per aquest camí, cada vegada més groller. La crítica no ha de ser necessàriament una mala praxi, fins i tot pot ser positiva la seva pràctica, encara que no agradi, que molesti. L’insult no té res de positiu, ans el contrari. L’insult no aporta cap valor ni serveix per solucionar o millorar res, sinó tot el contrari. I últimament se n’està abusant. Només s’explica per les ganes d’amagar les pròpies vergonyes, la pròpia incompetència, les pròpies misèries.

Que un partit polític comuniqui missatges insultants sense cap argument i només amb la intenció de fer mal a l’adversari resulta reprovable, i tots plegats hauríem de ser prou honestos per denunciar-ho i donar-los l’esquena. 

Hem de ser crítics, respecte els altres i a nosaltres mateixos, però hem d’aparcar aquest vici d’insultar. Quina autoritat moral tenim per caure en la misèria de l’insult? Pensem-hi una mica i actuem amb honradesa des del nostre àmbit. Actuem amb sentit crític amb la voluntat de millorar les coses, i tanquem les nostres orelles a aquells que només busquen fer mal per profit propi.

Per respecte a la llibertat d'expressió

Per respecte a la llibertat d'expressió segons quines accions no haurien de ser permeses i sí sancionades. La polarització d'aquests darrers anys fa que tots plegats visquem força despistats i que es posi en perill la convivència. No podem permetre que els polítics actuïn de manera violent, ja sigui amb agressions físiques o declaracions provocadores. Tots sabem què passa quan s'escalfa la massa i els problemes que es poden generar. La responsabilitat dels que han estat escollit per dirigir les institucions públiques els obliga a comportar-se d'una manera civilitzada. Si això no es compleix, d'alguna manera o altra s'ha de sancionar.

    No podem posar en perill la llibertat d'expressió, però aquesta té uns límits, i quan es convoca la gent per linxar una persona, sigui polític o ciutadà de peu, els tribunals de justícia han d'actuar per evitar que derivi en un caos general amb resultats incerts. Els fets del carrer Ferraz on es va destrossar un ninot que representava el president del govern espanyol s'han de considerar greus i abominables, sigui quin sigui el concepte que tinguis del president. Si aquests fets es poden explicar per les declaracions del líder de Vox, aquest hauria d'assumir la seva responsabilitat, per bocamoll i violent.

    Estem confonent els termes i no s'entén la discrepància política ni es respecta com caldria. El fet de pensar d'una manera determinada no et dona el dret d'animar la gent a destrossar l'adversari. Si realment creiem en la democràcia i volem avançar com a país lliure i respectuós amb les persones hem de canviar aquesta tendència dels últims mesos i acceptar que en democràcia les majories governen i que la fiscalització de la seva feina, del tot legítima, no passa per l'atac visceral i encegat que en aquests moments practica Vox i el mateix PP, un partit que està cridat a governar en un moment o altre.

    M'agradaria pensar que el nostre sistema judicial és capaç de reconduir la situació i que si els nostres polítics, alguns polítics, no saben comportar-se, rebin el càstig oportú per evitar degradar més la nostra societat, la nostra convivència, el futur del nostre poble. 

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Nicolás Redondo, un vell sindicalista

Arran de la mort del sindicalista de la UGT, Nicolás Redondo, em ve al cap aquella idea que es repeteix sovint, potser més a mesura que et fas gran, que abans hi havia millors polítics o sindicalistes que no pas ara. Aquesta és la impressió que tinc i lluito per ser objectiu i no deixar-me portar per la inèrcia de pensar que abans tot era millor.

L'altre dia, en una conversa agradable de darrera hora de la tarda, em varen comentar que els joves no vivien amb la por que els que ja no ho som tant ens aclapara una mica. Mirem el futur amb preocupació i ens agradaria deixar un món millor per als nostres fills. No sé si l'afirmació és exacte, ja que sempre he pensat que avui els joves no ho tenen fàcil. Trobar feina i habitatge digne són dues coses prou difícils d'aconseguir.

Nosaltres no ho vàrem tenir fàcil, però érem fills d'una generació que va passar la guerra i la postguerra. La repressió del franquisme, la manca de llibertats i la prohibició de la llengua i la cultura. Amb tot això, que nosaltres també vàrem experimentar, encara que una mica d'esquitllada, consideràvem que ho teníem millor. Potser ara els nostres fills pensen el mateix, i el futur que veiem tan negre és només amb els nostres ulls.

En aquesta mateixa sintonia podria pensar que també ara hi ha bons polítics com abans, però se'm fa difícil. Observo els diferents partits polítics que hi ha hagut a casa nostra i les persones que els lideraven, i continuo pensant que abans eren unes persones més sòlides, amb uns missatges més clars i unes actituds més responsables. Gent valuosa i disposada a donar-ho tot per fer avançar el país.

Probablement hi havia corruptes i no teníem tanta informació com ara. A tots ens va sorprendre la deixa a Jordi Pujol i tot l'entremat familiar que encara cueja, fóssim o no seguidors o admiradors del polític. Potser pecàvem d'innocència i ara ja som gats escaldats. Tot i així, contemplant els discursos i les intervencions dels polítics actuals al Parlament o al Congrés de Diputats, la impressió que tens és que no donen la talla, que són molt lluny del nivell dels polítics d'anys enrere, de l'inici d'aquesta transició a la democràcia, que també ens ha desencisat.

Conec poc el sindicalista que ens ha deixat, ni de la seva etapa al capdavant del Sindicat, ni de després quan es va jubilar. Malgrat tot, recordo el carisma i la credibilitat que proporcionava, al marge dels teus pensaments i ideologia. És bo reconèixer la vàlua de la gent al marge de com penses, i això ho trobo a faltar avui. Tot es mou per sectes sense reconèixer l'adversari, per més personalitat i honestedat que pugui tenir. Ai, que això també pot ser signe del fer-se gran. Què hi farem!

Cs, l'endemà de les eleccions

Ahir m'hi referia d'esquitllada quan parlava dels resultats electorals a Andalusia. La desaparició de Cs al Parlament andalús és una nota destacada dels resultats electorals d'aquest passat diumenge i se suma a la davallada que ha protagonitzat el partit polític des de les darreres eleccions generals. La notícia tampoc no va sorprendre gaire, doncs era la tendència dels darrers anys i tot feia pensar que aniria d'aquesta manera. En tot cas es podia dubtar si desapareixerien del tot o bé obtindrien una important davallada. 

No és la primera vegada que en el meu blog parlo de Ciutadans, i qui em segueix sap que acostumo a criticar-los sempre. Una cosa és discrepar d'una ideologia o partit polític i l'altra considerar que es tracta d'un projecte rancorós i ple d'odi sense res de positiu que l'avali. El partit polític va néixer a Catalunya per anar en contra la llengua i el país, i realment ha fet molt mal. Al començament no prevèiem el ressò que podria tenir, i va arribar a ser el partit polític més votat en unes eleccions al Parlament català. 

Cs ha fet molt mal a Catalunya, però al meu entendre ho ha estès a la resta d'Espanya. Volia ser un partit nou que acabés amb el bipartidisme espanyol, i va fer mans i mànigues per pactar amb qui fos per tal de guanyar adeptes i poder. Crec sincerament que quan les coses es fan malament i no hi ha una base positiva per tirar endavant un projecte, difícilment s'obté l'èxit, encara que a curt termini pugui semblar el contrari. El seu líder Albert Rivera i també l'actual Inés Arrimades, han ocupat posicions polítiques de pes en el panorama català i espanyol, però en pocs anys s'han desinflat. El mal ja està fet.

Ara Inés Arrimades anuncia reformes importants i m'ho crec. Poden arribar a reformar els seus principis ideològics, si és que mai n'han tingut. Amb la dimissió d'Albert Rivera ja es va voler canviar la tendència, però tampoc ha reeixit. No sé quin serà el nou discurs, però estic segur que s'enfocarà a tornar a enganyar tothom per tal de recuperar seients als parlaments autonòmics, que hauran d'escollir nous diputats l'any vinent, i intentar recuperar-ne també al Congrés i Senat espanyols, a finals de l'any vinent.

Es juguen el sou públic si no volen haver de buscar-se la vida al món privat, i per això no estalviaran esforços a costa dels militants de base que en última instància són els que acaben pagant el plats trencats. De moment els càrrecs electes han anat reduint-se, i amb ells tot el conjunt de càrrecs de confiança que viuen de la política. Malgrat que alguns no podem estar contents amb els resultats andalusos, sí que és un bon senyal el fracàs de Cs, un partit que només ha buscat la bronca per fer mal als que no pensen com ells. No som adversaris polítics, sinó enemics, i això és el que no hauria de ser en un sistema realment democràtic.

Rufián és un maleducat

He llegit que el diputat d'ERC a Madrid, el senyor Gabriel Rufián, es disculpava de les seves declaracions, després que el president català l'hagi desautoritzat. Sempre és bo reconèixer quan t'equivoques, encara que en el seu cas no trigarem a tornar-li sentit exabruptes, com és molt usual en ell.

Penso que el problema de Gabriel Rufián és la mala educació. No tot s'hi val a l'hora de desprestigiar l'adversari, per més ràbia que et faci. El senyor Rufián va anar a substituir un altre personatge d'ERC, el senyor Joan Tardà, que tampoc es quedava curt en les seves declaracions i insults, però potser sí que era una mica més moderat. Potser tenia més educació.

Quan he llegit per primera vegada els insults que havia proferit a l'expresident Puigdemont, m'ha sabut greu, no tant perquè l'expresident sigui sant de la meva devoció, sinó perquè considero que no s'ho mereix, i estan fora de lloc. Volia esbrinar el context de la conversa on l'insultava per poder entendre millor perquè ho feia i de la manera que ho feia. Sigui com sigui, però, un diputat no hauria d'utilitzar aquests insults, sobretot quan no hi ha una base on sustentar-los.

La discrepància entre JxCat i ERC és molt gran, i darrerament sembla que s'ha accentuat. Això és un mal símptoma i un desastre per al nostre país, tenint en compte que els dos partits polítics conformen el nostre govern, i hi ha prou problemes amb Espanya com per deixar-los de banda i entretenir-nos a tirar-nos els plats pel cap, i a més insultar-nos.

Quan la republicana, senyora Marta Vilalta, demanava a JxCat que no s'equivoquessin d'adversari, pensava que ella mateixa havia de ser conscient de quin era el paper de molts dels polítics d'ERC, i adonar-se que potser el que estava criticant de JxCat s'ho havia d'aplicar en el seu propi partit polític. 

És una llàstima el nivell dels nostres polítics que, no només esdevenen incompetents per resoldre la situació que estem patint des de fa anys, sinó que a més es dediquen a insultar-se donant prou motius d'alegria els que realment estan en contra del nostre país. 

Crec que Rufián ha fet bé de demanar disculpes per la seva actuació, però m'agradaria que ERC fes una autocrítica sincera i valorés la possibilitat de prescindir de polítics com ell, que no ajuden en la recuperació del seny i la professionalitat dels nostres polítics, i en resum a la millora de la governabilitat del nostre país. 

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

Els comuns surant sense avançar

I per acabar aquest seguit d'anàlisis sobre els resultats electorals del dia 14 de febrer, tenim a En Comú Podem, que també va perdre molts vots i percentatge de vot, però va mantenir els 8 escons que tenia actualment. On varen anar a parar els seus vots? No sé si se n'ha parlat gaire, però jo pensaria que es tracta de gent que va quedar-se a casa o potser es va passar al PSC, per allò que... per ser-ne tan dependents, potser millor votar-los directament. Ja fa molts anys que aquest tram electoral, ocupat pel PSUC, Iniciativa i ara Comuns, s'aguanta amb prou feines, intentant diferenciar-se del PSC, però sense acabar de tenir prou força i presència.

L'única esperança, després de conèixer els resultats, és la d'aconseguir un pacte d'esquerres, sense que això els deixi de ser la part feble del pacte i per tant l'ase dels cops. El seu discurs a Catalunya, que no governen, és molt diferent al d'Espanya, que sí que estan al govern. Ja sabem que és molt diferent governar que ser a l'oposició, però és precisament quan es té l'oportunitat de condicionar les decisions, que es demostra la seva capacitat i, d'alguna manera, la justificació per demanar el vot.

Els Comuns no acceptaran mai un pacte amb JxCat, a qui consideren la dreta, però sí que és cert que hi ha altres institucions on els pactes o el lliurament de vots han estat acceptats de posicions més compromeses. Al final t'adones que tot és qüestió d'interessos, i per tant no cal xerrar tant i anar més al gra.

Per al PSC serien una bona crossa, però no tenen ningú més on agafar-se, sempre i quan ERC es mantingui fidel a la seva promesa de no voler saber res d'una pacte amb els socialistes. Les converses continuen avançades, ERC voldria pensar que la seva indefinició sobre el dret a l'autodeterminació continua pesant com abans, i que els pot fer entrar al govern i d'aquesta manera agafar més força davant el seu adversari JxCat. 

Catalunya no tindrà presidenta a la Generalitat

L'efecte Puigdemont que fins ara havia funcionat no ha estat suficientment fort com per mantenir JxCat per davant d'ERC i també, com ja va passar l'any 2017, un tercer partit n'ha sortit vencedor. La possibilitat d'aconseguir una dona com a presidenta de la Generalitat s'ha esvaït, i Laura Borràs ha vist com el seu adversari, Pere Aragonès, l'avançava i es proclamava com a gran candidat a presidir el nou govern.

Hem pogut pensar que el trencament amb el PDeCAT hagi pogut ser la causa d'aquesta derrota, però també ens hauríem de preguntar si tots els vots que va obtenir el PDeCAT haurien anat a la bossa de JxCat. Em fa l'efecte que la configuració de les llistes, amb Canadell de tercer, i les proclames d'unilateralitat de Borràs no hi haurien ajudat i per tant no tot és culpa de l'equip de Chacón, sinó que s'ha de fer un xic d'autocrítica.

També caldrà veure si el fet de perdre la presidència representa per a JxCat una patacada que els deixi en un segon terme a partir d'ara. Caldrà veure si ERC ho sap aprofitar i aconsegueix un lideratge seriós i convincent. Hi ha dipositades moltes esperances, fins i tot per part de qui no els ha votat, però que accepta de bon grat aquest primer lloc per davant de JxCat.

Quin paper jugarà Puigdemont ara que el seu partit està en un segon pla? Ja no podrà jugar el paper de president a l'ombra, donant instruccions al president titella, com en el cas de Torra, i haurà d'aprendre a estar en un segon nivell. Es podrà concentrar en el seu propi cas, de persona exiliada, batallant per mantenir el seu escó al Parlament europeu. Per la seva part, qui passarà a jugar un paper de president a l'ombra serà Junqueras, des de Lledoners. Els papers s'han intercanviat i haurem de veure si el país se'n surt millor.

ERC aconsegueix els seus objectius

En la línia d'aquests darrers dies de valorar els resultats de les eleccions catalanes, parlar d'ERC és parlar d'objectius assolits. Feia anys que aspirava superar el seu gran adversari, ara sota les sigles de JxCat, i ho ha aconseguit, encara que sigui només per un escó i poc més de trenta-cinc mil vots. L'altre objectiu era superar el 50% dels vots independentistes i també ha estat així, en aquesta ocasió gràcies als vots del PDeCAT.

ERC podrà assolir la presidència del govern de la Generalitat si és capaç de formar un govern amb el suport dels partits independentistes. Un pacte d'esquerres el portaria a donar suport a qui va ser guanyador absolut de les eleccions, el PSC.

De fet JxCat ha jugat força malament i el seu trencament amb el PDeCAT l'ha portar a cedir el primer lloc dels partits independentistes en favor d'ERC. Un trencament que no ha anat bé al PDeCAT, que no ha aconseguit el mínim de vots per poder entrar al Parlament i que ara haurà d'analitzar quin futur l'espera.

ERC podrà governar, però caldrà veure amb quines condicions. Penso que seria bo que assumís el lideratge del govern i no haguessin de repartir-se el pastís amb JxCat, per evitar els problemes que hi ha hagut durant aquesta darrera legislatura. Aragonés hauria de poder nomenar el seu govern, de la seva confiança i disposar de prou capacitat de maniobra per conduir el govern a recuperar tots aquests anys perduts.

No sé què li exigiran la CUP i JxCat, si finalment arriben a algun pacte, però seria de lloar que tots assumissin un plus de responsabilitat i deixessin les mans lliures a qui ha de ser el nou president de la Generalitat, per confeccionar el govern de la seva confiança. Necessitem també uns consellers i conselleres solvents i capacitats per reconduir tots els disbarats comesos darrerament. Els catalans estem molt cansats de com han anat les coses i volem veure governar, i fer-ho bé. Podem donar-los un marge de confiança, però s'han de posar les piles i no tornar-nos a fallar.