Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.

Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

Cansats de polítics inútils

Tal com us comentava ahir, el senyor Pedro Sánchez ha volgut passar pàgina molt ràpidament de les eleccions municipals i ens ha plantificar unes noves eleccions, mig any abans del que estava previst. Es tracta de portar la veu cantant i demostrar que no té por als resultats. Tothom sap, però, que no ho té gens clar i que haurà de fer mans i mànigues per intentar capgirar la tònica dominant que el porta a perdre les properes eleccions, o si més no a veure com el PP i Vox sumen per fer-se amb el poder.

Les perspectives no són gaire bones per a totes les persones que creiem en la democràcia i, sobretot, en la defensa dels drets de tothom, també dels més dèbils, aquells que no ostenten el poder i que ho tenen prou difícil per subsistir en un món cada vegada més divers, amb un distanciament important entre rics i pobres.

També hem d'estar preocupats aquells catalans que estimem la nostra terra, que hem somiat durant tota la vida el reconeixement als trets diferencials, que hem lluitat per la nostra cultura, la nostra llengua. Sabem que si el PP governa i a més necessita del concurs de Vox, tot seran traves i perdrem els pocs drets que hem estat capaços de salvar.

No he cregut mai en la teoria de com pitjor ens ho plantegin millor ens en sortirem. Està vist i comprovat que la nostra capacitat de resposta i enfrontament als poders que pretenen aniquilar-nos és nul·la. No només som incapaços de fer-hi front, sinó que a més ens dividim i ens tirem els plats pel cap.

Sorprèn, per no dir que emprenya, sentir els discursos dels líders de Junts i ERC demanant unitat davant el repte de perdre bous i esquelles. No sé si no s'han adonat que estem farts dels seus discursos inútils. Estem cansats dels sermons del senyor Junqueras, les declaracions de la senyora Vilalta, de les excuses del senyor Turull, i així podria continuar amb altres exemples i protagonistes.

No han vist la resposta de la gent en aquestes eleccions, amb un nivell de participació ridícul? No creuen que això anirà a més si no són capaços de capgirar el discurs, però sobretot, l'actitud i les maneres?

Estem molt cansats dels polítics d'avui i necessitem un relleu ja! Els volem a casa i necessitem cares noves. Calen polítics que donin la cara, que siguin coherents, honestos i deixin de tractar-nos com a criatures. Els hi reconeixem els mèrits i el sofriment patit, però sisplau quedin-se a casa i deixin que nous protagonistes entomin la situació. No maregem més la perdiu! ja ens han complicat massa l'existència!

Tret de sortida a la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral per escollir els nous regidors i regidores del proper mandat. Totes les forces polítiques estan a punt al tret de sortida, però és evident que fa dies que la campanya està en marxa, encara que no li diguem pel seu nom. Parlem de precampanya. I n'hi ha que la comencen l'endemà mateix de les eleccions, sobretot quan els resultats no els hi han estat favorables.

Les campanyes electorals no tenen res de dolent, quan se'n fa un bon ús. És cert que generen despeses que ens les podríem estalviar, però ja se sap que hi ha aquell component publicitari que ens sembla que necessitem per acabar de convèncer les persones que puguin estar dubtant a l'hora de triar el partit que més els convenç.

És per això que o bé ens culpem tots o ens disculpem a la plegada. Si una força política deixa d'anunciar-se, més aviat hi sortirà perdent. Ningú es vol quedar a casa i després lamentar que no ha fet prou per donar-se a conèixer. Seria bo, però, que tothom fos honest en els seus plantejaments, encara que puguem acceptar alguna exageració. El que no és lícit és enganyar i prometre allò que saps que no podràs complir. I això passa més sovint del que sembla.

Avui, doncs, els polítics i les persones que hem decidit presentar-nos per servir la nostra vila i la seva gent, sortirem al carrer a penjar cartells i pancartes. Sortosament, si més no a la nostra vila, ja fa temps que ho tenim força regulat, i ja no es produeixen aquelles enganxades dels primers anys de la democràcia, on totes les parets s'empastifaven sense ordre ni concert. Tenia la seva disculpa, després de 40 anys de silenci obligat.

La CUP sortirem amb la il·lusió d'aconseguir uns bons resultats que ens permetin ser decisius en el govern de la nostra vila. És cert que es pot fer feina des de govern i des de l'oposició, però no és menys cert que si no pots assumir responsabilitats de govern es fa molt difícil que la teva opinió sigui escoltada. Ja no és tant per la raó que puguis tenir o no, com pel fet de no sumar prou perquè els teus vots siguin reconeguts.

Sortirem il·lusionats, però molt convençuts de la responsabilitat que representa dirigir el futur d'una vila, amb més de setze mil habitants, i amb moltes mancances fruit d'uns anys d'estancament i desordre. Tenim ganes de ser decisius i per això ens cal generar confiança entre els nostres conciutadans. Aquesta mitjanit comença a rodar una campanya que ja fa dies que funciona i que hi estem treballant per fer-nos creïbles.

Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

L'actuació del ministre de Cultura l'obliga a dimitir?

Sovint ens renyen, o fins i tot ens autorenyem, quan generalitzem en dir que els polítics són tots uns corruptes. Continuo pensant que no tots ho són, però hem de concloure que n'hi ha una bona colla, i no afavoreixen gens els honestos, que també n'hi ha.

Avui ha sortit la notícia del frau a Hisenda del flamant ministre de Cultura. Els seus el disculpen dient que no deu res a ningú. Esclar, ja va pagar la multa, i ho va fer perquè el varen enxampar. No es tracta de si s'ha pagat o no, sinó com ha actuat. Una persona que estafa no és de fiar.

És cert que ningú, o probablement quasi ningú, pot assegurar que mai, però mai, no ha estafat, tampoc a l'Estat, però això no justifica que s'hagi de permetre que càrrecs públics, que han defraudat puguin continuar en el govern. Cal donar exemple, sobretot quan es tracta de membres d'un govern que hi són perquè han fet fora l'anterior govern, acusat de corrupció.

Ja sé que fa mal acceptar que tu també has enganyat i actuat fraudulentament, però no hi ha excusa que valgui, i el més honest és dimitir. A més, les declaracions del president Sánchez, quan no era president, per justificar l'atac al PP, el deixen fora de joc. Si no cessa el ministre, tindrà sempre més la xacra al damunt, i no podrà exigir als altres el que ell no haurà estat capaç de fer.

El cas del ministre de Cultura i Esports no és el mateix que els casos que s'han anat succeint en els diferents governs del PP. Ell no s'ha aprofitat de la política per estafar Hisenda, sinó que ho ha fet a títol personal, però... Quan tens un càrrec i has estat nomenat servidor públic, s'ha de tenir un currículum exemplar, i aquest no seria el cas del ministre Huerta.

El Parlament català treu fum i a Madrid no hi ha bombers

Avui és obligat parlar de tot allò que està passant al Parlament català amb les lleis de desconnexió i del referèndum, i del ressò que té a Madrid, tant en el govern espanyol com en els diferents tribunals de justícia, però us haig de confessar que no he engegat ni la ràdio ni la televisió. Dic mentida, he estat escoltant Catalunya Música al cotxe, i a casa les obres que vaig comprar d'Edvard Grieg, a casa seva, que inclouen el Peer Gynt.

Llavors si no he seguit el debat parlamentari i tot l'enrenou que ha ocasionat, per què escric sobre el tema? Doncs perquè avui no es pot parlar de res més, i perquè n'estic fins al monyo de tot plegat. M'agradaria que tot hagués passat, de la manera que hagi de passar, i poder fer una composició de lloc de la situació en què ens trobarem el dia 2 d'octubre, sinó abans.

Perquè estic fart dels acusadors i dels defensors del referèndum que no són honestos i no diuen la veritat. Perquè no hi ha possibilitat de diàleg quan no hi ha arguments per negar drets, i perquè s'han d'emprar polítiques sospitoses o de tuf predemocràtic. Perquè es fan afirmacions de ser poc democràtics per part d'aquells que no donen l'oportunitat d'expressar-nos, també els que no volen la independència.

Per tot això i més, tinc ganes que passi tot i d'aquesta manera poder començar una nova etapa, amb més diversitat de temes. Jo, votaré, si em deixen, com sempre he fet des de que l'Estat ho va permetre allà el 1977. Sempre he decidit allò que en aquell moment em semblava millor o bé m'interessava més. Si no em deixen, faré el mateix que vaig haver de fer en vida del dictador. Algú que em digui on és la democràcia. Crec que s'ha extraviat!

Oportunisme judicial

Les declaracions interessades d'un costat i l'altre no ajuden en res a desenredar la situació que estem vivint aquests dies. Cal ser honestos i posar cada cosa al seu lloc. Si hi ha indicis de corrupció això s'ha d'investigar a fons i no parar fins que quedi demostrat. Entretenir-ho i treure-ho quan interessa desviar l'atenció o bé afectar la vida política d'un moment determinat tampoc és honest.

El problema més greu, però no està en si ara tocava la mobilització de la Guàrdia Civil per fer sortir dels seus caus els convergents vigilats, sinó que les seves accions hagin estat fraudulentes, i també que la Justícia actuï a mercè de l'Executiu, de quan i com li va bé al partit en el govern. Aquest és el gran problema a Espanya des de fa molts anys, però que ara s'ha agreujat en l'època Rajoy. Un president que ha deixat d'actuar políticament i ha utilitzat els tribunals de Justícia per resoldre els problemes i les reivindicacions a Espanya.

L'altre element que agreuja el problema és la submissió del PSOE al PP, que juga amb ell i li fa fer el que vol sense que s'albiri un canvi a mitjà termini. Un partit polític de dreta rància que no té oposició real, sinó que compta amb la col·laboració de qui representa que l'hauria d'enutjar.

L'alternativa esquerrana, Podemos, no passa per un bon moment i té mes feina a definir-se i a barallar-se per ser el número 1, que no pas per liderar una oposició ferma a la inacció del govern del PP i a les trifulgues amb els jutges i les seves institucions.

Davant d'aquest panorama resulta difícil prendre decisions sense tenir la incertesa de la bondat o no d'aquestes. Estem vivint el dia a dia amb més intensitat del que seria normal, i això perquè avui no sabem què podrà passar demà i encara menys demà passat.

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.

A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.

Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...

Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 

Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

Tota la culpa la té el referèndum!!!

Arran del referèndum britànic amb victòria, a contracor del govern, del 'Brexit', hi ha qui et vol convèncer de les maldats del referèndum i, sobretot, fer-te veure els perills d'una convocatòria a Catalunya d'un referèndum sobre la independència.

No és un tema banal, sinó que té molta transcendència i és una excusa molt utilitzada per totes les persones que no creuen en la democràcia, sinó que són uns feixistes en potència, el gran perill del futur europeu i, segons sembla, també dels Estats Units.

Cada vegada hi ha més persones amb poder que arriben a la conclusió que cedir sobiranisme i drets és un perill per a l'establishment, i posen tots els impediments perquè les persones normals, del carrer, puguem opinar i exercir aquells drets. I el més perillós de tot és que aquestes persones no estan soles, sinó que reben el suport de les masses, sovint desinformades o manipulades.

No vull caure en l'error de dir o fer pensar que els electors s'equivoquen quan voten. Fins i tot tenint en compte les reaccions a la Gran Bretanya després del desencís de molts per la victòria del 'Brexit'. Les persones no ens equivoquem, però sí que és cert que no sempre coneixem tota la veritat. Dit això, però, que ningú en tregui la conclusió que convocar un referèndum és portar gent enganyada a votar una cosa que en desconeixen les conseqüències. La conclusió a què hem d'arribar és que cal ser honestos, explicar tota la veritat, fer pedagogia sincera i no mal intencionada, i després deixar que la ciutadania s'expressi. 

Espanya no és un model de democràcia i, sense que amb els adversaris la cosa fos més clara, amb la victòria del PP trigarem molts anys a veure la llum que molts desitgem, no només els independentistes, sinó també aquelles persones que creiem en les persones i defensem els més humils i vulnerables.

Rajoy pretén defensar-nos dels dolents

Ens preguntem per què els partits corruptes com el PP a nivell estatal tenen tants vots i arriben a guanyar les eleccions. Per sentit comú caldria pensar que els electors els haurien de castigar i deixar de votar-los, però no és així. Desgasta més la ineficiència política que la corrupció, i fa que els polítics corruptes tinguin menys por del que els pugui arribar a passar.

Si la corrupció no espanta ho tenim més difícil de fer-la fora de la política. Per què cal ser honestos si et voten igual quan robes a l'administració pública? Només cal fer bona cara i passar per ser la persona més simpàtica, treballadora i resolutiva, encara que sigui fent trampa i corrupció.

Tots en coneixem casos i tenim clar que és molt difícil fer veure als aduladors que estan equivocats i que aquell a qui admiren, defensen i voten és un corrupte que només procura per a ell, fent veure que fa un servei al país i a les persones.

Davant de tant corrupció al país i de no tenir la clau per fer-los fora, se'ns presenta una tasca important per aconseguir canviar la imatge d'aquests polítics i guanyar la desconfiança dels enganyats que continuen votant-los. En aquesta tasca hi estem tots obligats a treballar-hi, per salvaguardar l'administració pública i de retruc la nostra societat. No pot ser que el cara dura se'n surti de tot i qui és escrupolós amb les lleis i els principis, pagui els plats trencats. 

Hem d'aconseguir que els nets de culpa liderin aquesta iniciativa de depuració de la política i dels polítics corruptes, per més bona cara que facin, sovint fent-se passar per unes víctimes mal tractades quan realment són uns corruptes i estafadors.

Felipe González es socarrima la mà

Diu Felipe González, que darrerament està molt xerrameca, que posaria la mà al foc per la innocència dels dos expresidents andalusos Chaves i Griñán, jo no. No tinc cap prova per culpar-los i per tant s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però jo no posaria la mà al foc.

No li posaria perquè tenim massa exemples de corrupció com per fiar-se d'algú. Malgrat tot, hi ha més polítics honestos que no pas corruptes, i això s'ha de proclamar als quatre vents. Si no confiem en els polítics no tenim futur, però sentint-ho molt, jo no em jugo la mà.

Deixaré, doncs, que la justícia faci la seva feina i descobreixi qui té la raó i si és cert que es va fer mal ús dels recursos públics. Avui res ens sorprèn, però malgrat tot continuo afirmant que hi ha més polítics honestos que no pas corruptes.

Ara és el torn del ministre de Sanitat

L'acumulació d'acusacions de corrupció i gestió indeguda de càrrecs públics del PP els deixarà sense candidats honestos per a les properes eleccions. Cada dia que passa ens anem assabentant de més personatges que han jugat amb el càrrec per treure'n beneficis personals o dels seus amics. Llavors ens demanen la nostra confiança i, sobretot, el vot.

Segons llegeixo a la premsa, l'actual ministre, en funcions, de Sanitat, el senyor Alfons Alonso, quan era alcalde de Vitòria va signar un contracte de lloguer d'un edifici per un preu desorbitat que provocava un perjudici a l'Ajuntament. Com podeu veure, hi ha moltes maneres d'actuar de manera corrupta, algunes d'elles dissimulades, però corruptes al cap i a la fi.

El pitjor de tot és que ja s'ha convertit en un costum i no ens sorprenem com caldria. Això fa que no exigim responsabilitats i al final de tot plegat no saps mai què ha acabat passant. Qui serà el següent?

Actuar justament en política no és fàcil

Avui em demanaven quin dia començava la campanya electoral. Santa innocència! on ens trobem des de fa cinc mesos? Les campanyes electorals formalment duren quinze dies, però a l'hora de la veritat sembla que estiguem sempre en campanya. Fins i tot quan hi ha govern, aquest actua pensant en la pròxima campanya, i sinó que algú m'expliqui la pràctica populista dels diferents partits polítics.

Al llarg dels anys la gestió pública ha acumulat molts vicis i la política encara més. S'ha confós el benestar de la gent amb els favors als més cridaners. Qui calla es queda al racó i qui es belluga rep, encara que no s'ho mereixi.

Ens queixem de les institucions judicials, però nosaltres tampoc no som sempre justos en les  decisions que prenem. Per por o per evitar mals de cap prioritzem aquells que més criden per sobre dels que es resignen en l'espera. 

Ho podem comprovar si reflexionem sobre com reaccionem davant els altres. És cert que les repercussions no són les mateixes, però és bo que ho tinguem en compte a l'hora de jutjar els polítics. Això no treu, però, que en el moment d'atorgar el vot... ens decantem per als més honestos i coherents, els més sincers, els que no es venen, els que no et compren el vot. Ho provem?

Un govern municipal sense idees ni rigor

Estic d'acord amb en Toni Soler quan diu que els electors tenim el dret a saber què votem. Això em recorda l'època de Felipe Gonzalez, amb el famós referèndum de l'entrada a l'OTAN, que ara commemorem els 30 anys. Els partits polítics han de ser coherents, però sobretot honestos. Penso que aquí rau gran part de la culpa del descrèdit de la política i els polítics.

La indecisió o la mala praxis d'actuar de manera ambigua per no perdre vots és a la llarga una mala estratègia. Els electors tenim el dret a saber què ens donaran uns i altres i amb aquesta base actuem, votem. Si no podem dipositar la nostra confiança en els partits, perquè una vegada passades les eleccions fan el que volen i s'obliden de les promeses, és absurd anar a votar.

Un país només pot avançar si hi ha confiança en els polítics que ens han de governar i aquesta és corresposta. I això, en contra del que poden pensar aquells que no saben dialogar, no té res a veure amb les majories absolutes. Aquestes no són cap garantia de respecte al ciutadà que els ha votat, doncs ja s'ha vist en aquesta darrera legislatura en què el PP ha fet tot el contrari del que va prometre.

El diàleg i buscar el consens no està renyit amb la honestedat. Tot es pot explicar, però mai trair ni mentir a qui ha confiat en tu.

A la nostra vila, però, el govern no és ni coherent ni deixa de ser-ho. De fet, en campanya electoral no va prometre res i per això no té cap problema en fer allò que vol. Els electors varen votar un pobre desnonat i va triomfar. La llàstima, en tot cas, és que no fa res i estem perdent uns anys molt crítics per al futur d'Arenys de Mar.

La política com a exercici d'un servei públic

No es tracta de jugar amb la Justícia ni fer els ulls grossos davant de presumptes irregularitats. Si CDC és culpable de tot el que se'ls acusa ha de pagar amb la pena que sigui dictada. Això va per a totes les persones responsables, però no només de CDC, també dels altres partits polítics amb causes en marxa.

Per què ho dic? Doncs ho comento perquè em sembla imprescindible que tots els polítics de tots els partits siguin honestos i coherents, i allò que exigeixen als altres s'ho autoexigeixin també. Està molt bé exigir el president en funcions que plegui, però probablement el president espanyol també hauria de fer el mateix camí. Si val per a un val per a l'altre.

El meu lema és de confiar en les persones fins que no es demostri el contrari. Aquesta pràctica hauria de ser lògica i habitual. El problema que tenim és que hi ha hagut massa corrupció descoberta, la qual cosa ha fet que desconfiem de tothom.

C's juga amb avantatge perquè fins ara no ha tingut gairebé cap responsabilitat de govern, però no ens estranyi que a mesura que assumeixi responsabilitats públiques comencem a descobrir que també hi ha corruptes pel mig. Tant de bo m'equivoqui, ja que no és desitjable per al bé de la nostra societat, però el diner i el poder són molt llaminers i els polítics són humans. Quants més n'hi hagi remenant les cireres més fàcil és que en trobem amb les mans brutes.

La professionalització dels polítics no ha estat una bona pràctica. Si aquests saben que només tenen x anys per gestionar els recursos públics, o bé han d'anar molt de pressa o ja no hi són a temps. Aplaudeixo els partits que posen límits a l'exercici de la política, perquè no la consideren una professió, sinó un servei.

ERC acusa el regidor del Bloc Municipal de filtrar informació privilegiada

El dia 21 de març, ara fa un mes, escrivia en aquest bloc sobre actituds irresponsables a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i ho feia arran de les filtracions que hi va haver dels plecs per al concurs de les guinguetes, als guinguetaires. Ningú no donava noms, jo tampoc, però tots teníem al cap la mateixa persona, i escrivíem o parlaven creient saber qui havia estat deslleial i que se'l podia acusar de frau.

Si realment la cap d'ERC al Consistori i futura alcaldable per aquesta formació, té raó i ho sap de bona font, hauríem d'arribar a la conclusió que, al marge de la sanció que pugui rebre el regidor, se l'hauria de convidar a dimitir i no tornar-se a presentar per a un càrrec a qui se li suposa lleialtat institucional i una actitud correcta. 

La política ha quedat molt tocada amb tanta corrupció i jo hi afegiria poca professionalitat dels seus representants. En el cas del regidor a qui se l'acusa d'haver proporcionat informació privilegiada, se'm fa difícil de titllar de corrupte i ho entenc més com un no saber on s'està, tot i ser el segon mandat, i d'actuar per impuls, més que no pel cap. Això, però no li trauria responsabilitat i per tant la sortida més honesta seria la dimissió.

De totes maneres fins aquí és la versió d'ERC que ho delata per treure's de sobre qualsevol responsabilitat. Ara caldria escoltar el regidor al·ludit, per poder assegurar que realment va ser ell qui va cometre el frau, i en tot cas saber què el va motivar a fer-ho.

Sap greu que passin aquestes coses al nostre Ajuntament. Perquè una cosa és la incompetència o les badades que pugui cometre un regidor o regidora, com tots nosaltres en la nostra feina, però una altra de ben distinta és actuar il·legalment, encara que no hi hagi un interès personal que ho expliqui. Tots hem d'aprendre a comportar-nos d'acord amb les regles que regnen on ens movem, acatar-les i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els que han confiat en nosaltres.