Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

Ara toca el Consell per la República, i després?

Si d'una cosa n'estem farts de sentir-ne a parlar i demanar és "Unitat". Us adonareu que cada vegada que hi ha una manifestació, unes declaracions o uns actes de creació de no sé quines entitats, moviments o organismes sobiranistes, parlen d'unitat, que hem d'anar junts, que ens hem d'unir per fer front als unionistes... No sé vosaltres, però jo en començo a estar cansat. Potser per aquest mateix motiu la CUP ja no ha assistit avui a la presentació del Consell per la República.

Si us dic la veritat, jo tampoc sé què carai és aquest consell, ni com funcionarà més enllà de declaracions d'intencions que no ens porten enlloc. Des del fracàs d'ara fa un any, quan vàrem comprovar que no hi havia cap pla B, i que tot s'apuntalava en una innocent idea que Espanya cediria, no he vist cap proposta amb sentit, ni cap moviment que ens fes pensar que els nostres polítics s'han refet de l'ensurt. Més aviat m'he trobat amb un govern mediocre, amb molts interrogants i dubtes, sense governar i barallant-se entre ells per veure qui té més força. Tot plegat un desfet de temps.

Tant de bo m'equivoqui, però ara estic una mica a l'expectativa sense ganes de fer cap pas en fals, amb molt poca confiança en els actuals dirigents. Només faltaven les declaracions del president, demanant responsabilitats als Mossos per la seva actuació a Girona i Terrassa, sense tenir el seny d'investigar-ho abans de fer-se sentir. Desconfiar en públic dels teus funcionaris, sense tenir-ne proves, és una demostració de la poca intel·ligència del nostre president, com a governant. 

Com vaig dient aquests dies, si no en saben més que deixin el lloc a uns altres.

Pactem el futur, però mai retornar al punt de partida

Disculpeu-me que torni a utilitzar el mot fàstic en els meus escrits, però no em surt res més veient el panorama judicial, polític i mediàtic a Espanya. Sembla estrany la rapidesa amb què s'escampa la porqueria i el mal ús de les normes més elementals de relacions humanes. I tot va a modes. Ara es tracta d'insistir en l'adoctrinament a les escoles, no ja només a Catalunya, sinó que també apareix a València. Què tenen en comú? Una segona llengua a protegir. Això, els fanàtics espanyolistes no ho accepten.

Aquests dies també veiem les febles reaccions d'institucions europees al funcionament jurídic espanyol. Ho diuen amb la boca petita, o això és el que ens volen fer creure des de Madrid, però no ho poden dir més clar. Trist.

És que hi ha coses que són tan evidents que resulta molt cansat, avorrit i preocupant haver-les d'explicar o tan sols esmentar. Que uns secretaris d'estat es presentin per parlar amb els guàrdia civils, pares dels alumnes presumptament assenyalats amb el dit, i que no vulguin conèixer la versió dels acusats. És normal això? Això només té una explicació i aquesta, forma part del comú denominador dels darrers mesos: tots i tot en contra de Catalunya.

Algú diu que a poc a poc les coses tornaran a la normalitat, però jo els dic que la normalitat no ha existit mai, perquè sempre hi ha hagut un tracte desfavorable cap a Catalunya. A no ser que aquesta sigui la normalitat, que jo em nego acceptar. Segons Espanya la normalitat passa perquè els catalans abaixem el cap, i això és el que no farem lliurement. Poc a poc anem desprenent-nos de lligams que fins ara ens han subjectat, a contracor. El retorn és gairebé impossible. Podem pactar el futur, però mai tornar al punt d'on partíem.

Amb permís del nostre sant patró

Oh Sant Zenon Gloriós, excuseu-me i sigueu comprensiu. Enguany no assistiré a les vostres completes i la cantada dels vostres goigs. Seré ben a prop, i escoltaré les campanes que m'hi conviden, però el meu estat físic i emocional no m'ho permeten. Em trobaré en pijama a sobre el llit escrivint aquest post en memòria del nostre sant patró.

Si ahir venia cansat, avui ho hem rematat. El nostre particular tour ens ha deixat sense alè, incapaços de fer un parell de passes més per apropar-nos a la parròquia d'aquesta nostra gaia vila. Missió complerta!

He fet una llegida superficial dels títols de la premsa digital per tal de saber què estava passant al món mentre jo gaudia d'un paisatge plaent, tranquil i amic, lluny de l'agressivitat del món urbà, per petit que sigui el municipi, en una àrea super densificada on només disposem d'espai per a les nostres festes, les vies principals, o gairebé l'única, de circulació dels vehicles.

El tiroteig a Dallas, amb cinc policies morts, després dels successos d'ahir en què dos policies varen matar, en circumstàncies gens clares, dos ciutadans negres, ocupa la primera pàgina dels diaris, també a casa nostra. Tot i així hi ha qui prefereix insistir amb les operacions de desprestigi, les pors del govern espanyol, i la feinada que té el ministre Fernández Díaz, per aconseguir proves, encara que siguin inventades, per acusar uns catalans que som terribles! Les decisions del Tribunal Constitucional ja han deixat de ser notícia.

A Arenys han començat els actes de la festa major i, com és tradicional a la vila, en dissabte tothom treballa.

I per acabar deixeu-me que us digui que em resulta molt ridícules les propostes de nom del nou partit o refundació de CDC. Sortosament, per al partit, la mateixa militància se n'ha adonat. Jo penso que si les propostes de nom són aquestes, quines seran les propostes i objectius del nou partit. Em fa l'efecte que no se n'acabaran de sortir. Els hi desitjo sort, perquè la necessitaran!

Hi ha algun diari que no parli de la resolució del Constitucional?

Em pregunto en veu alta si hi ha algú que avui no parli del Tribunal Constitucional. A algú ha sorprès la decisió del Tribunal, més enllà de la rapidesa en la seva tramitació? Tots ho teníem clar, oi? Rajoy també? Si és així, per què tanta alegria?

No diré que avui no esperés llegir la mateixa notícia, però sí que m'hauria agradat que tot això ja no fos notícia. També em cansa tot el debat a l'entorn de les negociacions entre CUP i CDC. Diuen que la CUP es reunirà en assemblea el 27 de de desembre, oi? Doncs, deixem-ho fins al 28, i ja ho comentarem.

Centrem-nos amb... Bé, ara toca parlar de les noves eleccions. Els cartells que avisen de les seus electorals ja no es varen treure l'endemà del 27 de setembre. Potser que tampoc els toquin ara, per si cal utilitzar-los el mes de març.

Tampoc vull parlar d'unes eleccions que no em motiven. El panorama no és gens interessant. El vot a Podemos no servirà per a res. El PSOE perdrà diputats, i el PP aconseguirà sumar majoria amb C's. El pitjor escenari per als interessos dels catalans. Ho remarco: de tots els catalans. No penso només en els independentistes, sinó en totes les persones que vivim, treballem i paguem impostos a Catalunya.

Ahir, un comentari en el meu bloc d'arenyautes em considerava resignat. No és ben bé això. El que estic és cansat i desanimat, però no resignat. No m'està bé el que veig i passa, però necessito més temps per reaccionar. Avui tinc clar que no tornaria a sortir al carrer, com no he anat a l'Audiència Pública que ha organitzat l'equip de govern de la meva vila. No vull seguir el seu joc. Quan m'hi vegi amb cor, m'hi tornaré a posar.