Buscant relleu a Feijóo?

De més verdes en maduren i no podem descartar que un impresentable arribi a ser president del govern. En tenim exemples relativament recents. No em direu que no fos ridícul ni provoqués vergonya aliena tot el que envoltava al president Rajoy. Després tenim exemples d'expresidents que també ens avergonyeixen. Només cal fixar-se en Aznar o Felipe González. 

    Amb això vull dir que malgrat no hi hagi dia que Feijóo no s'entrebanqui amb les seves declaracions, i sigui incapaç de presentar un programa alternatiu de govern amb cara i ulls, que pugui engrescar a la majoria, la majoria necessària per aconseguir el govern, no vol dir que al final no ho acabi aconseguint. Malauradament no cal nivell per assolir la presidència, sinó no hauríem tingut el reguitzell de presidents que hem tingut.

    Ahir, quan llegia les declaracions de Feijóo apuntant la possibilitat de presentar una moció de censura, no acabava d'entendre el joc. Tothom va fer números i partia, com a base de qualsevol càlcul, del concurs de Junts, amb Puigdemont al capdavant, en aquesta suma necessària per aconseguir tirar endavant la moció. S'ha d'entendre que si no sumen no té sentit presentar-la. I si necessitaven a Puigdemont, el dimoni gros, com ho vendrien als seus militants i simpatitzants que només se l'han posat a la boca per insultar-lo, i també al president socialista, que governa gràcies al fugit de la justícia?

    No em direu que els actuals dirigents polítics no ens ho posen fàcil per deixar-los de banda i dedicar-nos a una altra cosa i, evidentment, no anar a votar. Els articulistes aquests dies es fan un tip d'animar-nos a votar, pel davant i pel darrere. Ja estic d'acord que és bo que els altres no decideixin per mi, però el problema és saber a qui puc confiar el meu vot, i que sigui efectiu, productiu i significant. M'ho pinten tan malament, i els dirigents ho venen amb tanta poca gràcia, que sembla que estiguin interessats en què diumenge tothom es quedi a casa.

    Davant de tot això he arribat a la conclusió que l'alternativa de govern a Espanya no la donarà el senyor Feijóo, sinó que el PP se n'haurà de buscar un altre. No és fàcil trobar líders a sota les pedres, o inventar-ne de nous, però si realment volen tornar a la Moncloa, els caldrà picar molta pedra.

Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió. 

El nivell d'anglès dels universitaris

Sembla ser que no hi ha acord i no s'exigirà un nivell mínim d'anglès per atorgar la llicenciatura a les carreres de les universitats catalanes. Es demanava que tots els llicenciats sortissin amb un nivell equivalent al First Certificate, però finalment es deixa a mans de cada universitat.

Penso que és un error no exigir un mínim de coneixement de l'anglès, com s'exigeix uns nivells mínims de les matèries que corresponen a cada carrera. És important que els llicenciats tinguin un bon nivell i aprofitament en tot, de cara el seu futur professional. Si no s'exigeixen aquests mínims, sempre hi haurà una mancança, i amb la competència que hi ha entre els diferents països, sortirem en desavantatge.

Crec que no hem avançat en relació a l'època en què jo vaig ser universitari, fa més de quaranta anys. Llavors l'anglès ja es veia necessari, i les persones que no tenien un mínim coneixement de la llengua, anaven a classe d'anglès. Hi havia molta bibliografia en llengua anglesa i era important poder-la consultar.

Han passat tots aquests anys i el món ha canviat molt. Ara semblaria inconcebible que un universitari entrés a la Universitat sense un coneixement adient de l'anglès. Veiem, però que no és així, i que fins hi tot se'n pot sortir amb un nivell pèssim. Conèixer a fons diferents llengües és enriquidor, i en això tenim sort els catalanoparlants. Però l'anglès és al meu entendre bàsic per a qualsevol persona que busqui ser algú professionalment, encara que pugui semblar que no es necessita.

La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.

Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.

Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.

L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.

Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.

Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.