La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

La renúncia a l'OTAN

Sembla ser que en les converses entre Rússia i Ucraïna, estarien arribant a un acord perquè Ucraïna no ingressi a la OTAN, una de les condicions que Putin imposava per deixar de bombardejar el país. De moment no està tancat, però ahir el president ucraïnès ja ho mig avançava.

Els dubtes que jo tinc és si amb això n'hi haurà prou perquè la guerra s'acabi. Putin demanava molt més. Volia una rendició amb lliurament de les armes, el reconeixement de la independència de les repúbliques de l'est d'Ucraïna, l'acceptació de l'annexió de Crimea, i no sé si encara em deixo alguna cosa més.

Putin no pot fracassar, després de tot el que ha fet. N'ha de sortir victoriós als ulls del seu poble, i no es pot conformar amb poca cosa. Per altra banda hi ha un dubte que plana entre la gent, i és la seguretat d'Ucraïna més enllà de l'OTAN. Qui protegirà Ucraïna d'una nova aventura del dirigent rus?

Entenc que el més important en aquests moments és la pau, i s'ha de fer el possible perquè s'aturin els bombardejos i la mort de víctimes innocents. El diàleg ha de ser profund, i ha de poder garantir una pau estable i permanent.

Quan arribi la desitjada pau, caldrà analitzar què hem fet malament tots plegats i quines han de ser les conseqüències de tot el que ha passat. No es pot tancar un conflicte com si res no hagués passat. Hi ha hagut morts i destrucció del país, i això no es justifica amb res. Penso que Putin no pot sortir victoriós, però molt em temo que és l'única possibilitat perquè així s'acabi la guerra.

Tots hem estat molt pendents del que passava a Ucraïna. Si arriba finalment la pau, caldrà analitzar què més està passant al món, i com es poden resoldre conflictes, com el de Síria, per acabar d'una vegada amb la incoherència dels discursos d'Occident i la prepotència de Rússia.

Els malpensats no ho acabem de veure clar. Tot i que Putin se'n surti amb la seva, haurà quedat en evidència la resistència d'Ucraïna, amb el seu president al capdavant. Això de ben segur que a Putin no li  agrada, i no voldria pensar que ja té una jugada preparada perquè el president ucraïnès i el seu país, no puguin celebrar l'acabament de la guerra, com una pírrica victòria del dictador rus.

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

La Justícia no és igual per a tothom

Ens veiem obligats a repetir-nos, però és el que passa en aquest país on la Justícia no actua de la mateixa manera per a tothom. Acabem de conèixer que la JEC permet que dues persones amb condemna en ferm de presó puguin presentar-se en unes llistes electorals. Es tracta d'una decisió que no es correspon al que li ha passat a més d'un dels condemnats independentistes, o al mateix president Torra.

Per què és això possible? Simplement perquè no es practica la mateixa justícia en funció de les víctimes. En aquest cas no són independentistes, sinó que els afortunats són persones d'ultra dreta que es presenten a la llista de Falange a les eleccions de la comunitat de Madrid.

Fa mandra haver-ne de parlar, sobretot perquè no és la primera vegada que ho podem denunciar, però per altra banda crec que és necessari repetir-ho una i mil vegades perquè com a mínim en quedi constància a les xarxes socials. A ningú no li cau la cara de vergonya?

M'agradaria que els partits constitucionalistes es pronunciessin, per saber quina excusa posen per defensar o dissimular aquesta irregularitat de la sentència. Aquesta incoherència que demostra que la repressió que pateix l'independentisme no és judicial, sinó política, practicada pel Poder Judicial, amb la connivència del Polític.

Polítics que no ens representen

Una vegada més l'amenaça de Toni Cantó de tornar als escenaris s'ha vist frustrada i continuarà en la política, això sí, canviant novament de bàndol. Els polítics tenen tot el dret a canviar de partit polític sempre que els vingui de gust, i això és una pràctica arrelada en la persona de Toni Cantó. Amb pocs anys ja ha canviat dues vegades, tot i que prèviament ha informat que tenia la intenció de tornar-se a dedicar a l'espectacle, però...

Una cosa és el dret a canviar de partit i l'altra la incoherència. No pot ser que ara exalti les bondats del PP, quan fa quatre dies que abanderava la lluita contra la seva corrupció. En què quedem? El PP és el millor partit polític o és un partit corrupte?

Això és el que desespera a molts ciutadans, perquè no hi veus coherència, sinó un interès personal per tenir una cadira i un sou fàcil. Jo no seré dels que diguin que els polítics cobren massa diners, sinó en tot cas que hi ha moltes persones que no es mereixen la cadira que ocupen, perquè no fan el que s'espera d'ells.

I sobre la representativitat... Una cosa és no voler instituir unes eleccions amb llistes obertes, perquè la ciutadania esculli els seus representants, i una altra és anar confeccionant llistes amb gent que desconeix el terreny i les persones a qui diuen representar. El PP, en això hi està especialitzat, i ja va passar també a Catalunya, col·locant persones de fora de la comunitat.

Manifestació, no, però disbauxa, sí

Cada dia resulta més difícil controlar el compliment de les mesures contra el contagi del coronavirus. Ho fa el cansament de la gent, que des de fa més d'un any ha vist com se li restringeixen els moviments, amb un confinament molt estricte, i que no és el mateix a tot arreu. Per què?

A Madrid hi ha molta més llibertat de moviments. Els bars, per exemple, estan oberts moltes més hores que a Catalunya i això ha fet que, en una comunitat on es prohibeix la manifestació del 8 de març, estigui plena de francesos que s'escapen del seu país per poder celebrar el cap de setmana a base de begudes.

Aquesta incoherència és la que provoca que la gent es rebel·li més fàcilment a les mesures restrictives. Per què si uns poden moure's lliurement, nosaltres ens hem de quedar a casa? Digues-ho als joves que no saben què és arribar a casa abans de les 10 del vespre!

Demà, els bars i restaurants catalans podran obrir a 2/4 de 8 h del matí i no hauran de tancar fins a les 5h de la tarda. Aquesta mesura, que no deixa de ser restrictiva comparada amb altres comunitats, és una finestra que s'obre a la gran restricció que hi ha hagut fins ara. Penso que ha estat molt exagerat, perquè amb el compliment de les mesures de separació de taules n'hi havia prou com perquè durant el dia es pogués treballar de manera continuada sense perill de contagis.

Curiosament, a Madrid, on l’extrema dreta dona suport al govern, la manifestació del dia 8 de març no s’ha autoritzat. Digui el que digui el president del govern espanyol, l’extrema dreta s’ha sortit amb la seva.

Ada Colau, la família de cap de setmana

Ni credibilitat ni vergonya és el que no té l'alcaldessa de Barcelona. No es pot estar tot el dia criticant els altres i demanant mesures de seguretat i paral·lelament incomplint allò que es reclama. Avui hem sabut que la família de l'alcaldessa ha sortit de cap de setmana. Precisament s'ha demanat als barcelonins i persones de l'Àrea metropolitana que no anessin a la segona residència, atesos els rebrots del coronavirus d'aquests darrers dies. Quin exemple dona l'alcaldessa?

No ens ha de venir de nou perquè ja estem acostumats a la incoherència de la senyora alcaldessa de Barcelona, però pensem que en aquest cas podia ser més curosa i respectar les normes que es demana que facin els altres. 

Avui llegia un article d'en Miquel Puig, a l'ARA, que parlava de la categoria dels polítics al nostre país, i t'adones que és cert que no tenim les persones adequades per liderar un país just i democràtic. L'article parlava de la poca atenció dels nostres governs per al benestar de la població. En què estan ocupats?

Tant a nivell municipal com l'autonòmic o l'estatal, ens trobem amb unes persones superades per les circumstàncies, sense pensar en els aprofitats i corruptes que de tant en tant es deixen veure. Jo no penso que la majoria ho siguin, sí que hi poden caure, però no és això el pitjor, sinó la seva incapacitat de resoldre problemes i com queden desbordats per la maquinària administrativa, pel funcionament de l'administració pública.

De totes maneres, i tornant a l'inici del post, és molt trist que els polítics no siguin capaços de donar exemple. Haurien d'entendre que la gent es fixa en ells, i que han de fer-ho més bé que la majoria. No poden esperar servir bé la població si no son capaços de complir amb les seves obligacions, i ser fidels amb allò que prediquen. Llavors passa que al cap dels anys t'adones que t'han enredat, i quedes decebut i poses a tots en el mateix sac.

Junts pel Sí i poca cosa més

Aquest podria ser el títol de l'escrit si tenim en compte què està passant a la comarca d'El Maresme en les relacions ERC-CIU. A Arenys de Mar ERC, amb l'ajuda d'altres forces polítiques, va presentar la moció de censura contra qui llavors era l'alcalde, fitxatge recent de Convergència, ara PDECat. Al Consell Comarcal és CIU qui envia ERC a l'oposició, i ara és l'alcaldessa de Canet (ERC) qui fa fora CIU del govern municipal.

Matrimoni de conveniència al Govern de la Generalitat per tirar endavant el procés d'independència, però als municipis s'estiren el monyo.

De fet trobaríem coses més estranyes en altres institucions. Tenim per exemple el Parlament Europeu on CIU, ara PDECat, forma part del Grup Liberal de la mà de C's. I és que en política tot s'hi val, fins i tot la incoherència i les contradiccions. 

Tot això podria ser comprensible si les divergències ideològiques, o fins i tot estratègiques, fossin la causa de les ruptures. El problema és quan la causa són les relacions personals, ja sigui per aconseguir més poder o més prestigi. Aquí és on la política fa mal i es creen totes les desafeccions. 

El mateix procés d'independència ha viscut moments tensos i de risc de ruptura per qüestions personals. La nostra història està plena d'episodis absurds i enfrontaments que ens han debilitat més que no pas la resistència externa. D'això encara no n'hem après res.

Desconec la política municipal de Canet de Mar i l'abast de l'enfrontament entre les dues agrupacions polítiques, però en tot cas hauríem de confiar que tot es fa en benefici dels canetencs, però molt en temo que aquests són els últims a qui es tindrà en compte.

Què li diran els barons a Pedro Sánchez?

La incoherència, la descoordinació, el dubte o el tirar-se els plats al cap no són bons companys de viatge per als que pretenen triomfar, i quan miro els partits polítics, l'interior que s'entreveu, no sempre voluntàriament, penso que estan poc preparats per guanyar unes eleccions i el que acaba passant és que el primer es beneficia de la pèrdua dels altres.

Agafo per exemple el PSOE, avui que llegeixo que Pedro Sánchez parla d'un tracte bilateral amb Catalunya, en contra de l'opinió dels barons, sobretot de la presidenta d'Andalusia. Per què fa aquestes declaracions si sap molt bé que els seus no li permetran mai? Creu que d'aquesta manera ens enganyarà? S'imagina que els catalans votaran el PSC pel canvi de política que diu que exercirà?

El problema de les campanyes electorals és que tracten la ciutadania d'ignorant, manipulable i sense criteri. El més greu de tot és que ens ho creguem i defensem. Sempre he defensat que el votant no s'equivoca, sinó que en tot cas és l'elegible qui erra.

Els professionals ens diuen sempre que hem de ser positius en els formalismes. No podem destacar la part negativa, sinó la positiva i per tant sovint hem de canviar el format de la sentència perquè no hi aparegui un No a l'inici. En política aquesta màxima no es compleix i molts partits polítics fan campanya atacant el contrari en lloc d'explicar els mèrits i beneficis de la seva proposta política. Creieu que això és un encert?

Qui guanyarà les properes eleccions generals? Qui es mereixeria guanyar-les? Qui aconseguirà la presidència del govern? Estic convençut que les tres respostes no són iguals. On hi ha l'error?

La M. Antònia ens va anunciar el nom del president

Tot i que ja es dóna la data de la investidura del nou president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, la informació que ens arriba dels seus contactes amb Podemos, ERC i DiL fa preveure que el suport no serà suficient i caldrà buscar una alternativa. 

De totes maneres, amb l'experiència catalana, no podem descartar cap jugada de darrera hora que ens proporcioni l'acord necessari perquè el líder del PSOE sigui el nou president del govern. De fet en això jo no n'hauria de dubtar, perquè en la darrera tertúlia del nostre grup, la M. Antònia ens va informar que tindríem president socialista. I si la M. Antònia ho diu...

No vàrem aconseguir que ens donés molts detalls, però estava convençuda que Pedro Sánchez tindria el suport de Podemos i suficients abstencions com per aconseguir la presidència. Veurem si ho encerta (cal dir que mai va preveure que el president català fos en Puigdemont).

Avui Pablo Iglesias recordava als socialistes que no fa gaires mesos el PSC defensava una consulta legal. La política té això. Es fan moltes declaracions, promeses i amenaces, i al cap dels anys es demostra la incoherència i el canvi de jaqueta. La sort de molts polítics és que tots plegats tenim poca memòria, i no sortim al carrer a denunciar l'engany que patim els electors. N'hi ha que ens canvien el discurs l'endemà mateix de guanyar les eleccions, i d'altres esperen una mica més. M'agrada que hi hagi qui s'encarregui de recordar-nos què han dit i quan, que ens refresquin la memòria i els puguem deixar en evidència. Malgrat tot... continuen guanyant les eleccions.

Qui és més constitucionalista?

Avui a Madrid es tractava de veure qui és més constitucionalista. Tothom parla de modificar la Constitució, encara que no tinguin ni idea de què haurien de canviar, perquè en el fons a la majoria de partits espanyols no els interessa. Modificar vol dir diàleg i consens, i això fa molta mandra, sobretot al PP, que sempre ha defensat que no calia fer canvis.

I com que avui és el dia de la Constitució, també tothom criticava els catalans que es volen independitzar i que proclamen que no l'acataran. Qui ho té més clar és C's, que com ja he anat dient en aquest bloc, té com a obsessió bàsica uniformar l'Estat i deixar, amb prou feines, el folklorisme de les autonomies.

És per tot això que avui les notícies que circulen per Internet, i que demà llegirem en paper, parlen del gran discurs del president del Congrés, i de les declaracions dels líders dels partits polítics que estan en campanya. Algú va dir que Catalunya no seria motiu de campanya, però entenc que volia dir que tothom parlaria de Catalunya, en campanya.

Les campanyes electorals serveixen per veure les tripes dels partits polítics. Adonar-nos de la seva incoherència i demagògia, i la manera com enganyen tothom qui es deixa. Els més esperpèntics aquesta vegada són en Duran i Lleida i la Camacho. El primer amb molts problemes per poder entrar, i la segona, a qui se li ha assegurat la cadira a Madrid, dissimulant el fracàs que es pronostica al PP català, la qual cosa, s'ha de dir, que tampoc li importa massa, perquè els seus ulls són a Madrid.

El més coherent és Rivera i el més fals Rajoy, i els socialistes amb la incògnita de si aconseguiran reduir la tendència a la baixa, per evitar que sigui massa dramàtica.

Qui pressiona les monges?

Ahir vàrem saber que hi ha algú al nostre país que no veu bé que dues monges facin campanya política amb l'hàbit, però no només no ho veu bé, sinó que s'encarrega de pressionar el Vaticà perquè les ordeni quedar-se a l'ordre i no interfereixin sobre els seus interessos.

Podem discutir sobre la conveniència o no que una monja o un capellà estiguin fent política activa, sobretot si no acotem què entenem per política. Però fins i tot si parlem de política de partits, política electoral. Jo tinc la meva opinió que és tan respectable com la de qui pensa el contrari, però això no em preocupa, en tot cas em dol la incoherència, la utilització dels càrrecs per pressionar en benefici dels propis interessos.

Parlant clar hem de dir que, hagi estat o no el PP qui hagi pressionat el Vaticà, sí que no li agrada gens la campanya que fa la monja Caram o la monja Forcades, cadascuna d'elles amb el seu estil. Segur, però, que els encantava la política de l'ex arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio Maria Rouco Varela.

Ens trobem en el dilema de saber què és el que molesta: que siguin unes monges, amb el que això encara significa per a la nostra cultura, o bé que el seu missatge sigui de suport als dèbils i crítica a la dreta més insolidària. Quan Rouco Varela presidia manifestacions i pressionava el govern de l'Estat perquè aprovés segons quines lleis o n'abolís d'altres, la dreta més rància l'aplaudia. Els mateixos que ara critiquen la significació de la monja argentina Caram. Per altra banda, segur que molts polítics que aplaudeixen Forcades o Caram, al seu dia criticaven Rouco Varela.

És per això que cal ser coherents i no caure en el parany de la subjectivitat a l'hora de fer la crítica. Personalment respecto la decisió de cadascú a l'hora de defensar uns colors o uns altres. M'agrada més Caram quan argumenta la seva posició política i social, que no pas quan s'asseu en un acte polític amb un partit concret, però hi té tot el dret, i en tot cas qui s'identifica guanya adeptes i al mateix temps perd admiradors. El nostre món és un continuat de preses de decisions i això té les seves conseqüències, però molt pitjor és l'ambigüitat i pretendre acontentar tothom.

Rosa Díez critica els que pensen com, quinze anys enrere, pensava ella

Rosa Díez, l'any 1999: "Si la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria". La líder d'UPyD, aleshores al PSOE, defensava el dret a decidir i reclamava l'acostament de presos d'ETA.

Aquests són els titulars de la notícia que m'ha cridat l'atenció. La notícia de l'ARA que reprodueix una entrevista de La Vanguardia, cita textualment: "Si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a l'urna".

Això passava quan Rosa Díez militava al PSOE. Tots caminem i evolucionem. Canviar en la manera de pensar no és cap mal, ni es pot titllar d'incoherència, perquè tot el nostre voltant també canvia i no necessàriament hem d'estar tota la vida d'acord amb els mateixos pensaments.

Canviar d'opinió és lícit i en tenim molts exemples. Una altra cosa és esdevenir radical en postures totalment antagòniques amb les que una persona defensava. No sé capaç d'acceptar l'altre que pensa diferent de tu és un signe d'incapacitat democràtica i per tant de poder representar ningú en un Parlament.

Puc entendre que en aquests moments la dirigent de UPyD cregui que la democràcia no s'ha d'adaptar a la voluntat d'un poble, en aquest cas el català, però no puc entendre que s'obsessioni contra Catalunya i els catalans, amenaçant, com ha fet, de suspendre l'autonomia. Aquesta manca de diàleg i de no acceptar que hi ha qui pot pensar diferent, sobretot quan pensa el mateix que tu defensaves fa quinze anys, no té cap sentit ni es pot entendre.

En la mateixa entrevista defensava mesures de reinserció per als membres d'ETA empresonats, i ara rebutja qualsevol mesura de gràcia per als presos. Certament el canvi ideològic de Rosa Díez és impressionant, però li respectem alhora que li demanem que respecti els que pensem diferent d'ella, sobretot quan una gran majoria del poble català i dels seus representants polítics ho defensa de manera pacífica i democràticament. Volem votar. Només això. On és la blasfèmia que esquinça les vestidures?