Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

Una política inversora mal encaminada

Encara que el ministre Ábalos culpi l'accident d'ahir a la línia 4 de Rodalies, a un error humà, reconeix que s'ha deixat d'invertir en Rodalies per dedicar tots els recursos a l'AVE. Aquesta és la típica manera d'actuar dels responsables de l'Estat, siguin del PP o del PSOE, volen lluir amb grans extensions de trens d'alta tecnologia i velocitat, deixant de banda els recorreguts més necessaris i utilitzats per la ciutadania.

Lamentable la mort d'una de les maquinistes dels trens que ahir varen xocar, i els ferits amb més o menys gravetat. El nostre país no es mereix uns dirigents que només busquen el lluïment personal, deixant de banda les necessitats de la ciutadania. És molt trist que tinguem una xarxa de Rodalies tan precària, que provoca tants problemes, de seguretat, puntualitat i confort, fins a ocasionar la mort.

El més trist de tot és que només es reconeix quan passen desgràcies, però l'endemà ningú no se'n recorda més. Vivim confrontacions polítiques on uns culpen els altres de tot el que passa, però ningú no fa res per canviar-ho. 

Estarem uns mesos més girant al voltant del judici als polítics independentistes catalans, però la vida continua, i no veurem cap gest en relació al succés d'ahir, més enllà de buscar qui en té la culpa, però no quins són els remeis a aplicar perquè un fet luctuós com aquest no torni a passar.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

Jordi Pons sí que és profeta a Arenys de Mar

Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.

La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.

Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.