Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.

Arriba l'ultimàtum de la sentència contra el català

Sembla ser que s'ha fet efectiu l'ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el govern de la Generalitat obligui les escoles a emprar el 25% de les classes en castellà. La notícia no pot sorprendre ningú, perquè ja fa temps que s'esperava, i en tot cas la sorpresa és que hagi trigat tant a arribar. La pressió que les entitats i partits espanyolistes han fet contra el català i la immersió lingüística ha triomfat, i els partits polítics catalans, una vegada més han fet el ridícul.

Ara caldrà veure quin és el següent pas. Avui, l'article de Salvador Cardús al diari ARA era molt clar. Els catalans no n'aprenem i la història es va repetint al llarg dels anys. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el PP i Vox no sumen per aconseguir res, però no els hi cal. La força que tenen a nivell espanyol i el gran ajut dels tribunals de justícia fan la feina. El vot de la ciutadania no aconsegueix frenar l'escalada contrària als nostres drets lingüístics i culturals, i només la independència ho podria resoldre, però el camí està barrat.

La CUP demana desobeir la sentència judicial i el govern té l'oportunitat d'enfrontar-s'hi, amb les conseqüències que això els pot ocasionar, o bé abaixar una vegada més el cap i fer marxa enrere. La transició política ha estat un fracàs, però darrerament és un tirar enrere exagerat. El poc que havíem avançat se n'ha anat en orris.

I tot això passa quan a Espanya hi ha un govern, el més progressista de la història. Imagineu-vos què passarà quan canviïn les truites, i això passarà com a molt tard a finals de l'any vinent. Hem estat incapaços de caminar junts sense tirar-nos els plats pel cap, i ara en paguem les culpes. Veurem quina serà la reacció del govern català, i la resposta que els partits polítics hi donen, no només els independentistes, sinó també el PSC i els Comuns. Hi ha qui s'omple la boca de bones intencions, però tot queda en paraules i no fets. Aquesta és la nostra trista història, cada vegada més dissortada i infeliç.

Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

Nit de naps i cols

Un any més els joves d'Arenys tindran limitada la seva hora de feina de penjar naps i cols als balcons de les cases, degut al toc de queda decretat des de la una fins a les sis de la matinada, i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n'ha avalat la seva pròrroga fins al 21 d'aquest mes de gener.

Aquesta nit d'insomni per als més petits, tot esperant els regals dels reis mags, és a la nostra vila una nit d'enginy i crítica, de naps i cols, i també de pancartes reivindicatives o bromistes, i en alguna ocasió també ofensives.

La història de la nit de naps i cols ha contemplat episodis greus, i d'enfrontament amb la policia i el govern municipal. No sempre s'ha tingut cura de no passar-se de la ratlla, i crear conflictes on no caldria. A vegades els joves han anat més enllà, provocant aldarulls innecessaris, per una tradició que tots voldríem respectar.

L'absència de poemes al costat del nap o la col penjada en un balcó, i la destrossa de mobiliari públic, ha tret protagonisme a l'enginy i l'ha substituït pel gamberrisme, quan no toca. 

Potser el temps ens ha dut a un sense sentit d'algunes de les nostres tradicions. Penso també en el Carnestoltes, quan tots esperàvem el discurs crític, però amb intel·ligència i respecte, que avui ha pràcticament desaparegut, i es manté la forma, però no el contingut.

No sé com traslladem les nostres vivències als nostres fills, i fins a quin punt som responsables d'una certa banalització de les tradicions. Sempre hi ha hagut persones disposades a fer mal i provocar desperfectes, però ara hi trobo a faltar enginy i encert en la iniciativa de qui participa de les nostres tradicions.

Tot esperant els regals de reis, encoratjo els participants de la moguda dels naps i cols a actuar amb responsabilitat i gràcia a l'hora de fer les seves construccions a l'espai públic de la nostra vila.

Fer complir les mesures que s'han pres és una responsabilitat

Davant les noves mesures contra la Covid, ara que ha arribat la variant òmicron a casa nostra, hem pogut observar una discussió entre el govern, la fiscalia i el TSJC, el qual ha donat la raó al govern i li ha avalat les mesures previstes, entre les quals destaquen la d'un màxim de 10 persones, tant en llocs públics com privats, i el toc de queda d'una a sis de la matinada.

El més important de tot, però, és si aquestes mesures es compliran i qui ho controlarà que així sigui. Ho dic perquè a Alemanya, per posar un exemple, els restaurants no permeten entrar si no s'acredita estar vacunat. Fan ensenyar el green pass i el dni. Aquesta manera de ser, no acostuma a ser usual a casa nostra. No crec que això funcionés de la mateixa manera.

Ara que han obligat durant quinze dies a tancar l'oci nocturn, el govern hauria de vetllar perquè es complissin totes les mesures dictades. Ja que, havent-hi uns empresaris perjudicats directament, no seria decent que tothom fes de la seva, sense cap tipus de control ni conseqüències.

És ben cert que els països del sud ens comportem d'una manera molt diferent a les del nord. Hi haurà excepcions, però majoritàriament som molt menys obedients, potser perquè tampoc rebem les instruccions amb prou rigidesa i coherència. Que el govern espanyol només faci obligatori l'ús de la mascareta al carrer, quan a Catalunya es prenen aquestes mesures tan restrictives, és una mostra més de la disbauxa. 

El govern català ha escoltat els assessors mèdics i ha pres una decisió agosarada, sabent que tindria molta gent enfadada. Ara el que caldria és que els empresaris perjudicats rebessin una compensació econòmica per les pèrdues que tindran. Les mesures s'han pres amb molt poc marge de temps, i això també ha deixat en estat de xoc el sector de la restauració i de l'oci nocturn.

Noves mesures anti Covid

Avui la notícia més rellevant ha estat el nou paquet de mesures restrictives per fer front al coronavirus, amb la seva variant ómicron. Els més perjudicats són novament els bars i restaurants, que es queixen i confien que les mesures anunciades pel govern català no siguin avalades pel TSJC.

Escoltant la majoria de metges i infermers t'aconsellen reduir els contactes pel perill de col·lapsar el sistema de salut, amb un augment important de visites i ingressos. Acontentar tothom és molt difícil, però si bé s'han de prendre decisions que no agraden, també cal trobar la manera de compensar els afectats.

El perjudici dels bars i restaurants, sobretot, pot comportar el tancament i que no tornin a obrir. No tothom té prou marge com per deixar d'ingressar uns diners que els compensen les despeses fixes que segur que no poden descartar. En altres països, on s'han pres mesures semblants, els comerços afectats han rebut unes subvencions que els ha permès fer front a aquestes despeses.

El toc de queda de la una a les sis de la matinada és una altra de les mesures que es volen adoptar. Recordarem que quan ho va aprovar el govern espanyol, hi va haver un recurs judicial que els va donar la raó, i això va fer que s'anul·lessin les multes que s'havien aplicat. La cosa encara no ha acabat, ja que les empreses afectades varen interposar una denúncia al Tribunal Suprem, a l'espera de poder rebre uns diners per danys i perjudicis.

Caldrà, doncs, esperar quina és la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre aquestes mesures que ens ha anunciat el govern, i saber què és el que podrem fer durant aquestes vacances de Nadal i Cap d'any.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.