La política espanyola, un mar de porqueria

Diuen que a les 11h de la nit hem de mirar el diari digital Público perquè donarà més detalls de l'operació Catalunya. Hi ha tanta corrupció que la premsa digital es diverteix passant informació per etapes, per entretenir-nos. El joc dóna per a molt!

Com ja he dit en altres ocasions, tot això hauria de ser motiu suficient per engarjolar els corruptes i mentiders i, com a mínim, fer-los fora de càrrecs de responsabilitat política. Això seria el que caldria suposar, però no! A Espanya ser corrupte no és, d'entrada, cap motiu de penalització, en tot cas si la cosa es desboca i hi ha molta pressió d'aquí i d'allà, pot ser que algú en surti mal parat, si més no per salvar el cul als més ben situats.

Diuen que les afirmacions categòriques d'Alícia Sánchez-Camacho, que ignorava que estava essent enregistrada mentre parlava amb l'ex de Jordi Pujol fill, són un engany i que precisament va ser ella qui va ordenar que es col·loqués el micròfon i n'estava al corrent. Costa de creure, oi? Sobretot després de revisionar les seves paraules... Doncs, sembla que sí, que ens va enganyar a tots i va passar per víctima. Crec que pocs ens ho vàrem creure, però no en teníem proves. Ara diuen que les tenen i que tot va ser un muntatge per atacar els sobiranistes.

Com podem veure tot plegat és un mar de porqueria, on el PP és el principal protagonista, però no convoqueu eleccions, perquè aconseguiran la majoria absoluta! Som així i no hi ha res a fer. Per més porqueria que sobreeixi el PP surarà cofoi mentre veu com la resta de partits s'ofeguen sense remei.

Un mes per aconseguir la nominació

Com que tenim els partits polítics entretinguts, ens dediquem a estudiar enquestes per fer-ho tot plegat una mica més emocionant. Què passaria si tornéssim a votar? doncs que el partit polític de la corrupció més impressionant de la història de la democràcia espanyola tornaria a guanyar. Sorpresa? No.

Continuem comprovant que ser corrupte, en política, no és motiu de càstig i d'això se n'ha beneficiat des de fa temps el PP espanyol. Les dades que dóna l'enquesta del CIS fa que els quatre partits polítics més votats el mes de desembre passat tinguin unes petites fluctuacions, essent a la baixa les del PSOE i C's, i millorant lleugerament els altres dos.

I a Catalunya practiquem el joc del gat i la rata. El Parlament registre lleis i Madrid s'ho mira d'esquitllada i prepara el recurs. No sé si aquesta serà la tònica general d'aquests suposats 18 mesos. Penso que ens ho hem d'agafar en calma, i aquells que no formem part del grup de persones que prenen les decisions, en un sentit o l'altre, anar-ho observant, també d'esquitllada, i agafant-ho com a tema de debat durant l'esmorzar de la feina.

Més que tot per procurar-nos una vida saludable, sense ensurts ni crisis nervioses, ni tensió innecessària. Caldrà veure si els nostres polítics tindran suficient resistència. És com el joc d'estirar la corda, molt propers a la frontera i relliscant malgrat la sequera.

Pedro Sánchez ha demanat un mes per poder aconseguir l'acord que li permeti ser el nou president del govern espanyol. Ah! també vol que Rajoy li consulti cada moviment que pensi fer respecte als insensats catalans.

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.

Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.

Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.

L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.

Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.

Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.