Al centre de la polèmica

Hi ha persones que sembla que visquin només per fer soroll i crear problemes on no n'hi hauria d'haver. La senyora Laura Borràs encadena una polèmica darrere l'altra, i fa l'efecte que sense elles no sabria viure. La darrera seria la seva intenció de presidir la Fundació de Junts, tot i que sembla que els informes són desfavorables en trobar-se en una situació d'inhabilitació per falsedat documental. Desconec si realment el Codi Civil Català ho impedeix, però segons els informes emesos sembla que és així. Borràs, però no hi està d'acord i es basa en el fet que no hi ha sentència ferma al respecte.

Borràs tampoc no ha acceptat mai que hagués trossejat contractes públics i fer-los passar per menors, o si més no deu pensar que no és l'única que ho ha fet, i això és cert. Segur que tots els ulls es varen fixar en ella per qui era i qui representava, però això no la disculpa de no complir la llei. 

No entraré, doncs, a valorar si té raó o no en té. Ja hi ha qui ho podrà o ho haurà de decidir, simplement em fixo en la seva gran capacitat d'esdevenir el centre de la polèmica i crear enfrontaments entre els qui la defensen i els que la critiquen. Sempre he defensat les persones que són capaces de fer la feina sense sortir a la primera pàgina dels diaris per excés de protagonisme. De la mateixa manera que seria bo pensar que desconeixem el nom dels jutges, perquè la seva missió no és protagonitzar els judicis, sinó sentenciar objectivament impartint justícia, també seria desitjable que els polítics només es valoressin per la seva obra, pel servei a la comunitat i no pas per la polèmica que generen, i ja no diguem, per casos de corrupció.

Em ve al cap l'exemple d'un àrbitre de futbol. La idea seria que s'acabés un partit sense que la gent recordés qui l'ha arbitrat. Això, però, els seguidors de l'esport em diran que no acostuma a passar i que, malauradament, els àrbitres són massa protagonistes. 

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i, si és possible, que gaudiu d'un 2025 millor que no pas el que estem deixant. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar, i si nosaltres hi posem de la nostra part, segur que serà més senzill. Bon any! 

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Més sobre la productivitat al nostre país

En el seu article d'avui al diari ARA, l'economista Miquel Puig insisteix en el tema de la productivitat i posa èmfasi en el turisme. No és la primera vegada que treu el tema. En més d'una ocasió ens ha fet veure que les comunitats on el pes del turisme és més alt, la productivitat i el creixement econòmic són les més baixes. I llegint les aportacions dels lectors m'he fixat en qui demanava com es reconverteix el sector turístic?

En el seu article, Puig exposa que cal reconvertir aquest sector que té tanta presència al nostre país, però no dona pistes de com s'hauria de fer. Sí que deixa clar que cal temps i diners. Ens hi posem?

Llegir el seu article desanima força. El creixement de la productivitat és tan minso que no arribes a entendre què hem estat fent fins ara i et preguntes quines persones hem tingut al capdavant del govern que no han fet res per canviar aquesta dinàmica. 

Quan era jove, sota el règim franquista, teníem clar que la font de riquesa del nostre país eren el turisme i els diners que enviaven des de l'estranger els nostres emigrants. Què es va fer per aprofitar aquests ingressos? En què es va invertir per millorar la infraestructura turística per poder donar el servei que es requereix en ple segle XXI? 

Continuem vivint d'un turisme que ve a passar les hores sota el sol, estirats a les platges, consumint el mínim, amb un servei poc professional i mal pagat, i això no suma. Anem mantenint la barraca sense poder invertir i aconseguir clients amb capacitat econòmica per augmentar la caixa. Vivim de la bondat del clima, el sol i la platja. 

Si els treballadors cobren poc, no poden consumir gaire, i tota la cadena fa que es facturi poc i la renda familiar se'n vegi afectada. Això que és tan fàcil de veure i no calen gaires estudis, no ho veuen els nostres polítics? Potser cal que algú els expliqui per on poden començar. Segurament que les mesures a prendre no donaran fruits instantanis, però si més no ens poden posar al camí que cal seguir per sortir d'aquesta paràlisi que no tan sols no ens fa créixer econòmicament, sinó que ens fa anar enrere comparativament.

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

Una relliscada desafortunada

Més d'una vegada he escrit que les notícies que ens arriben s'han de contrastar, sobretot si la font no és de la nostra total confiança. Hi ha voluntat de desinformar i també hi ha desconeixement de moltes coses. És fàcil precipitar-nos, i ara amb les xarxes socials que tenim tant a mà, podem caure en el parany d'escampar notícies falses o equivocades.

També he parlat en el meu blog de la crítica que els professionals de la informació fan de les xarxes socials, defensant els mitjans de comunicació, però que no es deslliuren de poder-la pifiar, per no dir d'aquells mitjans periodístics que tenen una voluntat manifesta d'intoxicar i tirar l'aigua al seu molí.

Avui he vist que TV3, al programa informatiu del 324 havia fotut la pota, afirmant que el president Francesc Macià havia estat afusellat. Evidentment es tractava d'una confusió de presidents. La gent se'ls ha tirat a sobre i jo, que no miro gaire la televisió, me n'he assabentat aquesta tarda. Vaig tard.

Un error el pot tenir tothom, fins i tot un conjunt de persones com pot ser el redactor de la notícia, la presentadora i l'editor del telenotícies, però ja és mala sort o potser desmanec. El problema és que un error com aquest provoca molta desconfiança al mitjà informatiu. Tots, o gairebé tothom, sabem que Francesc Macià no va ser afusellat i, per tant, no ens han confós, però què passa quan desconeixem el fet i només ens arriba per la premsa o la televisió? Quina credibilitat li hem d'atorgar a TV3?

Ja sé que no cal inflar la pilota més del compte, però és bo fer-hi referència i recordar que cal ser molt curós en la redacció i difusió de les notícies. Hi ha errors imperdonables. A tot això, si hi afegeixes la sensibilitat que tots tenim en el fet català i la història del nostre país, l'error és doblement greu.

M'imagino que TV3 ho va corregir immediatament i es deu haver disculpat. No ho he seguit. Potser no cal exigir responsabilitats o represàlies, però una estirada d'orelles als culpables de l'error sí. Estic convençut que l'errada haurà provocat un descens en la credibilitat de "la nostra". TV3 no passa pel seu millor moment i només li falta relliscar d'aquesta manera. Diuen que dels errors se n'aprèn. A veure si és veritat.

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Proscrit per haver-se presentat a les eleccions

S'ha obert un debat interessant que m'agradaria que fos serè i argumentat sense exabruptes, declaracions fora de lloc i encara menys insults i atacs personals. El tema és prou interessant per comentar-lo i es pot anar ampliant amb altres exemples que tots tenim present a la memòria. Em refereixo a les portes giratòries que també provoquen discussions i no crec que s'hagi pogut arribar a cap conclusió.

Tomàs Molina, el famós meteoròleg de TV3 es va acomiadar de la televisió perquè havia decidit presentar-se a les eleccions europees per ERC. No volia aprofitar la finestra ni influir en els resultats electorals. Que la gent no votés ERC perquè s'hi presentava. 

Si més no abans, els presentadors de programes televisius tenien vetat fer anuncis publicitaris, per no confondre la gent. No sé si això encara funciona d'aquesta manera, però sens dubte que sortir a la televisió té un afegit d'influència prou important per regular-ho.

Sigui com sigui, però, Tomàs Molina no va aconseguir entrar al Parlament Europeu. Probablement va aconseguir vots personals, però no els suficients, i es va quedar fora. I ara què fa? Pot tornar a presentar les notícies del temps o se l'ha de vetar eternament?

El consell professional de TV3 considera que no pot sortir en pantalla. Que ha de continuar treballant-hi d'amagat. És just? Té sentit? Quin mal pot provocar? D'alguna manera ell es va pronunciar políticament anant en unes llistes concretes, però això l'inhabilita per sempre? Una cosa és valorar què passa en campanya electoral i l'altra és tancar-li les portes de la televisió per sempre.

Suposo que tothom hi dirà la seva, i espero que les opinions no vinguin condicionades pel nom del partit on es va presentar. Avui formar part d'unes llistes electorals condiciona negativament la teva imatge. Et col·loquen una etiqueta com si no hi hagués vida més enllà dels partits polítics. Si entenem la política com a servei públic, l'efecte hauria de ser el contrari. Tot haurien de ser elogis per la valentia i predisposició a treballar per a tothom, sempre segons la teva manera de pensar, i això ningú ho hauria de qüestionar. És cert que tots coneixem comportaments no desitjables, i probablement aquests són l'esca del pecat.

El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

Qui hi ha darrere l'atropellament de Magdeburg?

Aquest cap de setmana hem conegut un nou atropellament mortal en una fira de Nadal, a Alemanya, amb el resultat provisional de cinc persones mortes, però gairebé dues-centes de ferides, algunes de les quals es troben en estat crític i perilla la seva vida. Com sempre ha passat, el primer que ens ve al cap és un islamista intentant desestabilitzar la pau al continent. Elon Musk ha reaccionat acusant els governs europeus de la permissivitat amb la immigració de musulmans, que els considera els causants de tots els mals. A Elon Musk sembla que li ha sortit el tret per la culata. L'autor dels crims no és un islamista, sinó que precisament ha renegat de la seva religió i és un fidel seguidor dels postulats de l'extrema dreta. 

L'atropellament al mercat de Nadal de Magdeburg ens fa veure que les conclusions precipitades i interessades són perilloses, i poden ser totalment equivocades. Fa massa temps que ens hem acostumat a donar totes les culpes a la immigració, i en concret a les persones immigrades, sense valorar què estem fent malament perquè aquells que han de marxar del seu país, sigui per trobar feina, sortir de la guerra o de la repressió, no puguin integrar-se al país d'acollida. 

La manca d'una legislació actualitzada i justa, que tingui en compte la realitat de les persones immigrades i la necessitat d'ajudar-les en la seva nova situació, fa que malvisquin. Hem de ser capaços d'acompanyar-los en el respecte als seus drets i també a les seves obligacions.

Però el cas que ens ocupa és totalment diferent. Es tracta d'una persona manipulada per l'extrema dreta, amb un discurs d'odi que el confon i l'ha conduït a cometre un crim sense sentit, assassinant víctimes innocents. Tant de bo que els fets de Magdeburg servissin per fer reflexionar els dirigents de l'extrema dreta, els seus militants i simpatitzants, perquè s'adonessin del seu error. Temo molt, però, que el seu discurs negarà l'evidència i voldrà treure pit per continuar enganyant i culpant els altres de tots aquests crims inútils.

Tots n'hem de treure conclusions, però hem d'evitar continuar equivocant-nos d'on està el problema i qui permet que ànimes desaprensives puguin acabar realitzant actes execrables com el d'aquest cap de setmana.

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

BBVA i Banc de Sabadell en litigi

L'opa hostil del BBVA al Banc de Sabadell continua en estudi i es troba en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), en la que s'anomena fase 2, d'anàlisi amb més profunditat perquè en un primer moment no s'ha vist prou clar. Al darrere de l'operació hi ha diferents interessos, evidentment econòmics, però hi ha una cosa que ens afecta molt especialment i és la lluita contra la concentració del poder i la manca de competència. Quan hi ha competència sempre és més fàcil evitar abusos, encara que no hi hagi una garantia total. La història ens ha presentat molts casos de conxorxes amagades per perjudicar clients i usuaris.

No tinc ni idea en què acabarà tot plegat. Si haguéssim de bellugar-nos en termes polítics podríem pensar que hi ha interès per anul·lar tot allò que fa cara de català, però no sé si aquest és el cas. A vegades ens obsessionem massa en aquest aspecte, probablement perquè som gats escaldats. Tothom s'hi ha atrevit, des de partits polítics i institucions, amb la monàrquica de manera significada.

En tractar-se d'empreses amb molts accionistes podríem pensar que aquests tenen la paraula, però quan diem aquests només podem pensar en els grans tenidors. Els petits, que potser són els que hauríem d'anar a defensar i protegir, poca cosa hi podran dir.

Sigui quin sigui el resultat final, sí que és important poder comptar amb un govern fort perquè vetlli per la defensa de la ciutadania. Ser client d'un banc no és un caprici, sinó que t'hi veus obligat. Totes les transaccions econòmiques passen per ells, siguin de caràcter privat o públic. Com que no pots prescindir-ne, és bo poder escollir i la concentració no és mai positiva, si més no per al ciutadà del carrer, el petit estalviador, el que cobra la nòmina o la pensió a través d'una entitat bancària, o el petit comerciant que ha de facturar a través d'ells.

I sobre catalanitat, no ens oblidem que el Banc de Sabadell també va traslladar fora de Catalunya la seva seu central. No caiguem en el parany de pensar que el nom fa la cosa. Els diners pesen molt, i els interessos dels seus dirigents encara més.

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Mals moments per a Europa

La feblesa dels governs francès i alemany no és una bona notícia per a Europa que necessita enfortir-se davant dels molts reptes que té, el primer, probablement, el retorn de Trump a la presidència dels EUA. Si França, amb un president tocat pels problemes que té per assegurar un govern consistent i al seu gust, i Alemanya, que el seu canceller acaba de perdre una qüestió de confiança, i s'encaminen a unes eleccions avançades, ambdós trontollen, es fa difícil pensar que la Unió Europea pugui resistir tanta pressió externa, però també interna.

Amb uns quants estats de la Unió on l'extrema dreta juga un paper important, o està en vies d'aconseguir-ho, sembla com si l'home fort en aquests moments sigui el president del govern espanyol, tot i els pals a la roda que li posen des del PP i la judicatura. És per tot això que no veig possible que la necessària revitalització de la Unió Europea pugui venir ara.

Caldrà veure què diuen els nous càrrecs polítics que han iniciat el seu mandat ara fa pocs dies. Probablement haurien preferit sorgir en altres temps, quan hi havia més tranquil·litat i no calia prendre grans decisions. El dubte que tenim sempre és si aquests dirigents són els més adequats per donar l'empenta econòmica, però també política que Europa necessita. Els tics que porten no ens acaben de convèncer.

No és el millor temps per a la Unió, i probablement ara només podem aspirar a no empitjorar, passant de puntetes pels canvis que s'han de succeir, amb una guerra enquistada a Ucraïna, la insistència d'Israel de castigar els palestins de Gaza, i l'arribada d'un president nord-americà que no ens estima ni ens tindrà cap consideració.

Potser caldrà, doncs, hivernar, i esperar la primavera per veure com continua tot i intentar fer alguna cosa de profit. A casa van mal dades, però a Europa no està la cosa gaire millor.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

Nadal en veu alta i Via morta

Ahir, diada de Santa Llúcia, érem a la biblioteca anticipant-nos al dia de Nadal tot recitant els nostres escrits, acompanyats al teclat amb l'Anna Maria i la participació d'alumnes de l'Institut, de primer i quart d'ESO. Ells també ens varen fer gaudir una estona dels seus escrits. 

Aquest treball fruit del taller d'escriptura creativa, on participo, sempre resulta interessant. T'obliga a pensar què vols explicar, com ho vols fer i perdre la por de compartir-ho en veu alta. És una de les activitats que organitza la biblioteca d'Arenys, i per això cal felicitar-los i agrair-los la iniciativa. 

Ser a la biblioteca ahir a les set de la tarda va fer que no pogués assistir a l'acte que tenia lloc a l'Ateneu, a càrrec de l'Assumpta Montellà, que presentava la seva novel·la «Via morta». Un llibre que precisament estic llegint, preparant la nostra visita a Portbou un dia de les vacances de Nadal. Volem aprofundir en Walter Benjamin, i a casa ens va semblar que aquest llibre ens hi podia ajudar.

A vegades ens queixem que s'organitzen poques coses, però no és ben bé així. Si ens fixem en l'agenda d'actes culturals i socials, per no parlar dels esportius i festius, ens adonarem que n'està farcit, i ens trobem que alguns coincideixen en el mateix moment i has d'escollir.

M'imagino que a l'acte de l'Ateneu hi va anar força gent, tot i que us haig de dir que érem una bona colla a la biblioteca que ens lamentàvem no haver-hi pogut assistir. Sempre és interessant escoltar persones com l'Assumpta Montallà i més si estàs llegint el llibre que et ve a presentar. Espero que algun dels assistents me'n pugui fer cinc cèntims.

Deixeu-me que feliciti la Maira, la professora de català de primer i quart d'ESO de l'Institut, per tota la feina que fa. És molt important fomentar la lectura i ja no diguem l'escriptura, i si això es fa amb la nostra llengua, tan mal tractada per les institucions espanyoles, mereix un reconeixement i agraïment.

Tenim un futur molt incert, però està ben clar que conreant la cultura i la llengua, assegurem uns mínims que ens poden permetre ser una mica optimistes en un món tan desorientat i convuls.  

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Cal tocar de peus a terra

Podem estar d'acord que després de tant d'enrenou i fracassos continuats en la direcció del nostre país, convenia una pausa tranquil·la perquè ens ajudés a veure com havíem de continuar. Els fets del 2017 varen engrescar la gent que no ha trigat gaires anys a desenganyar-se. Els febles intents de mantenir la flama també han fracassat, i fruit d'això el pes dels partits independentistes va afluixar i el PSC se'n va beneficiar.

L'enfrontament sostingut entre ERC i Junts també ha estat clau a l'hora de cedir la presidència de la Generalitat al PSC, amb el dirigent més espanyolista de la història del partit català. ERC no es volia exposar a un fracàs electoral encara pitjor, si no s'arribava a l'acord d'investidura de Salvador Illa, però ara ho estem pagant.

En molts temes segur que amb l'actitud de l'actual president es podrà avançar, perquè estava clar que havíem caigut en el clot de la ingovernabilitat. Hi ha propostes que són prou interessants i que aniria bé que es tiressin endavant, però és evident que en temes de sobirania, i ja no diguem d'independència, aquí sí que tenim un mur ben alt. El nostre president no moure ni un dit per posar pegues al seu amic i president del govern espanyol. I d'això es queixen des de Junts, i amb la boca petita, també des d'ERC, encara que no poden dir gran cosa. Ells varen prendre la decisió que en aquests moments s'està valorant si va ser encertada o no.

ERC tindrà un nou president, molt probablement Oriol Junqueras. Una persona que no ha volgut desvelar què va votar quan el seu partit va posar en votació donar o no suport al PSC. No ho diu per intentar quedar bé amb tot. Una vegada més genera desconfiança, perquè no és aigua clara. No ho ha estat en el passat ni ho serà en el futur.

Els pactes de govern amb els socialistes, tant a Madrid com a Catalunya s'aguanten perquè no hi ha una alternativa que generi cap mena de confiança. Això, però no pot durar gaire i tard o d'hora ens haurem d'afrontar amb la realitat i fer el pas decidit per defensar els nostres drets. 

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

En defensa dels nostres pescadors

Avui dubtava entre parlar de la dràstica reducció de la pesca, que proposa la Unió Europea, o de l'informe de l'ACA sobre la proposta de l'equip de govern municipal de cedir la plaça Lloveras per construir-hi el nou Centre d'Assistència Primària (CAP). Ambdós temes són prou importants per fer-ne menció, encara que del primer haig de reconèixer que vaig una mica peix.

Em resulta estrany i preocupant que la Unió Europea pugui fixar en un màxim de vint-i-set dies a l'any la possibilitat dels pescadors de sortir a pescar amb el sistema d'arrossegament, que diuen que és el majoritari, i que afecta moltes famílies. També als consumidors, que podem veure reduït el nombre de peixos i una alça important dels preus.

La primera pregunta que em faig és qui pot pretendre que una empresa, encara que sigui familiar, pugui subsistir treballant vint-i-set dies l'any? Tenen pensat, aquests dirigents europeus, subvencionar pels dies que es quedin a casa, o no és cosa d'ells?

Ja he dit que no hi entenc i desconec si hi ha altres maneres de pescar que respectin millor la biodiversitat del Mediterrani, però en tot cas una decisió com aquesta, d'una reducció tan dràstica, no es pot prendre alegrament i s'ha de valorar totes les conseqüències.

He llegit que les administracions, catalana i espanyola, estan del costat dels pescadors i que intentaran frenar aquesta decisió tan nociva per als nostres pescadors. M'agradaria entendre-hi més i poder opinar més vehement, però en tot cas, em solidaritzo amb els pescadors i em preocupa també que no es faci prou per protegir la biodiversitat del nostre mar. A veure si ho fem compatible.

Quant al tema de la plaça Lloveras segur que trobaré un altre moment per comentar-ho, però en tot cas crec que ha prevalgut el sentit comú, i em continua estranyant que, per un moment, el nostre equip de govern hagués pogut pensar que era una bona opció. 

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

Descontrol

Hem llegit que avui s'ha dut a terme una inspecció simultània a diferents supermercats 24 hores, amb el resultat de multitud d'infraccions, algunes de les quals són greus. Quan ens ho expliquen ens preguntem quant de temps feia que se sabia i no s'actuava? De qui és la responsabilitat del delicte? Dels pakistanesos que estan a l'altra banda del taulell? De les empreses concessionàries, algunes de les quals són prou conegudes?

Aquests supermercats han fet tancar moltes botigues de barri que sempre havíem vist i comprat les urgències i descuits. Competir amb ells és gairebé una quimera, i per això han tancat i, en canvi, han proliferat aquests supermercats. Ara ja no cal agafar el cotxe i desplaçar-te a fora de la vila, ja que, en el cas d'Arenys, te'ls trobes al bell mig de la Riera.

Davant dels fets l'única cosa que se m'acut és dir que falta control. Hem de facilitar l'obertura d'establiments eliminant la burocràcia prèvia, ara que se'n parla tant, però després cal un control i seguiment exhaustiu per assegurar que s'està fent bé. 

De les infraccions cal destacar l'ús d'espais inhòspits com a habitatge. I aquí entraríem a parlar del problema de l'habitatge, que és un tema que arrosseguem de fa temps, i certament hi ha relació, però no es pot fer els ulls grossos i no vetllar perquè no hi hagi persones que visquin en riscos de tota mena, entre els quals hi ha el de la insalubritat.

Atenció, però, que el més fàcil és donar la culpa als immigrants que s'han d'espavilar a guanyar quatre calerons de la manera que sigui, amb moltes dificultats perquè la llei d'estrangeria no els ho posa fàcil. La culpa no és d'ells. L'administració s'ha de posar les piles i legislar correctament i controlar que tot funciona com ha de ser, però solucionant els problemes i no facilitar que la gent, per poder subsistir, hagi d'actuar fora de la llei. 

Impresentables al món de la política

Com a tot arreu, al món de la política del nostre país també hi ha persones que hauríem de qualificar d'impresentables. Persones que només aspiren a aconseguir poder personal trepitjant a qui sigui, també als més propers, a qui hauries d'anar de bracet per defensar els teus objectius i servir millor la ciutadania.

Hi ha massa gent que viu de la política sense merèixer-ho. A la política només hi haurien d'anar a parar aquelles persones que tenen un esperit de servei, que defensant els seus principis i ideologia, estan disposats a dedicar bona part del seu temps als altres. La realitat, però és força diferent. Hi ha molt bona gent implicada en política i que considera una prioritat participar i col·laborar perquè les coses funcionin millor, però també n'hi ha que són uns aprofitats.

N'hi ha d'intel·ligents, però també de rucs i incapaços de guanyar-se la vida honestament i que aprofiten el trampolí dels partits polítics per aconseguir diners, poder i nom. Els companys de viatge ho pateixen, i només hi surten perdent aquells que discrepen en les maneres. Aquelles persones que estan convençudes de la necessitat de fer camí junts.

Avui llegia l'acusació de dues militants de Junts pel xantatge que els va fer un alt dirigent del partit. No sé què hi ha de cert, qui té raó ni com acabarà la investigació, però en tot cas cal treballar a fons perquè si els fets són reals, no es puguin anar produint en el món de la política.

Tenim massa casos de corrupció, d'assetjament, d'abús de confiança, i s'hi ha de posar remei. No sé si evitant que les persones s'eternitzin al món polític ho resoldríem. Probablement hi hauria menys casos denunciables, però es fa difícil pensar que tot pugui funcionar com una seda.

És per això que els responsables de les formacions polítiques, sobretot aquelles que tenen capacitat de governar, vetllin pel bon comportament de la seva militància i dels càrrecs que tenen poder de decisió dins del partit i a les institucions públiques. Cal transparència i, si convé, fer caure caps.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.