Un nou reglament de tinença d'animals a Arenys

Seria injust culpar tots els amos i passejadors de gossos d'Arenys per la brutícia dels nostres carrers, com també ho seria donar tota la culpa al nostre Ajuntament. Estic segur que només són uns quants els passejadors de gossos que no recullen les cagarades, però qui no ho fa s'hi llueix. Una altra cosa són les pixarades, que aquí m'atreveixo a dir que en són més els que no tenen en compte de no embrutar les façanes de les cases ni els fanals, que fan malbé. Això no es recull!

Aquests dies el govern municipal està modificant el reglament sobre la tinença d'animals domèstics i ens deixa opinar. Potser caldria fer-ne més publicitat, més enllà de l'espai internet. M'està molt bé que els propietaris de gossos trobin facilitats per treure els seus animals i puguin gaudir una mica més que passejar lligats, sobretot els que viuen reclosos en un petit pis. L'altra cosa són les obligacions que tenen de permetre que els vilatans no haguem d'anar sortejant les cagarades quan caminem pels nostres carrers, la majoria dels quals tenen les voreres massa estretes per no haver de baixar-ne.

Demanaria al nostre govern municipal que sigui generós vers els amos dels gossos i passejadors, però al mateix temps contundent amb la manca de civisme d'alguns d'ells. Avui diumenge, que et trobaves amb guies que ensenyaven els carrers i places de la nostra vila recordant Espriu, veies com la mirada dels interessats seguidors no deixava d'observar el terra per no trepitjar alguna de les moltes cagarades que anaven trobant. Es trist haver-ho de repetir, però la nostra vila és bruta, i això és culpa de tots.

Cal que el govern municipal es posi les piles!

He fet una lectura del Pla d'Actuació Municipal 2016-2019, que entenc que el govern municipal va actualitzant tot marcant-ho de color verd, i m'he adonat que hi ha una bona colla d'actuacions que o bé acabaven l'any 2016 o a finals d'aquest any, i que no tinc clar que ni tan sols hagin començat a mirar-s'ho, o potser és que ho porten molt en secret. És per això que, sense sorpreses, si el nostre govern municipal no es posa les piles, ho tindrà molt difícil per complir els compromisos.

Al mateix temps, hi ha unes quantes accions d'aquestes que, si ens creiem això de la participació, no pot oblidar l'opinió de la població, sobretot perquè en som els principals beneficiaris o perjudicats.

Sense pretendre ser exhaustiu, n'esmentaré unes quantes:

El Reglament de Participació Ciutadana (l'actual és del 2001), el Consell de Cultura, el Consell d'Infants, el Consell d'emprenedoria, la Taula de Salut, el Reglament de fires, el Pla de mobilitat... I per què no, el Reglament d'Organització Municipal (ROM), que potser també hi podríem dir alguna cosa els vilatans.

I permeteu-me que una vegada més reclami la necessitat d'elaborar, amb cara i ulls, un Pla Estratègic que ens indiqui el camí que hem de seguir perquè la nostra vila no quedi més desencaixada del mapa de progrés econòmic del nostre país.

Si et reivindiques dividiràs la societat

Si d'una cosa ens hem d'alegrar de molts polítics del PP o de la mateixa Susana Díaz, futura líder del PSOE, és que hagin perdut la vergonya i siguin sincers i oberts, i ens insultin a la cara i no des del darrere, com s'havia fet fins ara. I no només això, sinó que també ho siguin quan justifiquen l'ocultació del delicte per preservar-se de les conseqüències electorals si s'hagués denunciat.

La senyora Susana no ve a Catalunya a demanar-nos el vot dissimulant tot allò que ens ha criticat des d'Andalusia, sinó que ens ho plantifica a la cara. Per què? Doncs perquè som tan burros que no només no ens enfadem, sinó que li riem les gràcies. Però no ho fa només ella, sinó que qui fou president espanyol i que ens havia de defensar l'Estatut, i ens el va retallar, també ens insulta dient-nos que tenim perjudicis vers les dones i andaluses, però insulta als mateixos militants i amics del PSC!

I fa quatre dies que el president Rajoy ens va venir a vendre que invertirien tants i tants diners, i l'endemà ja havia tancat l'aixeta, un fet que ha denunciat la Cambra de Comerç de Barcelona.

I és que amb els catalans tothom s'hi atreveix, també el xeic de Qatar que presideix el Club de Futbol de Màlaga. Ho han vist a fer tantes vegades i de manera tan natural que s'han arribat a creure que d'això es tractava, i nosaltres obligats a parar l'altra galta, perquè... Ai! de nosaltres que se'ns acudeixi reivindicar-nos, que ens acusaran de dividir la societat!

Tornarem a veure la conxorxa PP-PSOE perquè res no canviï

Definim 'Establishment' com el 'conjunt de persones que controlen i dominen el poder, contrari a qualsevol canvi'. Trump, als EUA, va guanyar les eleccions per basar la seva campanya en la crítica i la necessitat de fer fora l'Establishment que representava Clinton, i ho va aconseguir perquè són moltes les persones que estan cansades d'aquest conjunt de persones, de tots els colors polítics, i amb alternança al poder, però que ho tenen controlat perquè res no canviï.

Què passa a Espanya des de fa anys? Doncs que l'alternança política del PP i el PSOE no ha servit per canviar res, sinó que han jugat prou de la mà com per assegurar que el seu poder continués pels segles dels segles. I molt il·lusos vàrem ser si ens creguérem que amb l'entrada de Podemos i C's sacsejarien aquesta estabilitat interessada dels dos grans partits polítics.

De seguida hem vist que C's l'única cosa que pretenien era assolir el poder, criticant la corrupció del PP i assegurant que mai es posarien al costat d'un partit polític corrupte. L'experiència ens ha demostrat que tot era mentida, i ja veuríem què passaria si arribessin a governar.

Podemos, per la seva part, ha estat una mica un bluf. Les baralles internes i la mala organització; el descontrol de les bases i el permetre que qualsevol persona entrés només pel fet d'estar en contra dels governants del moment, els ha deixat tocats i amb moltes possibilitats d'anar perdent representativitat.

Ara Podemos demana suport per presentar una moció de censura a Rajoy, i el PSOE no els fa costat. L'excusa és creïble: no hi ha una alternativa seriosa ni programa de govern clar, però ja els hi va bé, perquè el millor soci del PSOE és el PP, i això es veurà clar quan coneguem els resultats de les primàries socialistes i proclamin Susana Díaz com a nova líder del PSOE, la millor aliada que pot desitjar el PP.

Diem que Trump, Le Pen, Iglesias... són populistes, però de populisme n'hi ha arreu, i sinó repasseu una mica la història dels dos grans partits en el poder. Estem parlant de fer fora l'Establishment, la qual cosa no és el mateix. La llàstima que els candidats a aconseguir-ho ens mereixin tan poca credibilitat.

Noves eleccions i majoria absoluta del PP

El millor que li pot passar a Rajoy és que el facin plegar, convoqui noves eleccions i guanyi per majoria absoluta. Està vist i comprovat que a Espanya la corrupció del PP li dóna vots. L'oposició és tan dolenta que no se'n sap aprofitar. El futur d'Espanya són més anys de PP i més anys de corrupció, d'amiguisme amb jutges i fiscals i una oposició sense poder dir ni 'mu'.

Es fa difícil deixar de parlar de la corrupció quan dia rere dia surten nous casos i noves informacions sobre actuacions il·legals i col·laboracions judicials per amagar la corrupció del partit polític en el govern. Fa una estona enviava un twit demanant si anticorrupció volia dir combatre la corrupció o amagar-la. Segons les informacions que rebem, l'actual jutge anticorrupció hauria estat escollit per defensar els interessos del PP, tot bloquejant les actuacions dels fiscals que treballaven honestament.

He llegit també que PSOE i C's demanen al Congrés reprovar el fiscal general de l'Estat i el jutge Anticorrupció, i exigir-ne el cessament. Ho faran?

Podemos demana un ple monogràfic que difícilment li donaran suport els altres partits i Compromís va més enllà i reclama una moció de censura.

No és estrany que puguem veure grups de persones fen sonar les cassoles davant de les seus del PP, els ciutadans estem tips del PP i de la corrupció, i davant els cagadubtes dels partits polítics de l'oposició, alguns decideixen sortir al carrer reclamant justícia i dimissió per als corruptes. Tot i així, però, la majoria absoluta del PP ningú no la descarta.

El procés queda eclipsat per la dinàmica de la corrupció

Fa uns mesos, quan ja estàvem tips de corrupció, no ens acabàvem de creure aquelles veus que amenaçaven d'estirar la corda, o la llengua, perquè quedava molt per descobrir, i ves per on, tenien raó, els casos han augmentat i ara tots estem convençuts que la cosa anirà a més. 

Aquests darrers dies han aparegut noves actuacions delictives que impliquen a més gent, però també d'altres actuacions corruptes que s'afegeixen a personatges que van sumant delictes. El PP és el gran acaparador d'actuacions corruptes, però no només ells, i sembla també que darrerament els jutges s'hagin conjurat per ser més expeditius, farts potser de llegir crítiques a la falta d'independència del poder judicial respecte al poder executiu.

Tinc contactes amb polítics de tots colors i no es mereixen tenir com a companys a persones que han jugat amb la confiança de la gent i s'han enriquit descaradament. No pot ser que el senyor Rato, mentre exercia de ministre, o de president de l'FMI, estigués acumulant diners de manera fraudulenta. És inadmissible, i per més que la Justícia faci el seu camí, et sents impotent veient que és tan lent tot, i que viuen alegrament tot i el seu passat delictiu.

Fins i tot confiant en la Justícia, que avui és demanar molt, la seva lentitud i la manera d'actuar, en funció de qui hi ha al davant, provoca ràbia, i això no és bo. Diem molt que som en un Estat de dret, però no acabem d'entendre què vol dir això. On són i com són respectats els drets dels més febles, dels que no tenen contactes ni diner per aconseguir favors ni beneficis?

Tots plegats hem perdut la dignitat, perquè aquí no dimiteix ningú, tret d'Esperanza Aguirre, que ho ha fet tres vegades, fent-se la gran víctima, la qual cosa no és creïble. Rajoy, tot i haver guanyat les eleccions, ha demostrat que no és la persona capaç de treure l'Estat espanyol d'aquest merder de la corrupció, perquè ell mateix hi ha conviscut i no li ha interessat posar les coses clares. La Transparència és inexistent, i tot gira al voltant d'una conxorxa entre jutges, polítics i mitjans de comunicació, no tots!, però Déu n'hi do!

Un govern que ni fa ni deixa fer

Espanya té un govern que va amb el peu al fre, però el pitjor de tot és que no fa ni deixa fer, i d'això em queixo. Aquesta actitud és típica d'aquell que vol ostentar el poder, però no té cap intenció d'actuar i sap que si cedeix se li acabaran els arguments per continuar ostentant aquest poder.

El govern espanyol ha deixat molt clar que les competències per admetre refugiats a l'Estat són seves i no hi ha iniciatives d'altres governs ni institucions que hi valguin, però una vegada ens ho ha donat a entendre, no mou fitxa i els refugiats continuen esperant.

Segons la plataforma Sotp Mare Mortum i la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona, el compromís assumit pel govern espanyol amb la Unió Europea va ser d'acollir 19.449 refugiats abans del setembre d'aquest any, i de moment només n'ha acollit 886, i és per això que les dues organitzacions han declarat que estant estudiant la possibilitat d'iniciar un procés legal contra el govern espanyol.

Aquesta pràctica i mentalitat centralista, ara del PP, però també del PSOE, és la causant de la desafecció de molts respecte l'Espanya imperativa. Sembla mentida que no s'adonin que amb la seva actitud no fan més que donar aire a l'independentisme. Quan vols fer alguna cosa i n'hi ha un altre que se t'avança i t'hi posa traves, t'empipa més o menys, però com a mínim veus que allò avança, però si l'única cosa que fa l'altre és privar-te d'actuar i es queda tan ample, només tens ganes d'alliberar-te d'aquesta força que basa la relació amb tu únicament en el domini.

Per cert, les declaracions de l'expresident Rodríguez Zapatero sobre els nostres prejudicis contra Susana Díaz, perquè és dona i andalusa, se les podia estalviar. Calladet és més maco. Tenim un reguitzell d'expresidents que fa fàstic!!!

Una bona diada de Sant Jordi a Arenys de Mar!

Sembla ser que, per les informacions que rebem, un Sant Jordi en festiu no és tan catastròfic com sempre s'ha dit. No sé quines seran les xifres que es donaran al vespre, però en tot cas la placeta de l'Església, aquest matí, era intransitable. Llibres, roses, plantes, punts de llibre... Tot ple de parades per poder comprar i badar, i també per signar el nostre suport al referèndum.

Els barcelonins potser no s'han quedat a Barcelona per celebrar la diada de Sant Jordi, però en tot cas han participat al municipi de segona residència, o la vila visitada en diumenge.

El meu llibre no l'he trobat, si més no en català, però ja l'he encarregat. Això pot passar quan no vius a la capital i tens poques opcions per escollir llibreria, i sobretot quan no vas darrere dels grans candidats a ser el llibre més venut de la diada. En aquest cas he escollit Retrotopia, del filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

Les roses repartides entre dos punts d'interès, per lligams familiars, el Cau Flos i Calcat i La Presentació. Les dues vermelles, que són les tradicionals, i al meu entendre les més encertades per a un dia com avui.

I els polítics, com sempre, menant l'aigua cap al seu molí. De fet tot és política, també la festa de Sant Jordi, que fins i tot el govern de Madrid defensarà perquè sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet la política no faria mai nosa si no fos per la corrupció i la mala praxis d'uns quants dels seus protagonistes. Que acabeu de passar una bona diada de Sant Jordi!

Indocumentats i ignorants al poder

Arran del fet que avui és la jornada de la Marxa per la Ciència, i de la lectura d'articles sobre aquesta notícia he pensat que era important reflexionar sobre una pregunta que sovint ens fem: Són els nostres polítics els més preparats per governar-nos?

No es tracta tant de començar a insultar qui decideix entrar en un govern, ja sigui local, autonòmic o estatal, perquè n'hi ha molts que ho fan amb les millors intencions del món i esperit de servei, sinó de valorar si estan prou capacitats per dirigir el país o el municipi.

Amb l'elecció de Donald Trump president dels EUA, sorgeixen molts dubtes i fàcilment pensem que no és la persona idònia ni la més ben preparada per dirigir la primera potència mundial. Ho era, però Bush? Ho era Clinton? I a casa nostra ho han estat Zapatero, Aznar, Rajoy?

La Marxa per la Ciència llegirà a més de 500 ciutats del món una declaració defensant, entre altres, l'ús de mètodes i resultats científics en la definició de les decisions. Interessa això a Trump? I a Rajoy? O a qui serà la candidata guanyadora del PSOE, Susana Díaz? No creieu que es mouen més per interessos que no pas per coneixement?

Crec que al marge de la corrupció i d'interessos personals, en el món de la política hi ha més bona voluntat que no pas coneixement, aptituds i intel·ligència directiva. És complicat que gent vàlida decideixi entrar en política perquè no està ben remunerada, es troba desprestigiada i arrossega molts problemes de funcionament i eficiència. Tot això fa que els millors es quedin a casa, a la vida privada, però si més no caldria esperar i exigir que els que decideixen entrar-hi no s'oblidin de qui te el coneixement per tenir-los en compte a l'hora de prendre decisions.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

La Fiscalia en un món farcit de corrupció

D'entrada em disculpo si en la meva argumentació dic alguna cosa que no és, però m'atreveixo a parlar de fiscals, ara que estan a la boca de tothom. Sempre he entès que els fiscals hi són per defensar els interessos de tothom, davant d'accions que ens perjudiquen en benefici dels causants. Em costa entendre que la fiscalia funcioni jeràrquicament i pengin del Govern, perquè si els fiscals juguen un paper en els judicis, resulta difícil suposar-los independència quan entremig hi ha interessos del govern en perill.

Digueu-me mal pensat, però si el càrrec depèn d'un amo, qui s'atrevirà a perjudicar-lo i anar-hi en contra? Evident, oi?

Però vaig més enllà perquè, una cosa és que el fiscal s'entretingui a indagar i descobrir qui actua contra els interessos del govern, però una altra de molt forta és que defensi el partit en el govern fins a l'extrem de prohibir que se li descobreixin casos de corrupció. S'entén, oi? No és que vagi a totes per deixar bé el govern, sinó que s'encarrega de protegir-lo pels casos de corrupció.

Tot això arran de les notícies aparegudes a la premsa sobre l'indici d'actuació il·lícita de ministres del govern i del Fiscal General de l'Estat, per impedir o posar difícil la investigació de casos de corrupció del PP.

Em direu que em repeteixo molt i que parlo tot sovint de corrupció, però no em negareu que no estiguem colgats per tot arreu de corruptes, molts dels quals ens governen i pretenen donar-nos lliçons. Fins i tot la Santa Inquisició de La Razón ha posat la barba a remullar.

Correbous, on s'ha de signar?

Ja ho vaig dir quan es va aprovar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, i vaig titllar d'incoherents els contraris a les curses i favorables als correbous, encara que no els matin. Si prohibim que els circs que s'exhibeixen a Catalunya tinguin animals, com és que són permesos els correbous? Per tradició? I que no era una tradició a Catalunya les curses de braus? Qui diu que no?

Mai he presenciat una cursa de braus, ni tampoc els correbous típics del sud del país, les meves referències són el que he pogut veure a través de la televisió i en tinc ben prou i de sobres. La llei aprovada al Parlament coixeja des del moment que salva els correbous, i ja tenim prou incoherències en la política catalana com per afegir-n'hi una altra.

Tota exhibició d'animals que pateixen s'ha de prohibir, i qui em defensarà que als correbous les pobres bèsties no pateixen? Hi ha moltes coses per fer i defensar les tradicions sense necessitat de continuar maltractant els animals. Mai m'he considerat un fanàtic animalista, però és simplement per sentit comú, per educació i sensibilitat. Qui no ho entengui, que s'ho faci mirar!
Celebro la ILP i felicito els seus impulsors.

Un món injust basat en la mentida i la corrupció

Entenc que en el món de la justícia no es pot anar amb la sang calenta perquè la majoria de mortals sentenciaríem de seguida qui se'ns posés al davant, a la primera que veiéssim que ha actuat de manera corrupta. Ho entenc, però tampoc cal caure a l'altre extrem on sembla que els jutges tinguin la sang glaçada.

Quan llegeixo que el senyor Rodríguez Rato presenta un recurs al Suprem a la seva condemna per les targetes black, se'm fa difícil acceptar-ho després d'haver llegit tota la seva història de blanqueig de diner mentre dirigia el Fons Monetari Internacional. A mi em sembla que amb això ja n'hi ha prou com per condemnar-lo per tot.

És en aquest sentit que entenc que no es pot anar pel món amb la sang calenta, però és injust que els que han robat diners puguin pagar-se les defenses més cares per estalviar-los anar a la presó, i si hi acaben anant, és després de molts anys i, a més hi estan quatre dies.

Aquesta és l'explicació de perquè la majoria estem convençuts que la Justícia no és igual per a tothom. Els desgraciats que no tenen on raure ho tenen molt difícil per salvar-se de la condemna, cosa que no podem dir el mateix de la gent adinerada. 

I aquesta queixa que abans podies posar en boca d'un socialista del PSOE ara ja no li trobes. Ens hem aburgesat de tal manera que fins i tot els sindicats hi passen xiulant pel costat. Serà Podemos qui vetllarà perquè això no passi? Ho tenim difícil, perquè passen l'estona criticant i tractant minúcies, i s'obliden del pecat de la nostra societat: hem construït una societat injusta!

Adéu Setmana Santa, la vida continua

Darrer dia de festa de la Setmana Santa d'enguany i a punt d'iniciar el darrer tram del curs 2016-17, amb un Sant Jordi a la porta. Com tinc per costum, aquests dies m'ha acompanyat la música de les passions, concretament les passions segons Sant Mateu, de Bach i de Telemann. No penso que es tracti d'unes peces que només es puguin escoltar en aquesta època, però sí que els dóna una força especial.

La Setmana Santa d'ara no té res a veure amb la que vaig viure de petit. El món que abastàvem d'alguna manera s'aturava i tot girava al seu voltant. Les funcions dels dijous i divendres, i la vetlla pasqual. No era fins al diumenge que tot recuperava la normalitat. Els cinemes, les discoteques, les sales de festa... Es fa estrany veure com tot ha canviat tant!

Ara és molt fàcil criticar-ho, perquè ara tot ho fem bé... o això ens sembla. La Setmana Santa és una setmana de festa als col·legis i d'excusa per sortir de casa, ja sigui a la segona residència, si encara es porta, o a fer algun viatge, precursor de les vacances d'estiu. Sobretot ara que sembla que ja hem deixat una mica enrere la crisi, encara que no tothom.

No sé si aquests dies que la religiositat s'ha convertit més en un espectacle que no pas en una reflexió de vida, ens haurà servit per fer nous plans, per encarar millor la vida, però en tot cas, manifestem o no la nostra fe, sí que és bo aprofitar els dies de repòs per plantejar-nos si anem pel bon camí, o ens fotrem un pal. La vida continua, però hem d'evitar que ens arrastri sense que siguem capaços de prendre la iniciativa.

Més enquestes per anar fent bullir l'olla

Les darreres enquestes presentades per La Vanguardia mantenen els 62 escons a Junts pel Sí, però amb una pujada d'ERC a costa del PDECat. Tot i la baixada de la CUP, de 10 a 6, es mantindria la majoria absoluta dels independentistes, ara, però pels pèls.

Llegint els moviments dels diferents partits es pot dir que el PP recupera tres escons a costa de C's, i Catalunya Sí que es pot creixeria a costa de la CUP i una vegada més del PSC. Aquests no aconsegueixen reprendre el vol i molt em fa pensar que és per culpa de les jugades d'Iceta que ha heretat la Puta i la Ramoneta de l'antiga CIU.

El mea culpa d'Iceta i el "no tornarà a passar" de l'altre dia a can PSOE és molt fort, i dóna a entendre que és un fals que diu les coses que interessen escoltar a cada lloc, però que pel que fa a Catalunya ja no compten. Aquest llançar la tovallola no els pot fer créixer més enllà de l'àmbit espanyol, i demostra una vegada més que el seu paper a Catalunya s'ha acabat, col·locant-se al mateix nivell i punt de partida del PP i C's.

El Parlament català serà cosa de quatre i les engrunes per als altres tres. El paper que ha jugat la CUP aquesta legislatura els fa ser els menys representats, però probablement continuïn tenint la clau del desenllaç final del país. Tot plegat un joc que sembla no tenir fi, i que a molts ja ens comença a cansar.

Dos presidents amb massa poder entre mans

Fa temps que directament o d'esquitllada ens fixem en què fa el nen mimat més poderós del món, en Kim Jong-un, un personatge que te l'agafaries rient si no fos que té entre mans unes eines massa poderoses com per fer-hi broma, i no t'acabes de fiar que tingui el seny suficient per no acabar fent un disbarat.

En aquests moments, també, a l'altra banda, els EUA, hi tenim un president que tampoc no és gaire de fiar, i entre els dos són capaços d'engegar-ho tot a rodar. Em sembla que seria massa gros que es declarés una guerra, però avui passen tantes coses impensables que ja res no ens ve de nou.

La passejada militar que ha tingut lloc a Corea del Nord no és altra cosa que aprofitar l'avinentesa per mostrar qui la té més grossa. És una pràctica molt comú i que a governs com el nostre també els ha agradat sempre. La diferència és que les nostres forces militars només serveixen per atemorir-nos des del Matagalls o els voltants de Llançà, mentre que les forces de Kim Jong-un poden arribar molt més lluny i amb conseqüències molts pitjors, per la seva preparació i armament, però sobretot perquè qui té l'última paraula ens ha volgut fer creure que és capaç de tot.

Confiem que el seny, que potser no té el president coreà, sigui present en les decisions de les autoritats mundials que ens lideren, no sigui el cas que tinguem els dies comptats i no ens deixin ni tan sols conèixer si hi haurà referèndum o no.

Processons i processons

Sense intenció de ferir sensibilitats, i respectant els sentiments de les persones, ja siguin creients o no; siguin catòlics practicants o no, quan observo la gran diversitat de processons de la península, penso que ningú no em podrà negar que l'actitud dels participants i, sobretot, de les persones que les observen no és sempre la mateixa. 

Hi haurà qui hi assistirà immers en la celebració de la crucifixió de Jesucrist, i qui s'ho agafarà com un espectacle tradicional, una representació, per què no com qui va a les funcions de la Passió. Com a acte de fe o simplement un acte cultural.

Haig de dir que desconec aquest món i només he arribat a viure la processó dels Dolors, el diumenge de Rams a Vic, i les processons del Divendres Sant a primera hora del matí, el Viacrucis de Vic i la Renglereta a Arenys de Mar, 

Dels tres exemples viscuts, ara ja fa uns quants anys, haig de dir que els espectadors eren ben pocs, sobretot el Divendres Sant, quan la majoria de gent encara dorm, i això probablement els treia l'espectacularitat que tenen d'altres, sobretot al sud d'Espanya, però també a casa nostra. 

No sé si és correcte parlar del significat que tenen, per als participants, les processons, ni si els podem demanar que creguin en el que estan fent; de si es fa amb fe o simplement s'actua, es representa... Perquè en tot cas no fa mal a ningú.

Permeteu-me que, per acabar, em refereixi a l'esperpèntica decisió del Ministeri de Defensa d'obligar totes les casernes i comissaries militars que hissessin la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesucrist. Esclar que, no ens hauria de venir de nou, després d'haver viscut la condecoració de la verge per part de l'anterior ministre de Defensa. Què més haurem de veure?

Usuaris o lectors a les Biblioteques

L'article de Xavier Antich, filòsof i professor de la UDG, Apologia de les llibreries al diari ARA, em fa reflexionar sobre un tema que darrerament donem per suposat, i és el paper que realitzen les biblioteques dins el món cultural, però també social de casa nostra.

De fet l'article té com a destinatari principal les llibreries i fer notar que no són només un magatzem de llibres, sinó que el paper dels llibreters és molt important, perquè no han de ser uns simples dependents, sinó uns transmissors del millor de la societat.

Recordo, com ja he fet altres vegades, la llibreria El Clam de Vic, de la poetessa Pilar Cabot, on el poc espai de què disposava estava ple de llibres prèviament seleccionats. Aquí hi residia la importància d'un nou model de llibreria, aquells anys, on el llibreter, en aquest cas la Pilar, t'aconsellava i orientava sobre uns llibres prèviament ben seleccionats.

L'article, però deixa anar que les biblioteques s'hauran de reinventar des del moment que han "preferit tenir usuaris abans que lectors".

Jo sempre he defensat que les biblioteques són la porta d'entrada a la cultura, i a casa nostra a la cultura catalana, i que hi passen coses, però potser hem d'analitzar realment què hi passa i estar alerta que no deixem en un segon terme el llibre i les seves propietats culturals, però també socials i humanes.

Aquest cap de setmana practicaré el Nesting

Ves per on, ja sé com s'anomena el meu hobby preferit dels caps de setmana, i a més vaig a la moda. Se'n diu Nesting (quedar-se a casa els caps de setmana). L'article on ho he trobat, a l'ARA, parla d'experts que promouen el nesting com una manera de reduir l'estrès, rebaixar l'ansietat i descansar millor. 

Ara ja sabré com explicar els dilluns què he estat fent el cap de setmana. He fet Nesting! i, tal com ens recomanen, també procuro fer exercici i dedicar-me a mi mateix, a pensar en el passat i present, i no obsessionar-me amb el futur.

Aquesta Setmana Santa faré nesting i evitaré tant com em sigui possible pensar en la feinada de la setmana vinent, que serà com si s'acabés el món. Tot s'acumula, tot és el compte enrere, i sempre has de córrer per no arribar-hi tard. Aquesta és la sensació que tens cada dia de la setmana, i no em direu que no és bo arribar el cap de setmana sense tenir res programat a l'agenda. Fantàstic!

Qualsevol agafa el cotxe, carregat amb tot allò que has hagut de preparar, posar-te a circular entremig de mil cotxes, per arribar a qui sap on, i a quina hora, per poder descarregar tots els trastos, pensant que l'endemà hauràs de fer el camí contrari. Podent estar a casa...

Sortosament n'hi ha per a tots els gustos i no tots pensem el mateix, però trobo curiós que per una vegada vagi a la moda, jo que no l'he tingut mai en compte. Simplement una casualitat!

Contenciós administratiu contra l'Ajutament de Llançà

Com que les notícies de casa nostra resulten un pèl avorrides, sobretot per la seva repetició dia rere dia, he mirat què passava més enllà dels Pirineus. No estic molt al dia de les últimes decisions del president dels EUA, però llegir avui el diari més aviat espanta un xic. Serà aquest home capaç de portar-nos a una nova guerra mundial?

Potser em direu tremendista, però la situació internacional la veig una mica crispada, amb protagonistes de qui no es pot esperar gairebé res de bo. Les discussions entre els EUA i Rússia per la situació de Síria; l'actitud de Trump davant de Corea del Nord, deixant de banda la Xina... I el més trist de tot continua sent el paper que juga la Unió Europea. Llastimós!

Però pensant en la guerra m'ha aparegut una curiosa notícia que té a veure amb un poble de l'Empordà, Llançà, perquè el Ministeri de Defensa ha presentat un contenciós administratiu contra l'Ajuntament per haver aprovat una moció de desmilitarització i la petició de no realitzar maniobres militars a la zona.

L'AMI considera que és una demostració més de la guerra declarada (no operació diàleg) pel govern espanyol contra les institucions catalanes, en aquest cas un ajuntament, i va més enllà afirmant que és una manera subtil d'aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola.

Recordo la mobilització a Vic, els anys 70, protestant per la detenció d'un amic per negar-se a complir el servei militar. Un fet totalment diferent del que us explicava ahir, però també d'ara fa quaranta anys.

Podríem estar parlant d'una reacció del Ministeri de Defensa en contra de l'esperit antimilitarista del Ple municipal de Llançà i no relacionar-ho amb el procés, però... A hores d'ara tot és culpa del procés, i dels quatre beneits que l'impulsen. Sigui com sigui, però, veurem com continua i si hi haurà més poblacions afectades amb aquesta nova "maniobra" opressora de l'Estat.

Rajoy aprovarà els pressupostos al marge del PSOE

El pitjor que li pot passar al PSOE és que després d'haver regalat la presidència del govern a Rajoy, aquest aprovi els pressupostos sense necessitat d'ells. Una bufetada a les galtes de Susana Díaz que rebria la primera gran decepció, i potser l'ajudaria a tocar de peus a terra.

El gran beneficiat de la jugada seria Pedro Sánchez, descavalcat per donar l'esquena a Rajoy, per ser coherent amb el que havia defensat sempre. Una mostra de les contradiccions que existeixen en la política, on la hipocresia té més reconeixement que no pas la lleialtat als principis propis.

Estic molt d'acord amb la notícia de Dani Sánchez "L'acord pels pressupostos descol·loca Susana Díaz", al diari ARA, que m'ha ajudat a expressar el que sento després de llegir la notícia que Rajoy podria aprovar els pressupostos, encara que fos per la mínima.

Avui és un dia trist per als socialistes i per a totes les persones que, en la discrepància, valorem el treball honest de molts polítics. Aquest és el cas de Carmen Chacon, amb qui he discrepat des del primer dia, però que també m'hi he solidaritat davant d'un tracte injust per part dels seus companys de partit, sobretot de les grans patums que no hi ha manera que els deixin en pau!

Desconeixia la seva malaltia i això em fa valorar-la més per la seva valentia, lluita i esforç, sobretot pensant que ningú no li ha posat fàcil. Davant la mort tot són floretes cap als que ens han deixat, però cal diferenciar unes persones de les altres, i el seu cas, per exemple, no té res a veure amb l'exalcaldessa de València. Humanament, totes les persones que ens deixen, sobretot quan són tan joves, es mereixen ser recordades en positiu, en tot allò que han fet per servir la ciutadania, però mai podem oblidar-nos de quin ha estat el seu comportament, i això marca diferències.

El PSOE ha perdut una gran política, en un moment que una altra dona intenta pujar fins al punt més alt que a Carmen Chacon se li va negar. Potser perquè era catalana, i això també cou dins del PSOE. Carme Chacon descansa en pau.

El retrocés de la glacera del Grossglockner em transporta quaranta anys

Tot i que la notícia no és bona, m'ha cridat l'atenció i m'ha recordat l'experiència viscuda ara fa quaranta anys quan una avaria del cotxe ens va deixar set dies atrapats a la petita població de Heiligenblut, molt a prop d'on s'acaba la llengua del glaciar del Grossglockner. Les fotografies comparatives del glaciar mostren la impressionant reducció en el temps. Tot això com a conseqüència d'allò en què no creu el president dels EUA, ni tampoc el cosí del president espanyol: el canvi climàtic.

Tornàvem d'una Setmana Cantant a St. Moritz (Suïssa) i fèiem una volta per Àustria amb la intenció de visitar Salzburg i gaudir del Tirol austríac, érem tres cotxes i al nostre, un Seat 127, se li va quedar el canvi de marxes bloquejat en la quarta (la directa, en dèiem). Els altres dos cotxes varen continuar el viatge amb la confiança que ja els atraparíem. No els vàrem veure fins a Vic.

Després d'una setmana anant a banyar-nos els peus al riu, va semblar que ja teníem el cotxe llest per continuar el viatge. Dos-cents quilòmetres més enllà el cotxe va repetir la jugada, però en aquest ocasió es va bloquejar en la segona marxa. Què fem? L'Enric, que n'era el conductor, va dir que es veia en cor d'arribar a Vic circulant sempre en segona, i la Pilar i jo hi vàrem accedir.

En segona des d'Àustria fins a Vic! I sense roda de recanvi, que havia quedat al taller de Heiligenblut, i amb pana travessant la ciutat de Berna, un diumenge! I aturats per la policia quan circulàvem per la ciutat d'Olot, perquè l'Enric es va oblidar de treure els llums llargs!

No oblido aquest viatge tot i que han passat quaranta anys; el camí cap al riu, el B&B; el patir perquè al cotxe no li passés res més; l'haver d'empènyer-lo per fer marxa enrere... I el Grossglockner!

Uns anys més tard vaig poder visitar Salzbourg, i el cotxe de l'Enric es va incendiar en un taller de pintura.

Els Comuns, ni carn ni peix

Com era d'esperar, les votacions d'aquest matí a l'assemblea del nou partit polític dels Comuns, han demostrat la seva opció per quedar-se amb la Puta i la Ramoneta, i continuar el paper que ha jugat fins ara Catalunya Sí que es pot al Parlament català. És allò de no definir-se clarament per intentar acontentar tothom, un fet que està vist i comprovat que a la llarga provoca descontentament a totes les parts.

El problema dels partits polítics és la indefinició, que sovint practiquen per evitar ser incoherents i faltar a les promeses. D'aquesta manera ningú els pot acusar d'haver mentit i incomplert les seves promeses electorals.

La indefinició també produeix desafecció i molt poca credibilitat dels partits i els seus dirigents. Veurem quins seran els primers passos d'aquesta nova força política sorgida del naufragi i rescat d'antics partits, i si la força que genera el començament dels projectes els deixa prou forts per fer bullir l'olla un quant temps fins que se'ls exigeixi definició i compromís al país.

Els resultats que s'han donat a les votacions de les línies independentista i unionista deixen veure que aquests últims predominen, si més no entre els assistents a l'assemblea d'avui. Això, però pot canviar segons l'evolució del procés que lideren Junts pel Sí i la CUP, però una cosa tenim molt clara: amb ells no es podrà comptar per res. Comoditat absoluta!

Continuen les picabaralles entre govern i oposició

A través de la pàgina web de Ràdio Arenys m'acabo d'assabentar de l'acte d'ahir al Calisay, convocat per Junts per Arenys, en què l'exalcalde Estanis Fors va manifestar que s'estava plantejant la possibilitat de presentar una denúncia per injúries i calúmnies. Estanis Fors està cansat d'haver de justificar tot el dia els rumors i acusacions per part de l'actual govern, i va fer una repàs a tota la feina feta durant aquest darrer any que ha estat a l'oposició per la moció de censura que va patir el seu govern. Al costat de la notícia, al web de Ràdio Arenys, hi ha la contra a càrrec de l'actual equip de govern, que fins ara no han fet res, però que a partir d'aquest mes d'abril, sembla ser que no pararan i ens farem un tip de veure actuacions promeses per aquest 2017. 

Suposo que uns i altres s'adonen que comencem a estar-ne una mica farts; que no volem estar dos anys més amb la picabaralla continuada i sense que es visibilitzi res a la nostra vila, més enllà d'anar solucionant els problemes que es presenten a mata-degolla, però no tots. Estic d'acord amb Fors que Arenys cada vegada és més brut, però això no només és culpa del govern que no ho sap netejar prou bé, sinó que els vilatans som els que ho embrutem. No té cap justificació que els divendres a la nit, faci vergonya passejar pels carrers d'Arenys, però tampoc no té gaire lògica que hi hagi bosses etiquetades des del dimecres i no es recullin fins al divendres.

Recordo que una vegada vaig criticar l'exregidor Àlex Acero per voler judicialitzar els problemes i la mala gestió municipal, i continuo pensant que aquesta no és la millor manera de resoldre els temes de la casa gran, però els nostres representants polítics han de ser honestos i transparents, i si hi ha temes a denunciar públicament, no s'ho poden callar a dins. Si l'actual govern municipal té proves i queixes sobre l'actuació de l'anterior govern, que ens ho expliqui i que el senyor Fors ho pugui raonar o rebatre amb proves. Crec que no cal anar als jutjats, però si no en saben més que li portin i tanquin aquest període lamentable de govern local.

Entremig surt la compra de les Clarisses i la cancel·lació del procés participatiu per conèixer on volem els arenyencs que s'ubiqui la Biblioteca. Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, Fors no donarà suport a la compra de les Clarisses si no es convoca el procés participatiu promès. Ja vaig manifestar en el meu blog què en pensava jo sobre el tema, però defensaré sempre el compliment dels compromisos assumits, a no ser que hi hagi arguments prou forts per canviar d'opinió. Si no vaig errat la CUP no dóna suport a la compra de les Clarisses, i si Junts per Arenys tampoc ho avalen, el PP seria qui podria decantar la balança. Què en pensa la regidora?

Trist, patètic i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Vivim en un país on els culpables es fan les víctimes i traslladen la culpa als denunciants; un país on no s'atrapa mai els responsables de la corrupció que ho enfanga tot, o si més no se'n surten alegrement; un país on el pes de la Justícia no és el mateix per a tothom, i sempre en paguen els plats trencats els mateixos; un país on el poder polític es conxorxa amb el judicial per perpetuar-s'hi, a esquenes dels que els han escollit; un pais on no es prenen decisions per al bé comú, sinó que es decideix a conveniència dels dirigents polítics i els seus amics.

Ahir comentava que no em varen agradar les paraules del diputat Rufián a la sessió de control del Congrés de Diputats. No crec que aquest hagi de ser l'estil a seguir per obtenir la confessió dels acusats per utilitzar malament la seva responsabilitat política. Al mateix temps, però em fa fàstic la manera que tenen alguns polítics i càrrecs públics de treure's de sobre la responsabilitat d'unes actuacions il·legals, també moralment. Em dol que ningú assumeixi els errors i dimiteixi per honestedat.

Hi ha massa cinisme impregnat en la política del nostre país, i molt poca sinceritat i decència, i mentre això sigui així, no aconseguiran que la ciutadania es prengui seriosament l'exercici de la política ni respecti els que han decidit exercir com a polítics.

Ignoro que pot acabant passant amb l'ex-ministre i l'exdirector Antifrau que ahir varen passar pel Congrés de Diputats, però l'experiència em fa pensar que tot plegat acabarà en no-res, i sortiran nous casos que taparan aquest i així anirem passant els dies, els anys i les legislatures. Patètic, trist i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Gens d'acord amb el procedir de Gabriel Rufián

No crec que sigui per l'edat, sinó més aviat per l'educació rebuda que hi ha una cosa que no tolero i em dol, i és la mala educació, l'insult gratuït que molts utilitzen, no sé si com a defensa de la seva ignorància o per pura mala educació. És per això que quan aquestes persones ocupen un càrrec de responsabilitat política en representació de la població que l'ha votat, m'indigna enormement sentir-los, encara que la persona a qui dirigeixin tots els improperis sigui culpable d'allò que se l'acusa.

Jo puc pensar que l'ex-ministre de l'Interior era un inepte per al càrrec que ocupava i que era sectari, contrari de les llibertats dels catalans, prevaricador i, segons el cas que s'estudia, culpable de la guerra bruta contra les autoritats i institucions catalanes, però això no em donaria dret a insultar-lo com a persona, i més greu quan, en el cas de l'exdirector de l'Oficina Antifrau, se l'insulta barroerament a la seu d'una institució pública on hi ha, agradin o no, els representants escollits pel poble espanyol.

No m'agrada l'actitud i boca del diputat Gabriel Rufián, com no em va agradar l'intent d'ocupació de la seu del PP a Barcelona, per part d'Arran. Defensaré on calgui els meus drets i els del meu poble, però sense necessitat de caure en la vulgaritat.

Considero que per dignitat política i també personal, tant l'ex-ministre com l'exdirector havien d'haver dimitit i no esperar que els fessin fora directament o subtilment, però ja sabem que a Espanya això no passa mai, perquè la democràcia encara no està prou curada i ens movem massa per la raó de la força. La majoria absoluta s'ha emprat molt malament i ho tenim molt complicat per millorar en aquest aspecte, però tot això no treu que tots, i els que ens representen a les institucions públiques, no haguem de ser curosos i respectuosos, defensant les nostres idees i les dels nostres representats amb energia, però sense ser vulgars ni grollers.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!

Gibraltar com a moneda de canvi al marge dels gibraltarenys

No sé si podem parlar de manera de ser del poble espanyol o si ho hem de centrar en els governants, siguin del PP o del PSOE, però és visible i palpable que no entenen res sobre pobles, diversitat, respecte i drets. Vivim aquests dies d'inici del Brexit una munió de declaracions a favor de l'annexió de Gibraltar per part dels ministres del PP, sense que en cap moment pensin en l'opinió que puguin tenir els gibraltarenys. És simplement un exercici de poder i possessió.

¿Els successius governs espanyols no han pensat mai el perquè del desig dels habitants de Gibraltar de continuar lligats amb el Regne Unit? ¿En algun moment no han pensat en la seducció? ¿Per què prefereixen imposar-se a la força enlloc de fer-los seus, engrescant-los, pensant en ells?

Els catalans ho tenim molt present, perquè en cap moment el govern espanyol ha fet res per fer-nos desistir, convèncer-nos que junts podíem fer un llarg camí respectant la nostra idiosincràsia, sinó que s'han dedicat a pressionar-nos econòmicament, socialment o culturalment, amb un finançament injust,  portant al Tribunal Constitucional les lleis socials aprovades pel Parlament català, posant pals a les rodes en la immersió lingüística...Tenien la paella pel mànec i ni tan sols s'ho varen proposar, perquè el que volen és obligar-nos a ser com tothom, uniformant els pobles d'Espanya i centralitzant tot el poder. I així no es fan les coses! Aquest excés d'orgull i patriotisme mal entès, el posen per davant de la intel·ligència que se'ls hauria de suposar.

La inclusió en salut i en les relacions socials

Darrerament la paraula i concepte "inclusió" apareix sovint i realment té importància, probablement més de la que li acostumem a donar. L'altre dia, parlant de participació ens explicaven que més important que la representativitat eren la diversitat i la inclusió, una havia d'anar de la mà de l'altra.

Avui llegint el diari ARA i més tard la notícia de Ràdio Arenys, entrevistant la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, ha aparegut el concepte inclusió directament o d'esquitllada, però és important reflexionar-hi.

L'entrevista de Lara Bonilla a Beth Rodergas i Estel Solé, al diari ARA, parlen de l'endometriosi, una malaltia crònica que és molt desconeguda i que afecta les dones, i els símptomes més coneguts són el dolor durant la menstruació i el dolor pelvià, i també la infertilitat. Cada vegada anem descobrint noves malalties, algunes poc diagnosticades la qual cosa afegeix un problema a les persones que les pateixen.

El motiu que la consellera Dolors Bassa vingués a Arenys de Mar ha estat la celebració del dia mundial de l'Autisme, una malaltia més coneguda, però que deixa molt indefensos els familiars dels que ho pateixen.

Podríem afegir aquí els celíacs que es veuen obligats a menjar uns productes sense gluten, que escassegen i són prohibitius econòmicament. Per què parlo de la inclusió? Perquè la nostra societat vetlla molt poc per tenir en compte aquests col·lectius afectats per aquestes malalties, amb totes les seves conseqüències. No s'ha treballat suficientment la seva inclusió a la societat, facilitant que les persones amb pocs recursos puguin viure sense tantes dificultats la malaltia diagnosticada.

Començava parlant d'inclusió en el cas de la participació, perquè és important la diversitat i no sempre tothom té les mateixes possibilitats d'interactuar, i és per això que s'ha de vetllar perquè tothom hi pugui ser i donar-se a conèixer i opinar. Quant a les malalties, cal millorar la investigació d'aquelles que encara són mig desconegudes, i trobar la manera que les famílies dels afectats les puguin tirar endavant sense haver de fer sacrificis sobrehumans.

Pluja fina i persistent de la primera tarda d'abril

Avui fa una d'aquelles tardes grises i plujoses que et conviden a quedar-te a casa ben assegut a l'altre costat del balcó, observant com la pluja fina i persistent sadolla la sed de les plantes de l'eixida, que tot just fa vuit dies han començat a florir. M'agrada la pluja, potser perquè tinc molt clar el benefici de l'aigua, que moltes temporades enyorem durant una bona colla de dies i setmanes. Sé que la pluja en caps de setmana fa la guitza a moltes famílies i obliga a suspendre moltes activitats, però a Catalunya no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. L'aigua és un bé escàs que cal preservar.

Llegia les notícies que arriben de Veneçuela i m'entristeix. Coneixem el que ens permeten conèixer i per tant es fa difícil jutjar, però en tot cas és una llàstima que les actituds dels polítics estiguin més pensades en la seva integritat i poder que no pas en el bé de la població. Sembla ser que a darrera hora el Suprem ha rectificat i ha deixat sense efecte la supressió de les funcions del Parlament, amb majoria dels partits polítics oposats al president Maduro.

Sóc incapaç de dir què és el millor que li pot passar als veneçolans, però de ben segur que les picabaralles polítiques no els solucionen la vida, i això és trist que passi en un país potencialment ric.

I a casa nostra, en el naixement d'un nou partit polític, veiem que els protagonismes personals ocupen bona part de les discussions, i posen en perill la creació d'un partit polític fort, amb possibilitats de ser una alternativa de govern i per tant d'aportar nova saba a un món, el polític, corromput, viciat i cansat, que cada vegada ens desespera més. Si comencen així, però, no ens proporcionen gaire optimisme ni il·lusions.