L'estany

Ens hem llevat amb una barreja de boira i núvols, i havíem de decidir el programa del dia. Sortir a caminar era un risc de mullar-nos, encara que no feia cara de ploure gaire. Tampoc feia temps d'anar a la piscina de Rupit. I si anàvem a dinar amb en Martí?
Tal dit, tal fet. Es tractava d'agafar la carretera en direcció a Olot. Després seguiríem per l'autovia cap a Figueres, fins a Besalú, i d''allà fins a Banyoles.
En Martí ja ens esperava, i amb ell hem anat a visitar la capella romànica, de Porqueres, que es troba als peus de l'estany.
Conversar amb en Martí és tot un luxe, i el meu pare, que és un enamorat dels seus llibres, ha estat encantat de compartir taula, a les envistes de l'estany.
En Martí ens el varen prendre, i tot i que viu estoicament el seu desterrament, ens enyora; tot i ser banyolí de naixement, no pot oblidar la vila que el va acollir, i que té pendent nomenar-lo fill predilecte.
Ens hem acomiadat d'en Martí, que espera el moment adequat per venir a Arenys, sense que es mal interpreti; no vol fer nosa ni incordiar a ningú.
Tot dient-li fins aviat ens hem dirigit a l'estany, on la meva família s'ha banyat, mentre jo us escric quatre ratlles. Banyoles no té mar, però l'estany hi té un paper protagonista.

Roca foradada

Avui hem baixat a la Foradada, un indret de la riera que voreja Cantonigròs, on hi ha un saltant d'aigua al costat de la roca foradada.
El camí ha canviat molt, de quan era una criatura i passava els estius a Cantoni. Abans tot era un camí estret i avall; ara, des de fa uns quants anys, hi ha un camí més ample que fa giragonses, molt assolellat, i tot fa pensar que serveix per a les màquines que treballen al bosc. Del camí vell se'n conserven trams que esdevenen dreceres. Al tram final, totalment ombrívol, hi han col·locat una barana que resulta molt útil per a gent gran, com el meu pare que als seus vuitanta-sis anys llargs, s'ha atrevit a baixar.
La desil·lusió? La foradada sense saltant d'aigua I el llac molt petit. Els meus fills, però, contents de barallar-se amb unes quantes granotes, i un parell o tres de serps d'aigua.
Allà baix una parella suïssa amb dues filles, residents a Barcelona i enamorats d'aquesta part del país. Més tard una altra parella, aquest cop amb filla i fill, i ningú més. Segur que abans s'hi baixava més. Ara hi ha altres costums i nosaltres mantenim la tradició. Tant de bo l'any vinent hi trobem aigua!

Els arbres tenen set

Ho deia ahir quan pujàvem, està tot molt sec; fa massa dies que no plou.
Aquesta tarda ha passat un petit temporal i ha refrescat les pobres herbes, d'un color que es confon amb un camp de blat després de segar.
Massa poc pels dies que fa que no plou. L'embassament de Susqueda, que tenim aquí sota, es troba força buit, però en el que més es nota és el color rossenc de l'altra hora verd.
No recordava un Collsacabra tan poc verd. Aquesta seria la nota grisa de la sortida. La pau i el desentendre's de tot, és la part amable. Que passeu un bon dia!

Contemplant la lluna

Els que vivim en ciutats o poblacions amb un cert nombre d'habitants, observar la lluna és força complicat. Avui tinc la sort que la puc contemplar sense que hi hagi massa llums que m'ho impedeixin. Us hi heu fixat? És un lluna esporuguida, però majestuosa. Que passeu una bona nit!

Qui diu les veritats perd les amistats

Ho hem sentit a dir sempre, i no falla. Sovint resulta més fàcil amagar el que penses, per no fer empipar a l'altre. Penso que en situacions intranscendents, pot ser una bona sortida, però quan estem parlant de política, i sobretot de gestió pública, cal ser molt sincer, encara que no agradi.
Entenc que hi hagi gent que em llegeix i no estigui d'acord amb el que escric, però em costa entendre que no s'accepti la crítica, fins i tot en el supòsit que vagi errat.
Durant quatre anys, des del carrer, he estat criticant a l'anterior govern perquè no procurava obtenir subvencions de les administracions supramunicipals. Sempre se m'havia negat que fos cert. Amb poc més d'un mes al govern municipal, he pogut constatar que era cert. Cada porta que he trucat, m'han confirmat que l'Ajuntament d'Arenys de Mar no els havia sol·licitat cap subvenció ni assessorament. Ha estat suficient una simple entrevista, per tornar a l'Ajuntament amb acords de col·laboració a cost zero per la nostra part.
L'antic govern municipal li podrà molestar, però no em podran negar el que és cert. El canvi promès és una realitat.

Comencem les vacances

Mai millor dit, fer vacances no vol dir no fer res sinó aprofitar per fer tot allò que no pots fer durant l'any. Enguany dedicarem bona part de les vacances a la vila, però ho farem d'acord i contents, perquè això és el que volíem, i això és el que hem aconseguit.
Les Santes de demà, Juliana i Semproniana, marquen l'inici de les vacances de bona part dels mataronins i els que hi treballem. Qui no fa vacances, es veu obligat a viure en una ciutat sense cotxes, sense professionals que t'atenguin, sense amics amb qui compartir l'esmorzar de les 10.
Avui és el dia, si no es va plegar ahir, que et fas un tip de córrer per deixar-ho tot acabat, perquè no estigui gairebé un mes encallat. A mi m'ha passat i gairebé m'han hagut de treure al carrer perquè tancaven, però ho he aconseguit, i he marxat cap a casa, amb la satisfacció d'haver fet el que calia, i canviant el xip per encarar l'altre repte: posar ordre en un espai públic que durant quatre anys s'hi han fet teranyines. Serà un estiu diferent, amb força feina, però amb la recompensa de la satisfacció per l'esforç realitzat i els resultats -desitjo- obtinguts.

El Ple de juliol i el desenllaç

Avui és quart dimecres i tocava Ple. A partir de setembre, però, serà el tercer dimecres, perquè vagi bé a tothom. Si convé canviar de dia, per si alguna regidora entrés al Parlament espanyol, tal com plantejava la senyora Zaragoza, també li donaríem suport. La qüestió és que vagi bé a tothom, i que vingui gent a la sala de plens, com avui, encara sigui claca.
Dimecres passat hi va haver comissions informatives, on es varen presentar, entre altres, els temes que avui anaven al Ple, com és preceptiu. Després, a la nit, vaig escriure al blog, uns comentaris incògnita, que avui, dia 25, havien de desvetllar-se.
Em sap greu perquè més d'un s'emportarà una decepció, ja que la imaginació vola fàcilment i arriba a fer confondre desitjos amb especulacions.
El tema era l'actitud de l'oposició a l'hora de votar els diferents punts de l'ordre del dia de les comissions. La majoria de l'oposició es va abstenir en totes les votacions, encara que es tractés de temes, molts d'ells iniciats i gestionats en el darrer mandat, quan estaven al govern. Avui volia veure si en el Ple també s'abstindrien, però no, avui hi han votat a favor. Era evident, però per què la setmana passada s'havien abstingut? Qüestió d'estratègia, em diuen els companys de govern. M'imagino que aquests, com que també són militants de partits polítics ho veuen més natural. Jo no ho entenc i considero que no és seriós. La ciutadania no ho pot entendre, i jo tampoc. És massa important com per anar fent la criatura. S'hi està a favor o en contra, o bé si s'hi absté, es fa el primer dia i el segon. Perquè a les comissions informatives ni tan sols es varen fer preguntes, excepte voler saber a quin regidor li anava malament el quart dimecres.
Això que no m'ho facin fer, i si ho fan ells continuaré pensant que no es prenen seriosament el treball de l'oposició. Llavors que no s'estranyin que la gent s'abstingui a l'hora d'anar a votar. El mal exemple el donen ells, no jo.

Són massa cotxes o...

Avui anava just de temps, però ho havia calculat abans. La meva referència era dos quarts de vuit del matí, però no m'adonava que eren tres quarts de set de la tarda, i és evident que la circulació no era la mateixa.
Ho havia notat feia uns dies, que el tram urbà de la carretera nacional havia canviat els temps dels semàfors Diuen que per animar els conductors a agafar la variant. No sé si és aquest el motiu, però el cert és que te'n fa venir ganes.
El matí quan encara no hi ha massa cotxes circulant, el canvis no tenen els efectes que avui he pogut constatar que té per la tarda o a les hores de més trànsit.
Per travessar d'una punta a l'altra la ciutat hi he dedicat el dobl del temps que necessito per anar de casa a la ciutat. Desconec quins seran els resultats. D'entrada es podrien folrar multant els conductors que se salten els semàfors en vermell. Abans no passava, però llavors no tenies la sensació de que t'estan prenent el pèl. Són massa cotxes o... ganes de tocar allò que no sona?

El finançament de l'administració local

No és nou sinó que fa massa temps, massa anys que se'n parla i no s'hi posa remei. Mentre les administracions siguin tan pobres, la gestió pública anirà coixa.
No ho acabo de descobrir perquè he entrat de regidor al govern del meu poble sinó que ho vinc predicant des de sempre. La gestió immediata, la gestió directa, la gestió que es reclama a la cara, és la gestió municipal, i aquesta viu escanyada per les dificultats pressupostàries. Els ajuntaments acostumen a realitzar moltes tasques que no li són pròpies, o bé que no té cap obligació de dur a terme. Les fonts de finançament són finites i recauen massa directament en els ciutadans. A partir d'aquí s'ha de prioritzar les despeses, els serveis, i en això es diferencien les forces polítiques en funció de les preferències.
El problema rau en què són tan escassos els recursos, que no n'hi ha ni tan sols per poder diferenciar unes polítiques de les altres. Nosaltres, però, amb la implicació de les tres forces d'esquerra, més unides que mai -mal els pesi a uns quants- ens diferenciarem dels nostres predecessors, no tan sols pel tipus d'actuacions, sinó també perquè traurem recursos d'on no n'hi ha, i rendibilitzarem al màxim els costos.

La petanca o el joc de botxes

La petanca és d’aquells esports que sembla que tothom hi entén, però si t’hi fixes bé t’adones que té les seves normes i no es tracta només d’acostar-te al balí, o com s’hagi d’anomenar.
Quan parles de petanca se’t fan presents les imatges de les petites places del sud de França, plenes d’homes, bàsicament, mig corbats fent rodolar les boles. A casa, de mica en mica ha anat arrelant, i ara ja pots veure imatges semblants a diferents raconades de les nostres poblacions.
Avui he assistit als darrers partits del Torneig de Petanca de Sant Zenon, i he lliurat els obsequis als quatre primers equips. Ha estat una llàstima que els representants de casa no hagin tingut més sort. L’equip guanyador ha estat el representant de Canet de Mar.
A la petanca hi juga gent gran, gent jubilada, que es pot ajudar amb l’imant per aixecar les boles, però també hi ha gent jove, o no tan gran, la qual cosa assegura la continuïtat. Ara convé que els més menuts també s’hi afeccionin. M’han parlat d’algun vailet, en Roger, per exemple, que durant la setmana hi treu el cap i juga una estona. El següent pas seria introduir-ho a l’escola i als grups d’esplai. Considero que és un esport prou atractiu, que no requereix de grans espais, i que no necessita de massa gent per constituir un grup.
M’han explicat el funcionament, i us asseguro que ho he anat seguint amb atenció. Ara, però, sóc incapaç de recordar-ho tot. Si no m’erro, però, han acabat jugant “la internacional”. Segur que algú de vosaltres sap de què parlo. No m’ho feu explicar.

El segrest de la revista El Jueves

Avui he pogut dedicar bona part de la tarda a llegir el diari, un fet que havia començat a ser inusual, i em preocupava, ja que no es pot viure sense conèixer l'actualitat, com a mínim a mi em passa.
Entre altres notícies m'he entretingut en la informació sobre el segrest de la revista "El Jueves", degut a la seva portada, amb caricatures dels prínceps damunt el llit. Haig de dir que no he estat mai un lector de la revista, però ara fa ja molt temps, quan les notícies les havies de buscar allà on fos, per assabentar-te de què estava passant, i tenies ganes d'esbafar-te una mica, la revista era un bon motiu.
He vist la reproducció de la portada que n'han tret els diaris i també a Internet, i us haig de dir que no és del meu gust. No ho és perquè es tracti dels prínceps, sinó pel mal gust, al meu entendre, fossin quines fossin les persones eludides, o fins i tot que no es referissin a ningú. No hi veig la gràcia de treure-ho a primera plana.
Entenc, a més, que hi hagi gent molesta perquè els prínceps representin per a ells un símbol en què creuen, i és natural que no estiguin d'acord amb aquesta portada. No es tracta de parlar si republicans o monàrquics, sinó d'entendre fins on es pot arribar en la picaresca i la burla.
Sempre defensaré la crítica i sàtires de la funció pública, però mai de la privada, on tothom, des del Rei fins al més humil personatge, ha de ser respectat en la seva intimitat.
L'altre tema a discutir és el segrest de la revista. Els que tenim una edat, recordem segrestos de revistes, però a Catalunya ja ens havíem oblidat de la seva existència. Determinar si calia aquesta acció o no, resulta prou complicat. Una cosa és condemnar una actitud determinada, i l'altra és impedir la llibertat d'expressió. En democràcia tenim prou mecanismes per jutjar actuacions que puguin ser condemnables, i és per això que no cal utilitzar aquesta formula predemocràtica.

El carrer de la Torre

Aquest cap de setmana el carrer de la Torre celebra la seva festa. Un carrer molt a prop de casa, i on hi vaig viure fins ara farà uns deu anys.
Recordo els veïns d'aquells temps, una població més envellida, amb poca quitxalla, amb més avis que no pas pares, i molts més que no pas fills.
Avui al carrer de la Torre hi viuen unes quantes parelles joves, amb la seva mainada, que ha fet reviscolar el carrer. En guardo un bon record, encara que hi faltava xispa.
Avui hi hem fet cap, per escoltar unes havaneres, i tastar el cremat. La festa competia amb el primer concert del Festival de Jazz, de reconegut prestigi. Ha quedat ben clar que hi ha gent per a tot, i l'assistència era esplèndida.
Desitjo als amics del carrer de la Torre, una bona festa en aquest cap de setmana al bell mig de l'estiu.

Trobada de veïns

La trobada d'aquesta tarda amb els veïns del Rial sa Clavella, per parlar de les obres de consolidació del mur que separa els dos nivells a partir dels cinc cantons, és una mostra del què ha de ser la normalitat en la gestió pública, davant de qualsevol actuació que afecti els veïns, si pot ser, però, abans que s'iniciïn les obres.
Els veïns han escoltat, suggerit, opinat i discutit diferents temes relacionats amb aquest tram de rial, com són el clavegueram, el mal estat del carrer, el soroll de les motos, la velocitat amb què es circula, els amos dels gossos que es caguen i pixen davant els portals de les cases, els conductors que estacionen els cotxes al mig del carrer i se'n van a comprar a la Riera, les pilones, les rates... i evidentment el propi mur i el tractament que s'hi està fent.
L'alcalde i els regidors d'Urbanisme i de Participació han pres nota de totes les intervencions, i han promès buscar solucions a tots els problemes plantejats. Ha quedat clar que el diàleg ha d'existir i que trobades com la d'avui, es repetiran al llarg del mandat. Aquest és un compromís imprescindible per continuar governant la vila.

Jugar a fer de polític

M'imagino que en veuré de tots colors, i que m'esperen quatre anys de sorpreses, d'alegries, però també disgustos. No he trigat massa temps per observar com hi ha gent que juga amb la política, que actua de manera absurda seguint uns codis absurds, que expliquen per què els polítics tenen tan poca credibilitat.
Si vull ser coherent, no puc callar, sinó estar alerta per no caure en la mateixa trampa i acabar jugant en lloc de treballar per al meu poble.
Avui he viscut la primera part. La segona serà dimecres vinent. Si tot va com m'imagino que anirà, confirmarà que alguns polítics de la meva vila, estan més per les formes que no pas pels continguts. Dimecres vinent us desvetllaré la incògnita que avui us he presentat. Serà una bona ocasió per demostrar algunes de les raons per les que no estic afiliat a cap partit polític.

No anem bé!

“El delegado del Gobierno asegura que nombró a su subdelegado sin conocerlo”. Amb aquestes paraules La Vanguardia titulava la notícia sobre el cas Eduard Planells, fins fa poc subdelegat del Govern espanyol, a Barcelona.
No entraré a opinar si Rangel ha de dimitir o no ho ha de fer, perquè és un joc molt perillós, ja que tothom sol opinar en funció dels seus interessos. Considero que els polítics, al nostre país, assumeixen poques responsabilitats que els portin a dimitir, però això no vol dir que a cada pa amb tomàquet s’hagi de dimitir.
El que em preocupa més és el fet que a l’Eduard Planells se’l nomenés subdelegat sense que el delegat el conegués. No em serveix que em digui que “el seu perfil encaixava”, penso que en càrrecs de responsabilitat, en els altres també, però en càrrecs de cert poder decisori, és molt important col·locar-hi persones professionalment idònies, però que al mateix temps tenen un fer i una manera de ser, que et doni confiança, i tinguis certa garantia de poder-hi treballar.
No estem parlant de funcionaris o contractats laborals a l’administració, que hi són per mèrits i no per lliure designació, sinó que el càrrec de subdelegat és un càrrec de confiança, un càrrec polític, encara que Rangel li vulgui donar un caràcter merament tècnic i funcionarial.
No es tracta ara de carregar el mort a Joan Rangel, sinó d’aprofitar l’avinentesa per fer un toc d’atenció, que pugui evitar nous casos d’innocència política o irresponsabilitat (que cadascú ho jutgi al seu criteri). Fets com aquests no beneficia gens a la societat, perquè alimenta els tòpics sobre la classe política, que es converteixen en una raó fàcil per criticar, sense emmirallar-se.

I quant ens estimen als catalans!

A vegades no sé perquè ens queixem tant des de Catalunya, si només has de llegir el diari o mirar les notícies de la tele per adonar-te que som els més estimats de tots. Sembla estrany que aquesta colla d’independentistes siguin tan rucs i no s’adonin que els espanyols només hi són per ajudar-nos, i evitar que caiguem pel mal camí.
Avui, al diari digital de La Vanguadia, podia llegir: “Els inspectors d’Hisenda creuen que l’agència tributària catalana perjudicarà la lluita contra el frau fiscal”. I llavors critiquem els inspectors d’Hisenda, sense reconèixer el seu esforç per evitar el frau, que perjudicaria la majoria de catalans honrats.
M’admira la capacitat dels espanyols per trobar pegues a tot el que fem a Catalunya. No hi fa res si són polítics, inspectors, defensors del poble o veïns de Recoletos, que sempre en trobes que hi diuen la seva. És com una obsessió malaltissa, però amb una gran capacitat de reacció. Amb menys de 24 hores t’ho pots trobar tot armat i preparat.
Els inspectors d’Hisenda trobaran ràpidament seguidors i avaladors de les seves teories, sense necessitat que hi entenguin de números ni de lleis. Es tracta simplement d’anar-hi en contra, ja que la resta ja ve sola. Fixeu-vos en els capítols següents, i comentem-m’ho.

Dia de copes

Avui ha estat un dia de copes. Un fet que semblarà estrany per a les persones que em coneixen i saben que no bec. La veritat és que he perdut el compte i no us puc dir de quantes copes estem parlant.
El cert és que les copes de què estic parlant eren els trofeus que hem lliurat, primer als corredors i corredores de la milla portuària, i després als jugadors de bàsquet, que s'han passat el cap de setmana al Pavelló, amb una petitaaaaa pausa per sopaaaaar.
L'esport arenyenc, doncs, ha estat present en una jornada calorosa, amb molta gent a la platja i els firaires engrescant els darrers clients de Sant Zenon 2007.

La Riera d'Arenys embussada

Després d’acompanyar en barca, la imatge de la Mare de Déu del Carme, i de la celebració de la missa a l’antiga llotja del peix, he tornat cap a casa, pel mig de la fira, travessant per sota la via del tren i la N-II, per arribar al començament de la Riera.

La Riera era un embús, de dalt a baix, i els cotxes ja començaven a fer sonar el seu clàxon, tips d’observar com els semàfors feien el seu cicle rotatori de colors vermell-verd-groc-vermell, sense moure’s ni un pam.
A que no sabeu què m’ha vingut al cap? Si sou d’Arenys ho hauríeu de saber, però de totes maneres us ho explico.
Dissabte passat, dia 7 de juliol, cap de setmana de Festa Major, el govern municipal vàrem decidir tancar la Riera durant cinc hores, de 4 a 9 del vespre. Volíem “peatonalitzar” la Riera, encara que només fos per unes hores. El diumenge a la tarda ho vàrem tornar a fer.
Hem estat criticats per alguns comerciants, que varen considerar que la tancada de la Riera els havia perjudicat en el negoci. Segons aquests, havien deixat de vendre, perquè els cotxes no havien pogut circular.
Avui els cotxes podien circular lliurement, però ha estat tota una tortura per als conductors, atès l’embussament que hi ha hagut. No sé si els botiguers que es varen queixar, també ho hauran notat, quan el vespre facin caixa.
La protesta dels botiguers l’hem tingut en compte, ja que no es pot menystenir. Cal estudiar a fons qualsevol proposta i argumentació, encara que l’objectiu de convertir la Riera com a zona de preferència per als vianants, no hi podem renunciar.
Quin és el principal problema de la mobilitat a la Riera? Segurament perquè hi ha massa cotxes, però sobretot perquè encara hi ha massa cotxes que la utilitzen com a carretera C-61, per anar cap a Arenys de Munt o Sant Celoni. Cal agilitar el procés de trasllat de l’esmentada carretera, perquè passi per fora d’Arenys, i després haurem d’explicar als conductors de pas, que la Riera no és el millor lloc per circular-hi.
Seguirem de ben a prop el tema, però entretant seria bo recordar també, que hi ha molts desplaçaments que fem en cotxe, que podríem fer-los a peu, i contribuiríem a descongestionar els carrers de la nostra vila. Si ens ho proposem, segur que ho aconseguim.

Mostra de Dansa

Des del meu bloc vull felicitar a la Mercè Freixas i a tota la gent de l’Estudi de Dansa Sinera, per l’organització, un any més, de la Mostra de Dansa d’Arenys. No cal dir que faig extensiva aquesta felicitació a totes les escoles participants, a les seves directores i els i les seves ballarines, pel gran nivell que han demostrat tenir.
Una vegada més Arenys de Mar ha demostrat la seva sensibilitat i amor vers la dansa, acudint a la plaça de l’església, que ha quedat totalment plena, i seguint atentament el desenvolupament de l’acte que, tot i la seva durada, ha resultat àgil i amè.
Es fa difícil destacar alguna de les actuacions, perquè totes elles han estat molt ben interpretades, i en tot cas esmentaria algunes de les coreografies que m’han agradat, ja sigui per la qualitat interpretativa, l’edat de les intèrpretes, o la música escollida.
Parlaria, doncs, de la interpretació de Cabaret, a càrrec de tres alumnes d’uns 9 o 10 anys, de l’Escola de Dansa d’Arenys de Mar; de l’originalitat del muntatge La Paloma, de l’Escola de Dansa Ritmes, de Badalona; del muntatge Alegrias, amb música de Miguel Poveda, a càrrec de l’Estudi de dansa Sinera; de Rapsoda, amb música de Queen, a càrrec de l’Escola de Dansa Spin, de Barcelona, i sobretot el darrer muntatge Calentito, amb música de percussió, a càrrec novament de l’Escola de Dansa Ritmes.
Ens ho hem passat molt bé, i al final han rebut el premi dels aplaudiments del públic, i les directores, un ram de flors lliurat per les més menudes de l’Estudi Sinera, i el mateix alcalde d’Arenys, en Ramon Vinyes.

Volem la missa en llatí

Pensant en l'Ofici de Festa Major, m'ha vingut al cap la notícia de fa uns dies sobre l'autorització papal per celebrar la missa a l'estil tridentí. Monsenyor Lefebre va morir excomunicat perquè volia celebrar la missa en llatí i d'esquena als feligresos. Ara resulta que això és legítim i per tant caldria suposar que s'aixequés l'excomunió a Monsenyor, i que aquest pogués anar al cel dels justos.
Diuen que tot torna, i ara és el torn de la missa en llatí. No sé si també caldrà vestir aquelles casulles encarcarades, en forma de guitarra. Pel que pugui ser, repassaré les lliçons que l'encara rector de Cantonigròs em donava, per aprendre a respondre en llatí a l'hora de la missa, quan l'ajudava fent d'escolanet.
Els de la meva edat, si estàvem interessats en els moviments de l'església, vàrem viure el Concili Vaticà II, com un referent aperturista que ens alliberava de la tradició més obscura de l'església jeràrquica. Després d'uns quants anys de caminar pel desert, hem anat a parar a un lloc força sospitós de ser el retorn a l'etapa preconciliar. Si es fa a fi de bé, i a més aporta més devots, endavant les atxes, ja que els altres estem força curtits i les decisions de Roma no ens sorprenen ni ens fan bellugar massa.
Sempre he cregut en l'evolució cíclica, i és per això que no us estranyi si d'aquí pocs dies us trobeu amb una manifestació al carrer, amb el lema "volem la missa en llatí".

Junts fem més força

No és nou d'ara. Sempre s'ha vist igual: si ens ajuntem farem més força; serà més difícil que ens facin caure. Un fet tan evident, a vegades no es té en compte, i ens perdem amb picabaralles que ens perjudiquen sempre a nosaltres.
Avui he llegit la notícia de l'aprovació al Parlament català, de la Llei de creació de l'Agència tributària de Catalunya. Una aprovació en què CIU ha anat de bracet de l'entesa d'esquerra. Tot fa pensar que és un bon senyal, encara que tots sabem que demà mateix, si no ho han fet ja, es tornaran a tirar els plats pel cap (política de partits).
Segons deia La Vanguàrdia digital, es tracta de la primera llei, de les que contempla l'Estatut, que s'aprova al Parlament. Una llei que, a més, crea un consorci que en el termini de dos anys podrà transformar-se en l'administració tributària única a Catalunya.
A continuació de la notícia hi havia el fòrum i... l'enfrontament entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, aquests amb els tòpics de sempre, sense voler obrir els ulls a la realitat, els altres perdent el temps volen justificar allò que mai des d'Espanya podran acceptar. És una cançó que ens varen entonar quan érem petits, i que ens acompanyarà fins a la tomba, que Déu faci que encara trigui a venir.

Per què interessa la Fira?

Ahir m'ho preguntava, tornant a casa per entremig de la multitud present a la Fira. És de les vegades que hi he vist més gent; potser perquè no acostumava a veure els focs des d'aquest angle del port.
Em vaig fixar en les edats de qui em creuava i em vaig adonar que, tot i haver-ni de gairebé tot el ventall, predominava el/la jove de 15 o16 anys fins als19 o 20.
És de suposar que en hores més matineres hi ha la quitxalla, però aquests no em serveixen per conèixer la resposta a la pregunta que m'he formulat. Cal preguntar-se què hi troben els joves, que no trobin en un altre lloc. Després potser entendrem per què la Fira, amb més o menys canvis; amb més o menys posades al dia, ha perdurat al llarg del temps. Els nens sempre seran nens, i els amants a les fires, poc o molt perduraran a través dels anys.

OOooooh! oooOOOH!

Així hem acabat la festa, mirant el cel i escoltant els espetecs, des d'una terrassa enlairada, acompanyats d'amics, però també desconeguts..
Sempre he valorat les companyies, i sovint, equivocat o no, per timidesa o poc atreviment, he preferit l'aïllament a barrejar-me amb estranys.
Els comentaris que acompanyaven els focs, no tenien desperdici. M'anaven distanciant, i em trobava ben lluny d'allí.
Sigui com sigui la festa s'ha acabat i demà santornem-hi.

Glòria a Sant Zenon

Com mana la tradició, avui hem assistit a les Completes en honor al nostre patró, que a tots els enemics confon i ens fa la vida tan tranquila.
L'església plena de gom a gom, i el vicari atual, que ha fet l'homilia, carregant-se l'assignatura de civisme. I és clar que cal donar exemple, però també ha de ser bo comentar-ho a l'escola, o no?
Al final el cant de l'himne del sant, i el bes a les relíquies.
La traca i la fira han clos la jornada, encara que no per a tothom. Hi ha moltes més activitats, a més de les terrasses. Demà, diada de Sant Zenon, continuarem amb la tradició, que acabarem amb l'ofici i els focs d'artifici. Bon Sant Zenon!

Seguint els actes de Festa Major

Ara tocaria anar a ballar amb la Cobla-Orquestra Selvatana, però els meus peus ja no m'aguanten. És la xafogor que em deixa sense alè i se'm carreguen les cames. De fet, però, mai he sigut bon ballador, ni tan sols ballador a seques. Probablement no m'ha cridat mai l'atenció, o bé és una excusa davant la meva poca traça.
El ball comença precisament ara, mentre estic escrivint aquestes quatre ratlles. Avui l'alcalde Vinyes i la regidora de cultura, Isabel Roig, han presidit la recepció a les dues nenes i al nen sahrauís, que han sigut acollits per tres famílies arenyenques. Diuen que les nenes són més espavilades que els nens; també al Sàhara. El noi, força jove, se'l veia tímid i descol·locat. La mare acollidora em deia que havia plorat els primers dies. Jo recordava l'estada d'en Hassan, ara fa uns quants estius.
A la tarda hem acompanyat els gegants pels carrers d'Arenys. Hem passejat pel tros de Riera sense cotxes, un projecte interessant per oferir la Riera als vianants. L'avi també ha seguit la comitiva, i els hem deixat en arribar a la plaça de l'Església.
Finalment la Fira. Ja ho deia ahir, i era també motiu de conversa: cada any és més cara, i no sabem com fer-ho per convèncer els nostres fills que no han de pujar a tantes atraccions ni anar-hi cada dia. M'agradaria veure números de caixa i poder-ho comprovar amb anys anteriors. Hi va la mateixa gent? amb la mateixa freqüència?
Definitivament no vaig al ball. Espero que hi hagi molta gent, i que s'ho passi bé amb la Selvatana. Jo us deixo que sinó, demà no tiraria. Per cert, us heu adonat que avui és el 07/07/07? Bona nit!

Pregó de Festa Major

Sant Zenon, patró d'Arenys la gaia vila, 9 de juliol. Avui hem pogut escoltar el pregó de les festes, a càrrec de dues entitats que celebraven números rodons d'aniversari: 25 i 50 anys. El Cau Sant Francesc i la Biblioteca P. Pare Fidel Fita.
La plaça de l'Ajuntament estava que no s'hi cabia. És cert que no és molt gran, però ens hi trobàvem molt atapeïts. Abans del pregó, però, un aperitiu musical a càrrec de la Banda de música de l'Escola de Música d'Arenys. Tot un orgull pels arenyencs, per la iniciativa i per la seva qualitat musical.
Tots els professionals de l'actual biblioteca han participat de la lectura del seu manifest, en boca de les paraules que s'amaguen dins la Biblioteca. La Mercè Cussó, la directora, ha iniciat i finalitzat el pregó. Tot seguit el brindis amb xampany i coquetes d'Arenys (si no les heu tastat mai, us animo a fer-ho. Dediqueu un dia a visitar la nostra vila, i endueu-vos un capça de coquetes).
La Fira, la indefugible fira quan tens fills petits, amb preus que clamen al cel (no sé què pensen aquests de l'Ajuntament!), ha estat el final de festa del primer dia. El final per nosaltres, perquè la platja estava ben a punt per oferir la primera nit jove. Al Principal, la representació d'un muntatge sobre l'obra de Miquel Martí Pol, "la fàbrica".
Demà serà un altre dia, i a les 12 es farà la recepció institucional als nens sahrauís que passaran l'estiu a casa nostra. Tinc un bell record de l'estiu que vàrem conviurem amb en Hassan. No va ser fàcil, i és per això que felicito i admiro les famílies que han pres aquesta decisió; i no cal dir, a totes les persones que any rere any ho fan possible. Gràcies.

La ignorància és atrevida

He arribat tard i he sopat amb una esgarrapada. He aprofitat per fer una ullada a la premsa local, que avui han coincidit en la seva sortida.
M'he aturat en una columna i he quedat astorat. Com es podia escriure amb tanta ignorància del que s'estava tractant? Es pot discutir sobre el tractat europeu sense haver-lo llegit? Jo penso que no, però el columnista no ha tingut cap escrúpol a l'hora de sentenciar sense haver llegit el contingut del Reglament.
Quan t'ofereixes per un treball, és important conèixer de què va la feina!

Primer Ple del mandat

Després del Ple de constitució del nou Consistori, el passat 16 de juny, aquesta tarda s’ha celebrat el primer Ple d’aquest mandat, on s’han aprovat les propostes d’Alcaldia sobre la periodicitat de les sessions de Ple, la creació i composició de les Comissions informatives i els representants de la Corporació en els òrgans col·legiats.
No hi ha hagut cap vot en contra, però si abstencions. El grup municipal de Convergència i Unió s’ha abstingut en la votació de la periodicitat dels plens, perquè consideren que l’hora, les 7 de la tarda, no és bona per a la ciutadania. El cas és que el govern va considerar que calia col·laborar en la necessària conciliació de la vida familiar. Per la seva part, el grup municipal del PP s’ha abstingut en les votacions sobre la creació i composició de les comissions informatives, i en la del nomenament dels representants de la corporació als òrgans col·legiats. L’altre grup municipal, el VIA, ha votat afirmativament totes les propostes.
El tercer punt del dia tractava de donar compte de les resolucions de l’alcalde sobre el nomenament de tinents d’alcalde; dels membres de la Junta de Govern; de les delegacions de l’alcalde en els tinents d’alcalde i regidors, i de la constitució dels grups municipals.
El Ple ha durat pràcticament un quart d’hora. Era un Ple de tràmit, en què algun periodista ha arribat just a temps de fer la fotografia de rigor. D’aquí a quinze dies, el Ple ordinari de Juliol.

Internet crea dependència?

Serà que Internet crea addicció? Podem estar un dia sense connexió Internet? Són preguntes que fa pocs anys no ens hauríem fet, però que ara ja tenen sentit. Aquest vespre, després d’una jornada més llarga de l’habitual, o millor dit, més llarga del que era habitual fins fa unes setmanes, m’he assegut davant l’ordinador, per escriure el meu post del dia. M’he adonat que no tenia connexió a Internet, i ja estava pensant com ho faria per complir amb l’obligació que m’he creat. Han estat uns minuts, però suficients per fer-me canviar el tema del dia i parlar d’aquesta possible addicció.
Us passa a vosaltres? Podeu passar un dia sense connectar-vos a Internet? Tot és començar i llavors ja costa de plegar. La pregunta que vindria ara, seria dels motius de l’addicció. Es tracta de pura xafarderia o bé estem pensant en un gran interès per saber?
No us explicaré els avantatges de l’era Internet, ni dels possibles desavantatges. Només us deixo la pregunta a l’aire, i qui vulgui que hi reflexioni. Falten dos dies per la Festa Major de Vic. Vigatans, Bona Festa de Sant Miquel dels Sants!

Atac terrorista al Iemen

Aquesta tarda-vespre després de la Junta de govern municipal arribo a casa i la primera cosa que veig, quan em connecto a Internet, és la salvatge acció terrorista al Iemen, on han mort set turistes, alguns d’ells catalans. Passa que quant més a prop ho tenim, més ho sentim. Malauradament cada dia hi ha atacs terroristes que maten desenes de persones, i arriba un moment que ja no ens crida l’atenció. Les persones es converteixen en números, i fins i tot se’ns esborren les imatges.
Algú dirà que és casualitat que fossin gent del país, però a ningú se li escapa que els catalans i també els bascs, som força viatgers, i difícilment deixem de trobar-ne en els nostres viatges, i encara més si es tracta de viatges organitzats, com era el que ha sofert l’atac terrorista.
Hem de lamentar la dissort de les persones que han mort en l’atac i solidaritzar-nos amb els seus familiars, que estan sofrint la pèrdua dels seus. Necessiten del nostre suport moral, i voldran entendre per què els ha tocat a ells. Se’m fa difícil poder donar una resposta, com tampoc puc entendre per què hi ha tantes morts diàries, víctimes de la injustícia de la guerra, la fam, l’explotació, la misèria...
Quan li toca al veí, es fa més fàcil la reflexió, però cal fer un pas més, i treballar per a la pau al món. Això ho podem fer amb el nostre exemple de vida, però sobretot exigint els nostres governants, l’obligació que tenen d’acabar amb qualsevol guerra, i això passa per eliminar la injustícia, que és l’esca del pecat.
Des del meu blog, em solidaritzo amb els familiars de les víctimes d’aquest atac suïcida del Iemen, i amb totes les víctimes d’aquest nostre planeta terra, que dia rere dia pateixen el dolor de la guerra.

Estimat segle XX

En la presentació del concert d’ahir la nit, en Jordi Lluch ens explica que, des d’una òptica molt personal i amb afecte, pretenen apropar-nos a una música sovint arraconada, però molt propera en el temps. Ens parla que en la selecció de les peces musicals han prioritzat la seva sonoritat més que no pas els seus autors. Acaba dient “En definitiva, volem reafirmar que val la pena fer més nostra aquesta música que ha definit, des del punt de vista musical, la complexitat en què ha viscut l’individu al llarg d’aquest estimat segle XX”.

La Coral Regina i el Cor L’Aixa, dirigits per Jordi Lluch, ens varen fer passar una molt agradable vetllada musical. D’en Jordi Lluch us n’he parlat sovint, i ja sabeu que, a més de treballar a l’Escola de Música d’Arenys (EMA), dirigeix el cor infantil i el cor de noies, de l’EMA, també ho fa al Cor l’Aixa, i a la Coral Regina de Manlleu, entre altres cors. El bon fer, la sensibilitat i el gust musical d’en Jordi, provoquen que el resultat del seu treball ratlli la perfecció.
El programa d’ahir la nit no era senzill, ni per als cantaires ni per al públic assistent, que omplia bona part de l’església de Santa Maria. No ens ho varen fer fàcil, però ens van mantenir concentrats tota l’estona. Se’m fa difícil destacar alguna de les obres interpretades, però podria esmentar la peça de Benjamin Britten “Time and Concord”, probablement perquè sóc un enamorat de Britten, de qui destaquen obres com “A Cermony of Carols”, “Hymn to St. Cecilia”, “A Hymn to thye Virgin”, o les seves “Missa brevis”, i un bon reguitzell de cançons més.
Com a peces curioses del concert, podria destacar “L’anònim enamorat”, de Feliu Gasull, amb la participació solista de Marta Romagosa, soprano, i Alejandro Díez, tenor, i també la “Improvisació sobre ritmes llatins” que ens va interpretar l’Enric Canada, a la percussió.
El fet que entre els cantaires de la Coral Regina i el Cor L’Aixa, hi tingués bons amics, feia que la meva satisfacció per la qualitat interpretativa fos encara més gran, i així els ho vaig manifestar. Amb alguns cantaires de la Coral Regina havíem cantat junts a la Coral Canigó, de Vic, i també vaig ser cantaire del Cor l’Aixa, en els seus inicis.
El públic va insistir amb els seus aplaudiments, i vàrem forçar la repetició d’un parell o tres de peces, i el concert es va acabar amb la interpretació, per part del Cor l’Aixa, i cantaires d’entre el públic, de l’Himne a Sant Zenon, patró d’Arenys, la gaia vila.