Punta de coixí

Més de tres-centes puntaires s’han concentrat a Arenys de Mar per ensenyar el seu treball i fer-la petar amb totes aquelles persones que els uneix l’art de fer puntes. La Riera feia goig de veure i vull destacar la gran quantitat de nenes que hi havia treballant el coixí. Tot i així es notava un salt generacional amb poca presència de jovenetes, i a destacar la pràcticament nul·la presència d’homes.
El temps acompanyava perquè amb prou feines lluïa el sol. Nosaltres veníem de presenciar el partit del Benjamí A de l’Arenys que ha guanyat per 11 a 0 al Canovelles. Només els falta un punt més per proclamar-se campions de la lliga i assolir, per primera vegada a la història de l’Arenys, la categoria de Preferent.
Al pati del Calisay hi havia exposats els grafitis que es varen dibuixar ahir, tot ells molts semblants excepte el guanyador, que a més d’un ha sorprès. Ara, sembla ser, el premi consistirà en cedir una paret al guanyador perquè la pugui dibuixar. Quina serà?
I demà dilluns, festa del primer de maig, concentració d’arrossaires a les feixes del Xifré. Cada any hi ha molta participació per aconseguir fer el millor arròs. Enguany, una vegada eliminat l’esperit concursal, es tractarà de cuinar el millor arròs per poder-lo assaborir.

Un nou comunicat del Síndic

Aquesta setmana he rebut un nou comunicat del Síndic de Greuges en relació a l’escrit que li vàrem adreçar sobre la impossibilitat actual de traslladar-nos a peu des dels dos Arenys, des que es va construir el tram d’autopista de Mataró a Malgrat de Mar.
Com ja he anat fent en aquest bloc, us reprodueixo l’escrit perquè en tingueu coneixement i m’agradaria que les persones que ho heu anat seguint i estigueu interessades en el tema, opinéssiu sobre tot el procés i concretament sobre la decisió presa pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques, segons em comunica el Síndic de Greuges. (trobareu els escrits anteriors als següents vincles: 01 - 02 - 03 - 04 - 05- 06)
M’imagino que les alcaldies d’Arenys de Mar i Arenys de Munt deuen tenir més informació i seria bo que ens ho expliquessin.
Aprofito l’avinentesa per agrair públicament les atencions que hem rebut del Síndic, al marge de l’escrit que de manera personal li farem arribar. És bo que la ciutadania puguem confiar en les institucions per aconseguir solucionar els problemes que altres institucions han pogut ocasionar-nos. És per això que crec en la figura del Síndic i també en la dels defensors de la ciutadania que molts municipis han incorporat. Arenys ho va aprovar i li va assignar consignació pressupostària. Ara caldrà que s’executi l’acord aprovat pel Ple Municipal.

Carta del Síndic:

Benvolgut senyor,
Hem rebut la informació facilitada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques en relació a la possible actuació de millora de l’encreuament existent entre l’autopista C-32 i la carretera C-61 a l’alçada del PK 111.5 de l’autopista de peatge. Al respecte, ens informen que s’ha comprovat que aquesta actuació és inviable d’acord amb les condicions de la concessió existent.
Malgrat això, el Departament està elaborant l’ordre d’estudi prèvia a la redacció del projecte de “Millora local. Pas de vianant a l’enllaç entre les carreteres C-32, PK 111+450k i B-511, PK 1+500. Tram: Arenys de Mar-Arenys de Munt”. Dins d’aquest projecte no es canviarà la configuració de l’esquema de circulació de trànsit actual i només es considerarà el pas de vianants.
El Departament preveu que l’ordre d’estudi esmentada hagi quedat enllestida durant el primer trimestre de 2006 i que la licitació de l’assistència tècnica per a la redacció del projecte corresponent, així com l’adjudicació d’aquesta assistència tècnica, es portin a terme durant aquest mateix any. Pel que fa a la redacció del projecte, em comuniquen que es podrà fer al llarg de l’any 2007.
Entenc que l’alternativa del pas de vianants solucionarà la problemàtica existent actualment. Així, atesa la importància que pels veïns d’Arenys de Mar i Arenys de Munt representa l’execució d’aquest projecte, recordaré al Departament de Política Territorial i Obres Públiques la necessitat de que les diferents fases del mateix segueixin el calendari previst i que la seva execució es porti a terme sense dilacions.
Per tot l’exposat, dono per finalitzada la meva actuació en aquest expedient, sens perjudici de qualsevol eventualitat que pugui sorgir en aquest assumpte que requereixi de la meva intervenció, alhora que us agraeixo la confiança que heu dipositat en la nostra Institució.
Cordialment,
Rafael Ribó Síndic
Barcelona, 19 d’abril de 2006

Avergonyit al Ple

Ahir el vespre, coincidint amb el partit de futbol Barça – Milan, el Consistori municipal d’Arenys de Mar celebrava el seu Ple ordinari del mes d’abril. Tot i la gran afició al Barça d’alguns regidors, aquests varen ser presents al Ple i es varen perdre el partit (en directe) que va acabar amb la classificació del Barça per anar a París. Això ho vàrem saber tots pel xivarri i crits que es van sentir des de la sala de plens.
Avui llegia a La Vanguardia, a internet, que el PP va aprofitar l’absència de senadors, pel partit de futbol, per canviar el nucli de la Llei de Reproducció Assistida. Sense entrar a valorar el contingut de la llei, vull manifestar la meva indignació per aquesta manca de responsabilitat d’uns càrrecs electes que varen ser designats representants nostres i que es guanyen la vida amb la contribució econòmica de tota la ciutadania, i a l’hora de la feina es dediquen a mirar futbol. Desconec si seran castigats per aquesta acció però d’entrada ja tenen la meva desconsideració més enèrgica. Si no es predica amb l’exemple no sé que volen aconseguir (valorar el treball dels funcionaris?).
Aquesta notícia fa que feliciti als regidors d’Arenys de Mar perquè varen fer allò que estaven obligats a fer i que nosaltres esperem que facin. Una altra cosa però, és valorar com va discorre el Ple d’ahir. Se’m fa difícil fer una valoració tranquil·la i positiva, per més que m’hi esforci. Intentaré posar-hi adjectius i que cadascú arreplegui el seu.
Hi va haver falsa cortesia i hipocresia de cara la galeria. Transcendència i enfrontament en subtilitats que no portaven enlloc. També hi va haver qui va fer mèrits per ser lloats com a grans defensors dels oprimits. Es va fer palesa la preocupació per aspectes tan importants com les plaques que identifiquen els fanals de la Riera o la malaltia de les alzines, o el programador del rellotge de la il·luminació pública... (tan importants com per haver de ser tractats en un Ple Municipal!).
Ningú defensa que els ciutadans puguem entrar documents les tardes? Ningú defensa que es faci complir l’ordenança sobre bustiades publicitàries (també les del mateix Ajuntament)? Ningú critica que el govern municipal no contesta totes les instàncies dels vilatans? Ningú critica que l’atenció del servei externalitzat de subministrament d’aigua només obri unes hores al matí? Ningú es preocupa que a les façanes de les cases no hi hagi aparells d’aire condicionat i en canvi és tan important canviar la placa identificativa dels fanals? No creieu que tot plegat ratlla el ridícul? No hi ha cap grup municipal que discrepi de tanta superficialitat?
També vaig notar victimisme per justificar-se i carregar els neulers als altres. Es va aprovar gairebé tot per unanimitat i l’única cosa que no es va aprovar venia precedida per una arenga que va fer badallar a més d’un.
Com que el regidor d’ICV no hi va poder ser present, només hi va haver un dolent a la pel·lícula que fins i tot l’oposició (l’Alcalde ja es dóna per fet) va criticar obertament durant el Ple. Ahir donava la impressió que portava els papers una mica molls.
I llavors jo pretenc que els joves s’impliquin... en què? En una política de personatges que només busquen quedar bé? En una manera de fer política de tirar-se els plats pel cap i fer veure que es mullen quan això no és cert? En una política de discursos intranscendents i estèrils? Aquesta és la manera de fer política a Arenys? I d’aquesta manera volem engrescar als joves i a la ciutadania en general? No serà que ja els va bé de continuar sent els mateixos de sempre, creguts que són els nostres salvadors? Que no podem avançar sense ells?
Juguen amb l’avantatge que la majoria de vilatans no volen saber res de la política i que el nivell de vida els és favorable. Però no hi ha gent solidària dins l’Ajuntament? No hi ha gent que prioritzi allò que és important? Sabeu que passa? Que hi ha grups municipals que no tenen ni idea de temes com l’Urbanisme i són incapaços de defensar cap proposta viable. Ja ho varen demostrar quan estaven al govern.
Vaig passar vergonya i el més trist de tot és que, de ben segur, els 16 ni se’n varen adonar.

L'univers de la seda i la blonda

Aquest diumenge 30 d'abril coincidint amb la trobada de puntaires, el Museu d'Arenys de Mar inaugura l'exposició L'univers de la seda i la blonda. La mostra es podrà visitar fins al 26 de juny. L'exposició tracta la producció de la seda al nostre país i la seva relació amb la realització de les puntes, i s'ha realitzat en col·laboració amb el Col·legi d'Art Major de la Seda. Paral·lelament, a la Riera, l'Associació de Puntaires Flor d'Alba organitzarà diumenge, des de les 10 hores, la 12a Trobada de Puntaires. Més de 300 puntaires, vingudes d'arreu de Catalunya però sobretot del Maresme i del Barcelonès, s'hi donaran cita.
Fins aquí el que es pot llegir al web de l'Ajuntament d’Arenys de Mar, on podeu entrar-hi per continuar ampliar la informació d’aquesta notícia.
A totes les persones que em llegiu des de fora d’Arenys, us convido a que ens visiteu i tingueu l’oportunitat, si no ho heu fet encara, de visitar un Museu ric en puntes que enorgulleix als arenyencs i encisa els visitants. A més podreu presenciar la trobada de puntaires i comprovar l’art que generen les seves mans. I pels arenyencs i arenyenques que fa temps que no han entrat al Museu, és aquesta una bona ocasió per refrescar la memòria i reviure el plaer d’observar la bellesa de la punta.
Cal felicitar l’empenta de la directora del Museu, la Neus Ribas, que ha convertit un estàtic patrimoni en una joia dinàmica al voltant de l’art de la punta. Els museus ja no són magatzems immòbils ben endreçats sinó que s’han convertit en punt de referència cultural, d’un món canviant que no perd el tradicional patrimoni de la nostra vila. No és possible afirmar que ja hi hem estat perquè el Museu es renova contínuament i la seva aportació cultural és variada.
Aprofitem tots plegats per gaudir d’un diumenge de puntes, d’un diumenge de cultura.

Pluja de filòsofs grecs a Arenys

Avui he assistit a l’AULA on el professor de filosofia Andreu Majó, que fa d’alcalde a Arenys de Munt, ens ha parlat de la filosofia antiga i concretament de Grècia. Majó ja ha avançat que era una temeritat voler parlar dels grans filòsofs grecs en una sessió d’una hora, i ha intentat descriure un breu esquema amb les principals aportacions filosòfiques de les èpoques presocràtica i dels sofistes, i ja no ha quedat temps per parlar del període hel·lenístic on, amb la pèrdua del poder polític, s’esdevé una retirada de la filosofia i la pregunta que es fan ja no és de què està fet el món, o de quina manera ens hi podem organitzar sinó més aviat de com ser feliç malgrat tot.

La sessió d’aquesta tarda era un repte important i l’Andreu ho sabia. Mantenir l’atenció a tota una sala plena de gom a gom, parlant de filosofia, no és una cosa fàcil. L’Andreu ha presentat un esquema molt clar, definint les diferents escoles filosòfiques de la Grècia antiga. Ha definit la nostra societat com a hereva d’Aristòtil, on té molta importància l’essència de les coses, a diferència del que pregonava Heràclit, de l’escola d’Efes.
M’ha fet venir ganes d’aprofundir en Pitàgoras, un personatge de qui només conec el seu teorema que ens ensenyaven de jovenets. No sé si l’home de negocis que es va trobar el petit príncep sabia que Pitàgoras ho reduïa tot a números, a diferència de Tales que defensava que l'origen de tot és l'aigua. De tot plegat però em quedo amb Sòcrates, de qui n’ha pogut parlar molt poc. La seva coneguda frase “Només sé que no sé res”; el seu mètode irònic per provocar els sofistes i la seva tècnica inductiva.
Sé que el ponent Andreu Majó a vegades té la temptació de llegir els escrits del meu blog i potser fóra bo no continuar escrivint, no fos cas que en digui alguna de grossa. A més, tal com ens té acostumats l’Aula d’Extensió Universitària d’Arenys de Mar, la conferència la podreu escoltar per internet des del seu web, i us resultarà molt més interessant del que jo us pugui resumir en aquest espai.
Deixeu-me que agraeixi novament a la gent de l’AULA el fet d’oferir-nos l’oportunitat de seguir conferències tan interessants sense haver-nos de moure de la nostra vila. I també vull aprofitar per recordar-vos que durant aquest proper mes de maig han programat el segon taller de filosofia, que enguany anirà a càrrec del professor arenyenc Jordi Cucurull, doctor en filosofia, i que també en dóna informació el seu web.

L'Estatut entra al Senat

Crec que es podia haver fet molt millor. Al marge del resultat de l’Estatut, considero que les formes havien d’haver estat unes altres. A vegades et dóna la impressió que els nostres polítics actuen expressament de manera irresponsable, com si volguessin cansar-nos i fer-nos mirar cap a un altre costat. Tot s’acaba de la mateixa manera: anant a votar fent cas al que ens diu el partit que menys ens desagrada. Això però no és el funcionament que caldria esperar d’un sistema democràtic.
Els primers passos del projecte d’Estatut al Senat han seguit la tònica dels darrers tràmits i no ha sorprès a ningú. Els ciutadans arribem a la conclusió que tot plegat és una pantomima que no serveix per massa res. Com si tot plegat fos prescindible i que es pogués reduir a un acord majoritari.
Queda per conèixer el vot que demanarà ERC a la ciutadania. La resta ja s’ha manifestat fa temps. Desconec el percentatge de votants que seran capaços d’animar però em fa l’efecte que no serà gaire alt. Per als més grans serà el darrer Estatut que veuran i no hi entrem amb massa ganes. Els més joves, que podran veure més canvis, “passen” bastant de tot plegat. Els polítics no han estat capaços d’il·lusionar-nos i això haurà representat una pèrdua de temps considerable.
Avui llegia l'escrit d'Antoni Puiverd a La Vanguardia, on es comparava el Maragall alcalde de Barcelona, amb el Maragall president de la Generalitat. L’escrit deia que la il·lusió que Maragall va transmetre als barcelonins en concret i als catalans en general, no existeix en aquests moments. Jo hi estic d’acord però no és només Maragall qui no ens il·lusiona sinó que som tots plegats que hem perdut la il·lusió i ens hem convertit en una massa apàtica. No sé què ni qui ens podrà treure d’aquest atzucac.

Política de proximitat

L’equip de govern municipal d’Arenys de Mar continua demostrant que és incapaç de mantenir una relació estable i pròxima amb la ciutadania en general. No és una cosa que ens vingui de nou coneixent el perfil de la majoria de regidors i regidores que el conformen. Mai han estat unes persones que hagin destacat per ser presents en ambients diferents als que se senten identificats i això en política no és bo.
S’acosta l’estiu i ja es va notant que els arenyencs tenim ganes de sortir al carrer i retrobar-nos amb els amics amb qui no freqüentem tant durant l’hivern, però que en canvi coincidim en les festes tradicionals de la població. Ens hi acostem i encara estem immersos en la ressaca de la nit de naps. Encara es respira aquesta rivalitat entre un bon grup de joves i els responsables polítics. És cert que no es tracta de tots els joves però sí d’una bona colla que acostuma a col·laborar i dinamitzar les festes locals.
El toc de sortida serà d’aquí un parell de mesos, amb la nit de Sant Joan, i ja de seguida arribarà la Festa Major en honor de Sant Zenon. Cal preparar bé les festes i procurar que hi participi tothom. També els joves.
Però els problemes de proximitat de l’actual govern municipal no s’acaben amb els joves. També els menys joves tenim problemes per sentir-nos escoltats i atesos. M’arriben queixes de veïns que presenten instàncies al Registre Municipal i no reben mai resposta. D’altres ho fem més de paraula i no en deixem constància, o bé ho escrivim i la manca de resposta efectiva fa que ens haguem de repetir força.
Quantes vegades no he demanat poder conèixer com ha acabat el tema de l’estudi de la realitat cultural d’Arenys? Sempre m’han donat llargues i encara estem en això. Semblava que hi havia una resposta per part de l’empresa encarregada d’estudiar-ho però que no acabava d’agradar al responsable de Cultura d’Arenys (així m’ho va manifestar). L’inici d’aquest estudi va ser l’excusa per no avançar en el compromís que varen assumir el regidor de Cultura i el mateix Alcalde, durant el debat cultural del divendres 5 de març de 2004, d’estudiar la creació d’un “Consell de Cultura”. Calia obtenir resultats. Però on són aquests resultats?
Fa un parell d’anys vaig proposar a la regidora de Participació Ciutadana organitzar una mostra d’entitats arenyenques perquè a més de reconèixer el treball que estan fent, tinguessin l’oportunitat de donar-ho a conèixer a tota la població. Ara quan veig que els pobles més grans i també els més petits que el nostre organitzen aquestes mostres, em dol pensar que amb aquest govern no ho podrem veure. Probablement perquè no els interessa.
La conclusió que arribes és que només interessa quedar bé amb els propis i anar vivint de la “rifeta”. L’equip de govern sap que disposa d’un bon suport entre la població però a mi em sap greu que no puguem avançar més en compromís social i créixer com a persones i com a societat. Ja se’n fan de coses però no hi ha cap guió establert. Una improvisació rere l’altra i anar deixant esquerdes per tot arreu. És una política d’anar fent bullir l’olla.

El petit príncep passa per Arenys

Ahir el vespre vaig assistir al concert de Sant Jordi que l’Escola de Música d’Arenys de Mar ens ha va oferir, a l’Auditori del Col·legi La Presentació. No cal dir que la sala estava plena de pares i àvies i germanets més joves, la qual cosa no feia preveure una atenció reposada sinó més aviat hi regnava la joia i curiositat d’observar al nostre fill, o neta dalt l’escenari.
Com ja he comentat més d’una vegada, pel fet de veure-hi tanta quitxalla reunida ja em feia posar la pell de gallina. A més hi tenia els meus fills i m’agradava observar com s’ho passaven de bé.
El concert va començar amb la interpretació de dues peces musicals a càrrec de l’Aula de Guitarra Elèctrica. Era una manera de demostrar a tothom que els instruments o estils musicals no estan necessàriament renyits, sinó que més aviat som nosaltres que els volem contraposar. La segona intervenció va anar a càrrec de l’Orquestra de Corda de l’Escola. Ens varen interpretar l’obra Zoo Folk, de Norman Ward. I per acabar la primera part, vam poder escoltar a La Banda, sota la direcció d’en Jeroni Velasco, que va acabar la seva interpretació amb “The Pink Panter” d’Henry Mancini, i l’espiritual negre “When The Saints Go Marchin’In”. Com podeu suposar tota la sala es movia al ritme de la música i varen ser llargament aplaudits.
A la segona part va venir la interpretació de la cantata per a cor infantil, narrador i conjunt instrumental, “El petit príncep”, amb poemes de Jordi Enjuanes i música de Ricard Gimeno, amb l’adaptació del text d’Imma Sala i Anna Valls, la narració de Rosa M. Campasol, dirigits per Jordi Lluch. Com molt bé sabeu, l’obra és de l’escriptor Antoine de Saint-Exupéry.
El petit príncep és una text que s’acostuma a llegir de petits, però jo recomano sempre una lectura periòdica perquè és més profund del que pugui semblar inicialment. L’obra retrata el nostre món, la nostra societat, i ens fa veure de quina manera caiem en el ridícul més absurd. I tot això en la veu d’un nen que és la innocència absoluta que podria trobar-se ben bé en el nostre subconscient. Fixeu-vos quan parla del rei, del vanitós, de l’home de negocis...

Davant del rei:
"- Voldria veure una posta de sol... Feu-me el favor... Ordeneu al sol que es pongui...
- Si jo ordenava a un general que volés d'una flor a l'altra com si fos una papallona, o que escrivís una tragèdia, o que es transformés en ocell marí, i el general no executava l'ordre rebuda, ¿qui en tindria la culpa, ell o jo?
- Seríeu vós - va dir el petit príncep convençut.
- Exactament. A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables.
- I la meva posta de sol que ? - va recordar el petit príncep que no oblidava mai cap pregunta, un cop l'havia feta.
- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però esperaré, amb la meva ciència de governar, que les condicions siguin favorables".

Davant l'home de negocis:
"- I que en fas dels estels ?
- Que què en faig ?
- Sí.
- Res. Els posseeixo.
- Posseeixes els estels ?
- Sí.
- Però si ja he vist un rei que...
- Els reis no posseeixen res. "Regnen sobre". És molt diferent.
- I de què et serveix posseir els estels ?
- Em serveix per ser ric.
- I de què et serveix ser ric ?
- Per comprar altres estels, si algú en troba".
...
"- Jo, si tinc un mocador, me'l puc posar al voltant del coll i endurme'l. Si tinc una flor, la puc collir i endurme-la, Però tu no pots collir els estels!
- No, però els puc dipositar al banc.
- Què vol dir això ?
- Vol dir que escric en un paperet la quantitat d'estels que tinc. I després tanco aquest paper amb clau en un calaix.
- I ja està ?
- Ja n'hi ha prou !
És divertit, va pensar el petit príncep. És bastant poètic. Però no és gaire seriós".

Si fa temps que no l’heu rellegit, us el recomano. Sovint falta sentit a les nostres actuacions i quan aquestes tenen efectes sobre els altres, són perilloses.
Dono gràcies a l’Escola de Música d’Arenys de Mar per l’agradable vetllada d’aquest divendres d’abril.

Aferrar-se al poder

Un dels mals de la política, o millor dit, de l’ús que se’n fa, és confondre la defensa de la pròpia ideologia amb voler mantenir-se al poder. És ben cert que per poder aplicar els principis ideològics s’ha d’aconseguir el govern de la nació, o de l’estat, però això no pot ser a qualsevol preu. Quan això succeeix la política comença a podrir-se i es desprestigia com si de manera innata ja fos corrupta.
Avui llegia l’escrit d’un jove a internet, que encara estava impregnat de les conseqüències a Arenys de Mar de la nit de naps (nit de reis). En la seva càrrega contra els estaments que aparentment es varen afrontar i criticar l’actitud “dels joves” en aquella nit (subratllo “dels joves” perquè es va generalitzar), ho feia també en termes generalistes i això és un error en que hi acabem caient tots.
Resulta un bon exercici autoimposar-se l’obligació de ser més curosos quan parlem de col·lectius, i ho dic per mi mateix. És molt fàcil caure en tòpics i crítiques generalitzades per simplificar els nostres arguments. De polítics n’hi ha de bons i de no tant bons; de corruptes i de lleials. I n’hi ha més de positius que de negatius, encara que aquests sobresurten més i per això se’n parla. Quan un polític actua correctament no acostuma ser notícia als diaris. Si s’equivoca o actua malament expressament, és font de notícia per a tots els mitjans de comunicació, i també a les parades del mercat i al cafè.
No vull entrar una vegada més a valorar els fets que han motivat l’escrit del jove esmentat, sinó el seu contingut. Considero una equivocació quan es vanagloria de no arribar a ser mai alcalde o regidor. Jo sempre defensaré que els joves, a qui l’exercici de la política acostuma a arraconar, s’haurien de fer sentir també des de dins, des de l’assumpció d’una responsabilitat política i no només manifestant-se al carrer, la qual cosa no critico perquè té els seus efectes positius. El que desanima als joves probablement, és l’ànsia d’alguns polítics per mantenir-se a dalt i les notícies sobre corrupcions que mai s’acaba sabent de quina manera els afecta (recordo un ric personatge que cada dia és acompanyat a dormir a la presó, en un senyor cotxe i cotxer).
Aquests dies a Itàlia s’ha vist clarament el concepte de l’exercici de la política que té el senyor Berlusconi. També el senyor Aznar i els seus deixebles ho varen demostrar fa un parell d’anys. I és això el que fa mal a la immensa majoria de la classe política. I la por a perdre el govern (“el poder”), hipoteca i condiciona tot el seu treball. Només es pot fer bona feina quan un no té cap interès per continuar governant si el poble no el considera vàlid o en prefereix a un altre. Aquesta planificació política a quatre anys, és el que més mal fa al nostre sistema democràtic. Quan haguem superat aquest handicap, jo m’hi apunto!

L'incivisme a l'Aula

Avui he assistit a la conferència "Incivisme a les ciutats i desigualtat social" a càrrec d’en Joan Subirats a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran, i ja sabia d’entrada que m’hi trobaria bé. Haig de felicitar una vegada més a la direcció de l’AULA pel gran nivell de les conferències que organitzen i també dels cursos i tallers paral·lels que tenen programats. Ara vindrà el de Filosofia que intentaré no perdre’m.
Ja sé que pensareu que no tinc l’edat per apuntar-m’hi però la gent de l’AULA molt amablement obre les portes a tothom que hi estigui interessat i jo n’acostumo a aprofitar un parell o tres l’any.
No us diré massa res de la conferència d’aquesta tarda perquè la podreu escoltar per internet des del web de l’entitat. Només voldria apuntar quatre notes que n’he tret i afegir que és d’admirar la capacitat de convocatòria de l’AULA i el seguiment tan acadèmic que els participants en fan. Arenys de Mar pot sentir-se orgullós dels seus avis.
En Joan Subirats és catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. No és la primera vegada que ve a Arenys de Mar ni serà la darrera, ja que ben aviat tornarà convidat per una altra entitat arenyenca.
Sempre que l’he escoltat m’ha meravellat la manera en que diu les coses. Potser no et descobreix res però ho relaciona d’una manera que ho fa més evident. A vegades ens sembla que quan anem a escoltar una xerrada ens han de dir coses que no sabem. I és cert que això passa, però no necessàriament. A vegades necessitem que totes aquelles idees que tenim, tots aquells arguments que defensem, tots aquells elements amb què convivim, algú ens els ordeni i ens ho faci més entenedor. En aquestes ocasions sents comentaris de: “no ha dit res que ja no sabés” i probablement és cert, però jo després afegiria “però, com ho ha dit!”
En una aula plena de gent gran ha defensat als joves de l’acusació d’incívics sense crear cap tipus de tensió, ni justificar cap acció incívica. Ha insistit en intentar solucionar els problemes des de l’arrel i no quedar-nos només en allò que es veu. Ha explicat diferents elements que ajuden a que a les grans ciutats, ara, hi hagi accions incíviques. Ha parlat dels exemples del Raval, de Gràcia... però també ha esmentat els problemes de la precarietat laboral dels joves, de les dificultats per independitzar-se, per adquirir un habitatge. De manera molt subtil ha desemmascarat l’enyorança i ha parlat de l’incivisme i l’INCIVISME. No és incívic posar-ho tant difícil als joves?
Ha estat un discurs intel·ligent, a un públic entregat que l’ha seguit fins al final. A mi, entre altres coses, m’ha servit per pensar que haurà estat una bona idea que a la primera taula rodona del nostre Grup de Debat i Tertúlia en col·laboració amb Arenys Solidari, tractem dels joves, amb els joves.
En Joan Subirats no ens ha donat solucions. Ens ha avisat que no ho solucionéssim amb multes, ja que això seria tractar-ho de manera molt superficial, i ens ha proposat com una solució que en algun lloc ha resultat, la gestió de l’espai públic per part dels propis ciutadans. Perquè és en l’espai públic on es cometen els actes d’incivisme.
Us animo a escoltar la conferència.

Pla Especial d’ordenació del centre històric

Fins al dia 15 de maig hi ha temps per presentar-se al concurs públic que l’Ajuntament d’Arenys ha iniciat per contractar la redacció d’un projecte de Pla Especial d’ordenació del centre històric d’Arenys de Mar. L’import total és de 48.000 euros i el plec de clàusules que regeixen el concurs es pot trobar al web de l’Ajuntament.
D’una lectura molt per sobre que n’he fet, he volgut subratllar dos aspectes. En primer lloc i no pas més important, els criteris base per a l’adjudicació i, en segon lloc, les prescripcions tècniques per la redacció dels treballs del Pla Especial, que haurà de tenir en compte l’empresa adjudicatària.
Haig de suposar que en un moment polític com l’actual en que el govern municipal no compta amb la majoria absoluta, aquestes prescripcions tècniques s’han consensuat i al mateix temps hauran estat avalades, sinó suggerides, per l’actual Comissió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni d’Arenys de Mar (PEPPA). Suposo doncs que tant la gent de Salvem Arenys com d’Arenys Sostenibles n’està informada i han vist amb bons ulls els elements que hauran de tenir-se en compte en la redacció del Pla Especial d’ordenació del centre històric de la nostra vila.
Caldria ser molt prudent i recordar què està passant en moltes administracions públiques quan parlem d’estudis que, de manera més o menys alegre, s’han iniciat i han anat a parar en un calaix. No sé si això és el cas de l’estudi sobre la situació cultural d’Arenys que amb l’ajuda de la Diputació de Barcelona, el nostre Ajuntament va encarregar i després d’un any i mig ningú en sap res. Segons sembla l’equip de govern no n’és culpable però qui se’n fa responsable?
Animo la gent que hi entén una mica, a que es miri el plec de clàusules tècniques d’aquest concurs i si coneix alguna empresa de confiança que els engresqui a presentar la seva proposta.
Hem celebrat la Pasqua i la següent parada és l’estiu. Tenim dos mesos ben bons de feina. No els deixem perdre!

La vetlla pasqual

Aquest dissabte a la vetlla pasqual érem pocs i grans. Amb prou feines hi havia un parell de famílies amb els seus fills. De jovent, pràcticament ningú. Tot això em portava a pensar que si tot segueix igual, en pocs anys la vetlla pasqual es podrà celebrar a la capella fonda.
Tot sigui dit, a mi no em preocupa la quantitat i per tant no em seria el mateix veure l’església plena si pensés que no hi han anat per pròpia voluntat. El que em fa pensar és el motiu o motius per què les esglésies s’han anat buidant.
D’entrada m’allunyo de l’explicació més sentida que parla de la societat actual, de la pèrdua de valors, de la televisió... a mi m’agrada implicar-me en les causes i analitzar quina és la visió de la persona actual. Tampoc estaria d’acord en pensar que l’ateisme o l’agnosticisme han guanyat terreny davant la religiositat de les persones. Continuo pensant que la majoria de persones és essencialment religiosa encara que no practiqui. És per això que intento endevinar per què no ho fa.
Seguia la cerimònia religiosa i intentava captar motius i missatges que fossin prou atractius per als joves i no en sabia trobar. Es tractava de tot un ritual que o bé l’assumies com a propi o t’havies de conformar en seguir-lo passivament. Vaig arribar a la conclusió que la feina no s’havia de fer allà dins sinó que calia treballar-la al carrer i dia rere dia. Vaig imaginar-me que a la vetlla pasqual dels caputxins hi hauria més gent i també més joves. Això em reforçava la meva tesi sobre el treball continuat.
Encara que el temps ha canviat i les comparacions no són bones, recordo que en els meus anys de joventut quan arribava el vespre del diumenge ens dirigíem al convent dels franciscans del Remei per celebrar l’Eucaristia. Els pares no ho entenien, però nosaltres ens retrobàvem cada setmana, i ho celebràvem junts. Una persona forastera potser no hauria vist grans diferències respecte a la mateixa celebració d’una parròquia qualsevol, però hi eren i el que més pesava era que ens coneixíem i formàvem, encara que fos tres quarts d’hora a la setmana, una veritable comunitat.
Un dia amb la Dolors parlàvem del fet religiós i no ens posàvem d’acord en un punt. Ella em parlava d’una relació mística amb Déu, i jo, sense negar la pregària personal, donava sentit al fet comunitari com a base de la pràctica religiosa. Perquè no cal processar una religió per esdevenir una bona persona, caritativa, justa. Tot això és una decisió personal. Una altra cosa és compartir i fer pinya per avançar tots plegats i rendibilitzar el nostre esforç. Això s’ha de fer en comunitat.
Aquest dissabte a la vetlla pasqual vaig pensar que calia fer sortir de l’església el missatge de Déu, altrament els joves no hi entrarien perquè no en tenen cap necessitat.

Qui és l'autor?

Durant la meva visita als Museus del Vaticà, em va cridar l’atenció aquesta pintura que us adjunto, però vaig cometre l’error de no apuntar-me de seguida el nom de l’autor. Em pensava que quan arribaria a l’habitació encara ho recordaria. No ha estat així. Si algú m’ho sap dir li estaré agraït.

En defensa de la llengua

Sigui per la campanya orquestrada des d'Espanya en contra de Catalunya, els catalans i fins i tot dels nostres productes, o bé per la desil·lusió de molts de nosaltres per l'Estatut que s'ha pogut pactar finalment a Madrid, o no sé per quina altra raó, sembla que està agafant empenta nous moviments, fins ara adormits, en defensa dels nostres drets, la nostra llengua, el nostre país. I té lloc a partir de joves a qui, els que no ho som tant, a vegades hem criticat sense massa miraments.
Ho considero una bona notícia perquè sempre he pensat que si no ens bellugàvem teníem totes les de perdre. És bo també perquè, al marge de possibles accions de mobilització urbana, es fa de manera reflexiva, que no és el mateix que objectiva, i permet mantenir una discussió tranquil·la però amb contingut. Una situació que avui costa de trobar.
A Arenys de Mar ha nascut una entitat Grup Arenys SL, que pretén fomentar el debat sociolingüístic, analitzar la realitat i situació de la llengua i mantenir informats de tots els temes d'actualitat al voltant de la llengua catalana.
També m'he assabentat que la Plataforma per la llengua s'ha arrelat a Arenys. En aquest cas, segons manifesten a la seva web, es tracta d'un "col·lectiu format per ciutadans i ciutadanes i per diferents col·lectius polítics on tots plegats, treballem per a que la nostra llengua, EL CATALÀ, tingui com a mínim la mateixa força lingüística que el castellà".
Desconec si les dues entitats mantenen o mantindran algun tipus de connexió i si hi ha membres que comparteixen les dues entitats. Crec que seria bo perquè encara que es puguin seguir diferents mètodes de treball o bé que uns segueixin un perfil més científic i els altres més polític i reivindicatiu, en el fons tots treballen per aconseguir que la nostra llengua ocupi el lloc que li correspon i això només es podrà fer amb conscienciació ciutadana i voluntat política dels nostres governants.
No cal que us digui que els ofereixo tot el meu suport i els desitjo els millors auguris, tot esperant que la seva empenta no defalleixi i esdevinguin veritables revulsius en favor de la llengua, tant en temes transcendents com en fets a vegades titllats d'insignificants però que constitueixen el dia a dia de la nostra societat. I sovint és amb pas de formigues que s'aconsegueixen grans fites.

El sistema sanitari català

Dissabte us parlava de la tertúlia que vàrem organitzar el dia abans, sobre sanitat, amb la participació d'Enric Agustí, director de l'Àrea de Serveis i Qualitat del Servei Català de la Salut, i us en feia cinc cèntims. Avui he rebut l'escrit que ha preparat el mateix Enric Agustí, sobre la xerrada i crec que val la pena que pugueu llegir-lo si hi esteu interessats.

Com que l'he penjat a la web del Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar, el millor que puc fer és no repetir-lo aquí sinó vincular la web.

Aquesta tarda també hem donat una bona empenta a l'organització de la propera tertúlia, que serà el divendres 5 de maig i podrem escoltar a joves arenyencs per conèixer què en pensen de la família, de la política, de l'habitatge, del lleure... Us tindré ben informats.

Pels petards que sento mentre us escric, haig de suposar que l'Espanyol ha guanyat el seu partit contra el Zaragoza i s'haurà proclamat campió de la Copa del Rei.

Justícia i Església

De les notícies d’avui a la premsa n’hi ha dues que m’han indignat profundament. Es tracta de dues notícies diferents però m’expliquen per què no acabo d’entendre el món on em toca viure i, a més, em deixen amb un sentiment d’impotència.
El jutge deixa en llibertat als dos detinguts per agressió racista. Un d’ells ha estat detingut setze vegades per haver participat en diferents atacs xenòfobs o relacionats amb la violència ultradretana. La pregunta que em faig és de què més ha de fer perquè quedi entre reixes? Cal esperar a que mati a algú?
Em molesta solemnement arribar a aquesta situació perquè em considero una persona tolerant, que creu en la justícia i que no tot s’ha d’acabar tancant la gent a la presó. Però arriba un moment que no trobo respostes que m’expliquin perquè la pobra víctima tindrà tants problemes per recuperar-se mentre que els botxins corren pel carrer com si no hagués passat res. I no es tracta d’un fet aïllat sinó que com a mínim ha passat setze vegades.
Expliqueu-m’ho perquè ho pugui entendre i m’alliberi d’aquesta ràbia continguda. I si ningú m’ho pot explicar, que li demanin al jutge, o al sistema judicial, o a qui pugui fer alguna cosa per evitar que les víctimes sempre rebin i els malfactors se’n surtin amb la seva.
L’altra notícia de què us parlava és la reacció de la Conferència Episcopal contra els col·lectius cristians que discrepen dels preceptes fixats per la jerarquia eclesiàstica, acusant-los de ser la causa de tots els mals. Com es pot ser tan cec? Perquè no fem una mica d’autocrítica? Perquè la culpa sempre és dels altres?
Accepto que la tendència de trivialitzar totes les coses no és la millor manera d’actuar. Estic d’acord que no ens podem deixar portar pel més fàcil i evitar sacrificar-se pels altres. Però d’aquí a pretendre que ningú reflexioni i que obeïm com ovelles als pastors amb qui ens ha tocat conviure, n’hi ha un bon trajecte. Sobretot amb l’exemple que la Conferència Episcopal Espanyola ha estat donant els darrers mesos.
Tampoc és just posar-ho tot al mateix sac i confondre a la gent. És molt fàcil barrejar inclinacions sexuals, avortament i teologia de l’alliberament. És una sortida fàcil i barroera que només pot explicar-se des d’un punt de vista retrògrad i amb ganes de tornar a posicions preconciliars.
Sens dubte que les conseqüències d’una notícia i l’altra són ben diferents però es converteixen en dos clars exemples que hi ha institucions i pràctiques que no encaixen en la societat actual i que no s’hi val a donar totes les culpes als altres. Si li donem la volta, podem sortir airosos de l’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica. Del que no tinc tan clar és de les decisions jurídiques que, sense negar la seva legalitat, considero que provoquen alarma social.
No he fet dos raonaments sinó que m'he deixat portar pels sentiments. No és mai la millor solució, però a vegades necessites desfogar-te una mica de tanta racionalitat.

Benedicció de rams

Com és tradició, el diumenge de rams, a les 12 del migdia, la plaça de l’Església s’omple de famílies amb palmes, palmons i llorer, per rebre la benedicció. És tot un ritual que els arenyencs hem incorporat a la nostra agenda al marge de les nostres creences religioses.

Els assistents esperen el moment en que Mn. Martí Amagat es disposa a beneir les palmes, mentre escoltes les instruccions que els pares donen als seus fills: quan t’avisi, sacseja tant com puguis el palmó i dones cops a terra... aixeca la palma i sacseja-la ben fort... A Mn. Martí sempre se li escapa un somriure de complicitat. El mateix que li passa quan, des del fons de l’Església, els afegits a darrera hora, el dia 8 de juliol canten l’Himne de Sant Zenon.
Avui en Martí, a qui jo he vist sempre de rector, deuria pensar que era la darrera vegada que presidia la benedicció de rams, i a mi en venia el cap la pregunta de si el seu successor continuaria amb la tradició o la consideraria poc reverent (els capellans més joves són molt més conservadors que els de la generació de Mn. Martí).
Any rere any es pot observar com el nombre d’assistents disminueix. La Setmana Santa que avui comença ha esdevingut una setmana de festa i vacances. Acabem de sortir de l’hivern i tenim ganes d’escampar la boira. Per als creients és la setmana de renovació de la fe. Per als altres són uns quants dies d’esbarjo o descans. Per uns i altres hauria de ser una setmana de reflexió, sobre com ha anat l’hivern i de quina manera podem contribuir a un Arenys més digne, més just i més net.

Sanitat Pública a Catalunya

Aquest cap de setmana ha estat també un d’aquells que no saps on anar, no pas perquè no es faci res sinó perquè et veus obligat a escollir i no sempre és fàcil. Ahir divendres, ens trobàvem el Grup de Debat i Tertúlia per parlar de Sanitat. Ho fèiem en petit comitè però amb les portes obertes. Teníem a l’Enric Agustí, director de l'Àrea de Serveis i Qualitat del Servei Català de la Salut, i això ja era garantia d’èxit. La veritat és que la vetllada va resultar interessant i ens hi vàrem estar fins més tard de la una.
He preparat un resum que penjaré al web del nostre grup i per tant no em repetiré en aquest comentari. De totes maneres sí que m’agradaria escriure quatre o cinc idees que va donar l’Enric Agustí i que considero són importants per conèixer millor quina és la situació sanitària a Catalunya. Tingueu en compte que les persones acostumem a pensar i opinar a partir de percepcions, però aquestes no sempre s’ajusten a la realitat. Suposo que no us dic res de nou però sempre va bé fer-ne memòria.

- El Pla de reforma social britànic de l’any 1942 (Pla Beveridge) és l’origen del nostre Servei Nacional de Salut.
- L’any 1981 l’Estat transfereix a Catalunya les competències en matèria de Sanitat. Aquestes venen acompanyades per uns recursos que han resultat escassos sobretot tenint en compte que ens traspassen pocs hospitals i alguns d’ells buits.
- L’any 1989, amb Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, s’aprova la Llei General de Sanitat, amb dos trets fonamentals: la universalitat del servei i en l’assumpció, per part de l’Estat via impostos, del cost total de la Sanitat Pública. A partir d’aquest moment la cotització a la Seguretat Social anirà destinada exclusivament a garantir el fons de pensió per a les baixes laborals i les pensions de jubilats.
- El govern de CIU crea una xarxa hospitalària comarcal de gran abast, que permet als catalans disposar d’un hospital no massa lluny de casa. No té res a veure amb el que passa a la gran majoria de les altres nacionalitats espanyoles.
- L’actual govern ha creat els “governs territorials de salut” per acostar-se més a la gent i compartir competències amb els ajuntaments. Cada poble està adscrit a un govern territorial de salut. En el cas d’Arenys de Mar ens correspon el de l’Alt Maresme i la Selva (el que vindria a ser la futurible Selva Marina).

Vàrem parlar de més detalls. També de la vaga de metges; de les llistes d’espera; de la situació a altres països... segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) Espanya ocupa el quart lloc en el rànquing de millor estructura sanitària. Nosaltres, que ho vivim de diferents maneres sempre pensem que anem molt malament. Serà allò que deia de la percepció i la realitat?

La democràcia està tocada

Aquests dies la notícia que omple pàgines dels diaris és l’afer de Marbella amb implicació, entre altres, de la mateixa alcaldessa. Encara no hem pogut pair el conjunt de dades que ens ha arribat i, com si es tractés d’un serial televisiu, no acabem d’entendre que això sigui real i encara menys possible.
La història ens ha donat exemples de corrupció a gran escala a països governats per una dictadura. El nostre país va experimentar-ho durant quaranta anys i, tot i que se sabia, ningú feia o podia fer cap pas per desemmascarar els culpables. Tot el que sabíem fer era somniar en la democràcia per alliberar-nos d’aquesta manera de fer política al servei d’uns pocs.
La democràcia va arribar al nostre país ara ja fa uns quants anys però hem pogut constatar que no ens trobàvem lliures de la corrupció. Sovint hem pogut descobrir personatges amb una doble vida que es valien de l’engany i les influències per viure a l’esquena dels altres. La resposta de molts era que en democràcia la corrupció es feia més difícil i que tard o d’hora s’acabava trobant els vividors. La pregunta però que em faig en aquests moments és de si ha calgut tants anys per adonar-nos que a Marbella hi havia uns impresentables governant la ciutat. Em pregunto com s’ha pogut arribar tant lluny en el tracte d’influències i en l’acumulació de tant capital.
La democràcia està tocada i caldrà molts esforços per recuperar la confiança per part de la ciutadania. Ara tot es pot posar en dubte perquè resulta poc creïble que no s’hagués pogut fer res abans. Serà el moment que pagaran justos per pecadors, perquè jo crec i n’estic convençut que la majoria de polítics són honestos. Caldrà doncs trobar la forma perquè la seva honestedat no es qüestioni i puguin exercir els seus càrrecs amb llibertat i sense traves.
Continuo preguntant-me com és possible que els habitants de Marbella votessin majoritàriament a un grup de persones que ha caigut tan baix. Pot estar això passant en altres llocs i no en som conscients? Què podem fer per evitar nous casos com el de Marbella?
A Arenys, ara deu fer l’any, es va viure una situació política amb acusacions de corrupció que va provocar la sortida del regidor d’Urbanisme, de l’equip de govern. Els arenyencs ho hem viscut com a simples espectadors i no hem pogut saber si la corrupció existia o bé es tractava d’una acusació falsa per justificar una posició política. Aquesta incertesa no ajuda gens a la governabilitat del municipi, i això ho estem pagant des de llavors. Posar però, Marbella i Arenys de costat, podria considerar-se insultant si no afegís que no pretenc fer cap tipus de comparació, sinó que em serveix per pensar: com han pogut viure els habitants de Marbella durant aquests anys, amb una corrupció tan descarada que fa avergonyir a qualsevol persona amb un mínim de dignitat?
Sí, la democràcia està tocada però nosaltres la situarem al lloc que li correspon.

Pobresa al primer món

Ahir el vespre vaig veure el programa de TV3 “Entre línies”, una part del qual estava dedicat a les persones grans que tenen greus dificultats per poder subsistir. No es tractava de pobres de tota la vida, ni de persones discapacitades, ni de residents a barriades marginals... parlaven de persones normals i corrents com podem ser nosaltres, i que després d’haver treballat tota la vida arribaven a la vellesa sense recursos per viure amb dignitat. Es tractava d’històries reals que podem trobar no massa lluny de casa.
Mentre seguia el reportatge m’anava indignant i em sentia còmplice d’aquesta injustícia. Tots plegats hem provocat aquesta situació i no posem prou èmfasi per solucionar-ho. La política del benestar ha fracassat perquè només ha aconseguit beneficiar uns quants. La política econòmica i social que s’ha seguit, ha marginat ciutadans que no han fet res més que treballar durant tota la seva vida, per acabar els seus dies amb dificultats per poder menjar.
És una responsabilitat dels governants que hem escollit però també és responsabilitat nostra. Entre tots hem contribuït a configurar aquest món competitiu que no té entranyes i no té en compte les servituds humanes. Ho col·loquem tot al mateix sac sense adonar-nos que la vida és un trajecte que passa per moltes vicissituds i que, encara que només fos per interès personal, hauríem d’haver evitat situacions com l’actual.
El govern català ens anuncia diferents mesures de caràcter social que van encaminades a alleugerir les penúries d’una bona part de la població catalana. No seré jo qui les hi discuteixi, desitjo que les hagin estudiat prou i que no s’aturin abans d’hora ni escatimin esforços per dignificar la vida dels més necessitats. Nosaltres però, no podem estar quiets sinó que també hem de col·laborar-hi. Tots tenim veïns i amics que passen per situacions difícils i no podem viure al marge. Necessiten el nostre suport i el nostre crit d’atenció cap a una societat que fa el sord davant dels problemes i només es fixa en l’èxit personal, encara que aquest s’aconsegueixi tancant els ulls a la realitat.
No sóc un gran defensor de la televisió, no pas perquè no es tracti d’un bon invent sinó pel mal ús que se n’acostuma a fer. Programes com el d’ahir el vespre però, són edificants perquè ens fan obrir els ulls i contribueixen a que ens parem a reflexionar i qui sap si també a canviar els nostres hàbits per contribuir a fer un món més just.

Adjudicat l’aparcament del Xifré

La mesa de contractació de l’Ajuntament d’Arenys de Mar ha fet públic el resultat de la licitació per construir i gestionar l’aparcament subterrani del Xifré. L’empresa guanyadora ha estat COMSA, i ara només falta que ho aprovi el Ple Municipal.
Poder disposar de més aparcament a la nostra població sembla ara més factible, la qual cosa ens ha d’acontentar a tots. Només donant una volta per Arenys t’adones fàcilment que la densitat de vehicles és altíssima i la necessitat de places d’aparcament és evident. Tot això provoca un refús automàtic de possibles visitants i compradors, en detriment de l’economia, però també de la cultura i el patrimoni arenyenc.
La construcció d’unes 400 places d’aparcament no és la solució definitiva sinó que ha d’anar acompanyada d’altres actuacions. Fa pocs dies el Ple Municipal aprovava una modificació de l’ordenança urbanística que en la construcció de nous habitatges obliga la previsió de places d’aparcament, i d’aquesta manera ajuda a alleugerir el volum de vehicles que aparquen als nostres carrers.
També convindria un canvi en la mentalitat dels arenyencs. No cal anar sempre en cotxe en els desplaçaments urbans. No tots vivim als afores com perquè haguem d’utilitzar sempre el cotxe. És cert que la nostra població va creixent i les distàncies també. Potser caldria analitzar la possibilitat de comptar amb un transport públic, probablement de manera mancomunada amb altres poblacions veïnes, ja sigui ampliant el servei de la línia actual d’Arenys de Munt o incorporant altres trajectes urbans que ens acostin al centre de la població.
Estic convençut que al govern municipal no se li escapa aquesta necessitat i convindria treballar-ho a fons, amb la concurrència de totes les forces polítiques i la societat civil, ja sigui en forma d’entitats sense ànim de lucre o d’entitats professionals i gremis.
Arenys encara té potencial atractiu que caldria no perdre. La cultura, el patrimoni, la història són tresors importants, però no podem oblidar l’activitat econòmica perquè no ens convertim en ciutat dormitori. Arenys també és vila de serveis i compta amb importants centres d’atracció de persones de poblacions veïnes: Registre de la Propietat, Jutjats, Hisenda, Agència Tributària... Per això és tant important facilitar l’accés dels pobles veïns i aprofitar la seva estada per oferir-los més serveis. L’aparcament ha de ser un bon revulsiu però n’hi ha d’haver d’altres.

Compromís social del cristià

Josep M. Carbonell i Abelló és el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha ocupat diferents càrrecs polítics a la Diputació de Barcelona i ha estat diputat al Parlament de Catalunya i, si no ho recordo malament, era conseller de cultura a l’ombra, durant el mandat de CIU a la Generalitat de Catalunya.
En Josep M. Carbonell va ser divendres a Arenys de Munt per parlar sobre el compromís social del cristià en els nostres dies. La seva conferència va consistir en respondre tres preguntes: en quin context ens trobem?; què passa?; què podem fer?
Carbonell va definir el context en que ens trobem com el d’un món amb grans desigualtats; un món en què les regles que regulen el mercat cada vegada intenten regular més àmbits de la nostra vida social, amb un procés d’individualització que fa que cada vegada tinguem més oblidat a l’altre. Va fer notar la facilitat que tenim per relativitzar-ho tot i, per acabar aquesta anàlisi d’on ens trobem, va parlar del fenomen de la globalització i de societat de la informació, i es va fer la pregunta: per què hi ha malestar en les societats del benestar?
Com a principals protagonistes del què passa va parlar de la crisi de la política, que es mou entre el plantejament de Maquiavel (l’objectiu de la política és assolir el poder i mantenir-s’hi) i Thomas More (la política com a servei a la comunitat), afirmant que cada vegada som més a prop de Maquiavel. Els altres protagonistes són la professionalització de la política, i el descrèdit que avui pateix la política.
En la resposta de què podem fer s’hi va esplaiar més i es va referir a l’encíclica del Papa Benet XVI “Deus caritas est”, on es pot llegir la relació entre estimar Déu i a l’altre; la relació que fa entre Fe i política, i entre Justícia i Caritat. L’objectiu de la política ha de ser la recerca de l’ordre just i és fonamental del cristianisme saber distingir allò que és de Déu d’allò que és del Cèsar. Defensa l’autonomia del poder de la realitat temporal i que l’Estat és qui ha de concretar la justícia. Benet XVI diu que l’Església no és un poder sobre l’Estat i que no es pot imposar sobre els no creients. On la Fe incideix no és en la definició de les polítiques sinó en la manera que el cristià les porta a terme.
Per explicar la relació entre Fe i compromís polític, Carbonell parlava que el compromís polític té unes normes pràctiques i la Fe ens ha d’ajudar a viure aquest compromís, i va establir la relació Fe-Política en tres eixos:
Eix ètic.- la recerca de major justícia
Eix crític.- ens hem d’implicar molt però saber veure les coses amb una certa distància i ser conscients de la precarietat de totes les decisions polítiques.
Eix místic.- cal una mica de vida contemplativa seriosa.
Carbonell va acabar la seva conferència resumint els principals trets que ha de contemplar el compromís social del cristià:
1.- El compromís social del cristià s’ha de basar en estimar al germà, acollir-lo i entendre’l, i en la recerca d’una major justícia social.
2.- El compromís ens ha de portar a una conversió personal a fons. No podem canviar l’entorn si no comencem per canviar-nos a nosaltres mateixos.
3- Aquest compromís ens portarà a veure el món amb uns altres ulls. Les Benaurances és el programa.

Carbonell obria el debat entre els assistents afirmant que sense la mediació política no s’aconsegueix la convivència i afirmant que els cristians estem més obligats al compromís polític, tenint però present que en política el fet de ser cristià produeix certa desconfiança.
Durant el debat, Carbonell va dir que ell no havia format mai part de cap agrupació que barregés fe i política, com podria ser el moviment “cristians pel socialisme”, ja que ell sempre ho havia volgut separar. També va dir que la Doctrina Social de l’Església era un tresor per a l’Església i que caldria formar espais de “prepolítica”. Davant la pregunta sobre la influència dels mitjans de comunicació, va exigir una informació veraç i va defensar els mitjans públics.

Conferència de Felip Puig

L’alcalde Rubirola va presentar a Felip Puig com a model de conseller de la Generalitat perquè va escoltar Arenys, cosa que ara no passa i tenim moltes dificultats.
Felip Puig va presentar dos objectius de CIU: modernitzar Espanya i recuperar sobirania per reconstruir Catalunya. Va afirmar que l’acord del 30 de setembre va assolir un llistó molt alt sabent que després vindrien les retallades. Un acord que, segons Puig, al PSC no li agradava.
Segons Puig, a Espanya el diàleg és molt difícil i en aquesta ocasió només hi havia un interlocutor: el president Zapatero. Per contra el PSC no volia comprometre al PSOE i va quedar en segon terme i ERC i ICV es trobaven molt incòmodes amb la situació creada. Va insistir molt en que CIU havia aconseguit el pacte tot i estar a l’oposició i això es va haver de fer per la manca de lideratge polític de l’actual govern.
Felip Puig va comentar que la coincidència de la pacificació del País Basc amb les negociacions de l’Estatut català no era casual sinó que després de 25 anys Espanya tenia un polític (Zapatero) que era capaç de trobar solucions a les reivindicacions basques i catalanes. Va afegir que ara al País Basc es pot obrir la finestra de la pacificació no pas pel viatge de Carod Rovira a Perpinyà sinó per l’exemple de capacitat negociadora de Catalunya. I va advertir a ERC, que diu que l’Estatut no és bo, que el PNB considera el pacte com a bo per a Catalunya.
Va recordar als que criticaven la foto del Majéstic que ara s’ha tornat de color sípia davant la foto del pacte Mas-Zapatero. I va afegir que malgrat tot aquella foto també havia portat coses bones per a Catalunya.
Felip Puig argumentava que no es podia tornar a Catalunya sense aprovar l’Estatut a Madrid i que CIU aportava un plus de prestigi que el fa com l’única força política per exercir d’interlocutora amb Madrid.
Per acabar va relacionar el què s’havia aconseguit amb el pacte de l’Estatut:
1- Reconeixement nacional - L’Estatut diu que som una nació.
2- Suficiència Financera – Es posa límit a la solidaritat.
3- Capacitat de decisió – en trens de rodalies, horaris comercials...
4- El català és un dret i també un deure.
Felip Puig va acabar la seva intervenció afirmant que CIU sempre ha estat fidel al catalanisme polític, que és un líder en la negociació i que un bon Estatut com aquest necessitava una capacitat de gestió que no té l’actual govern.