Viure malfiant de tot

No sé si us hi trobeu, però tinc la sensació que visc malfiant-me de tot i tothom. Reps informacions de totes bandes i el primer que penses és que t'estan enredant. Que t'estan intentant estafar, i això no és viure.

Podríem dir que abans no passava i segur que no és cert. Sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat a pressionar els altres, normalment els més vulnerables i indefensos, per intentar treure'ls-hi els diners. Ara, però, com que tenim tantes finestres obertes, no només la porta de casa, sinó les xarxes socials, els correus electrònics, els missatges i les webs, sembla com si l'estafa és més present i insistent.

Si bé és cert que reps molta informació de les institucions públiques i la policia, sobre delictes i estafes que corren per les xarxes o bé a la cantonada de casa, no deixa de ser preocupant que hagis d'estar tot el dia desconfiant d'allò que t'arriba.

Avui, sense anar més lluny, mentre esperava un paquet que m'havia d'arribar a casa, he rebut un missatge on se'm deia que el repartiment s'havia suspès perquè no hi constava l'adreça. No m'ho he cregut! Evidentment, no he accedit al missatge ni telefonat per donar cap informació, sinó que he trucat a la casa subministradora, que m'ha confirmat que tot estava en regla i que el missatge no era d'ells.

Moltes vegades t'arriben missatges que ja veus de seguida que és una estafa. Avui, donant-se la casualitat d'estar esperant l'encàrrec, podia caure en el parany. La capacitat de desconfiar de tothom, m'ha salvat, però això, repeteixo, és molt trist, perquè ens fa viure en una situació desagradable, quan seria convenient pensar que tothom és bo i et desitja el millor per a tu.

Els mecanismes de control i denúncia d'aquests fets no van a la mateixa velocitat que els estafadors, i això fa que sempre estiguis exposat a ser enredat. El consell, doncs, és de no confiar de ningú, encara que et puguis equivocar i donar per fals allò que és ben cert. És el que ens toca a viure, i si algú hi troba un remei, si us plau que me'l digui.

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

Si no fas, no et queixis!

Els nomenaments que està anunciant el futur president dels EUA, abans d'accedir al càrrec, deixen entreveure clarament quin és el futur del país i del món. Que siguin les grans fortunes les que acabin dirigint el país més influent del món no augura res de bo a una societat amb moltes mancances, també els drets més elementals.

Fins ara dèiem que els polítics havien esdevingut uns titelles del món financer, que és qui hi ha al darrere de qualsevol moviment polític i social. Ara ja no cal dissimular més i són els grans financers els que es vesteixen de polítics per dirigir el país i el món en general, d'acord amb els seus interessos. Què hem fet malament?

No sé si encara hi ha gent que es pregunta per què Trump va guanyar les eleccions i, encara més, per què persones vulnerables i amb pocs recursos li varen proporcionar el vot. Podem parlar d'inconsciència, o d'haver estat enredats per un discurs populista, però en el fons el gran engany ha estat de part dels actuals governants, que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Que han fet creure que estaven al costat de les classes més senzilles i treballadores, però en el fons les han oblidat i no han fet prou perquè se sentissin protegides i estimades.

Que avui arreu del món occidental estiguem observant l'auge de l'extrema dreta només es pot entendre per la nul·litat de les polítiques dels partits tradicionals, d'esquerra i dreta moderada. La seva incapacitat per defensar els interessos de la població ha fet que el discurs fàcil i enganyós de l'extrema dreta, que no els resoldrà el problema, hagi pres volada fins al punt de guanyar les eleccions i prendre el poder dels estats.

Si no es legisla bé i no es prenen mesures efectives per resoldre els problemes més bàsics de la població, com pot ser l'habitatge, avui que hi ha hagut la manifestació a Barcelona, és lògic que tot s'agreugi i que la gent exploti. I és fàcil que sorgeixin veus provocadores, fent veure que estan a favor del poble, només per deixar en qüestió els actuals governants, aprofitant la seva inoperància. 

O els partits polítics i els seus dirigents es posen a treballar seriosament per resoldre la situació actual, o la tendència a caure en l'engany i el discurs fals serà més evident. De moment han aconseguit enfrontar la societat, sense que això faciliti les coses ni aconsegueixi els resultats esperats. 

Cuidem i respectem la gent gran

Al marge de discutir si l'opció d'ingressar les persones grans en residències és millor que no pas contractar el servei a casa, i de si estem en condicions de poder optar a ambdues possibilitats, el que està clar és que l'administració està obligada a controlar que el tracte a les persones i els serveis que s'ofereixen tinguin un mínim de garanties de bon tracte i respecte i compliment de les obligacions assumides. Estem farts d'escoltar comentaris sobre deixadesa i mal servei en algunes residències, algunes de les quals són de titularitat pública, o bé tenen un conveni amb l'administració.

Avui llegia que la Generalitat ha sancionat a una residència de Vilassar de Dalt per maltractar de manera reiterada els seus usuaris, deixant-los quinze hores sense menjar, subministrar-los medicaments equivocats o caducats. Desconec el temps que han trigat a investigar el cas, i la quantitat de persones que ho han patit, però en tot cas és bo saber que la Generalitat ha actuat, i cal suposar que a partir d'ara el servei que oferirà aquesta residència serà l'adequat.

La pregunta que em faig és quantes residències continuen amb les males pràctiques, la deixadesa i el menyspreu als seus residents, sense que la Generalitat se n'hagi adonat, o hagi fet cas a les denúncies que ha rebut d'algunes d'elles. És trist pensar en el temps que ha de passar fins que no es resol un cas, perquè estem parlant de persones, la majoria de les quals no es poden valdre per elles mateixes, i pateixen les molèsties estoicament i resignades.

Hi ha experiències d'altres països on les persones grans són tractades al seu domicili, sense que hagin d'abandonar-lo, que d'alguna manera els provoca un desarrelament. El cost no té res a veure amb el sistema de residències, i ni l'administració ho pot assumir ni la majoria de les famílies s'ho poden permetre. És evident, però, que cal millorar el funcionament de les residències, per acostar-les més a l'hàbit de les persones i, sobretot, evitar que hi pugui haver casos com el de Vilassar de Dalt, que malauradament no és únic. 

Des d'aquí, doncs, la meva insistència perquè la Generalitat s'esforci a controlar el funcionament de les residències, tant privades com públiques. Que no es limiti a calcular si compleixen les ràtios, sinó que vetlli perquè el tracte sigui humà i aporti una vida digna a les persones, que per les circumstàncies que siguin, han anat a viure en una residència per a la gent gran.

Ridícul?

Sap greu continuar parlant de temes purament polítics quan hi ha al darrere tantes morts. El cas és, però, que no podem deixar de denunciar tots els estratagemes que el PP està abocant per no haver d'acceptar que la seva actuació, la del seu home a València, va ser un desastre i que es podien haver salvat moltes víctimes.

Avui la premsa es fa ressò del fiasco de Feijóo a Brussel·les. Segurament aquest xicot no té la talla per estar on es troba i pretendre ser cap del govern espanyol. Aquest afany de carregar totes les culpes a l'adversari, amb conxorxa de jutges i premsa, el deixa amb el cul a l'aire.

Se'l titlla de ridícul, però jo crec que tot plegat va més enllà. No es pot estar jugant amb la gent, quan hi ha hagut tantes morts, i encara menys si es demostra que el president autonòmic no va estar atent a tot el que passava, malgrat els avisos rebuts. Per cert, he llegit que hi ha un jutge que acusa penalment responsables dels centres meteorològics, en la línia de defensar el PP davant de qualsevol adversitat.

M'agradaria saber si algun dia el nostre país serà capaç d'aplicar la justícia de manera objectiva i sense delatar les seves preferències per la dreta i els hereus directes del franquisme. Voldria pensar que sí, que és qüestió de pocs anys, d'un canvi generacional, però temo molt que soc massa optimista i que l'etiqueta perdurarà en el temps. Molts dels defensors de l'autoritarisme no han viscut el franquisme. Han assimilat les seves directrius sigui per herència o per interès de classe.

Una vegada més insisteixo en la necessitat que a Espanya es configuri un partit polític de dretes, que s'allunyi de la corrupció, de la nostàlgia i dels principis que defensa l'extrema dreta, tots ells entorn d'una societat predemocràtica, de manca de respecte a la llibertat d'expressió i els drets fonamentals de la persona. Si no s'aconsegueix, el país anirà de tort, coix d'un peu, sense remei.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.