SOLITUD

(Imatge presa d'ací)

Hi ha l'insomni de les coses petites.

La nit descén sobre un mantell de fulles
i fa de la memòria un trecaclosques.
A sota els peus grinyola l'arpa efímera
dels records, fils de gel o d'invisible
s'agiten sobre el brancatge dels cérvols.

Hi ha l'insomni del vent i de la música.

Algú parla d'harmonia secreta.
La follia dels ull, com claus de vidre
en una nit de fang. El llop astut,
les paraules daurant-se amb el silenci.
Si escrius la cendra aterridora, pren
la pedra que desfà el primer abisme.

Com no?
       Hi ha l'insomni de les multituds.

Quan la foscor penetra claredats, 
secrets de llum per a guarir els morts
en l'altra riba, fils de boira i sang
en l'estació del fred, oli essencial,
vibrant en la metamorfosi d'Alícia
al·lucinada, el nom perdut i blau.

Saps que tret de l'enyor, 
només el poema inventa solituds.

Xúlio Ricardo Trigo

La veritat cansa

Ed. Bromera, 2005

Més sobre l'autor, ací

    

VERS SOLT (V)

el temps és un combat de la nostàlgia,
una tristesa imposada.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els versos solts que he triat estan dins del poema SUBSTÀNCIA del llibre de Xúlio Ricardo Trigo, La veritat cansa (Bromera poesia, 2005).

Ací podeu llegir el poema complet, però abans intenteu imaginar-lo.