 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Aquestes
persones estan plenes d'esperança, plenes d'energia criminal!
Enmig de la
pluja torrencial porten de la corretja els dinosaures,
també obrin
les seues maletes i les tornen a tancar,
i canten a
cor: "El dia 13 de maig és l'ocàs del món,
no viurem
molt més, no viurem molt més".
Difícil dir
qui riu, qui es fixa en mi, qui no,
en aquest
safareig, i com d'ample i profund és l'abisme.
Veig com
s'enfonsen lentament les persones i els cride
les següents
paraules: veig com us enfonseu lentament.
Cap resposta.
Sobre llunyans vapors de passeig, fatigades i intrèpides,
toquen
orquestres. Ho lamente molt, no em sembla just
com es moren
tots, calats, en aquest temps plujós, és una llàstima,
podria
plorar, plore: "Però ningú sap",
plore,
"en quin any, i açò és, açò és meravellós".
Però els
dinosaures, on s'han quedat? I d'on
provenen
aqueixos
milers i milers de maletes calades
que buides i
sense amo suren en l'aigua? Jo nade i plore.
Tot, plore,
com abans, tot es balanceja, tot
sota control,
tot funciona, les persones probablement ofegades
en la pluja
obliqua, llàstima, no importa, per a plorar, està bé,
vagament,
difícil dir per què continue plorant i nadant.
Hans Magnus Enzensberger
L’enfonsament del Tirànic
Edicions Alfons el Magnànim, 1993
(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
