[L'HORITZÓ M'ATAÜLLA...]

(Imatge pròpia)

L’horitzó m’ataülla com un home sorprès

mentre t’espere mentre es disfressa de foc

i dol mentre es disfressa de foc que encenen

a la vora, a la vora d’un mar, un foc

que jo travesse. No com concentrat, com sense

dolor. No. Em creme mentre t’espere

perquè sé que no vindràs mentre

l’horitzó ja no sembla res i les últimes restes

del foc són brases que ploren incrustades als meus peus

perquè sé que no vindràs.

Josep Lluís Roig

La llum del curtcircuit,

Editorial Bromera, 2018

Més sobre l'autor, ací

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

(Imatge pròpia)

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

                                                        Ausiàs March.

Tant en Amor ma pensa ha consentit 

que em faig estrany i d'aquest món interdit, 

foragitat de mi, en els espills captiu. 

El vent que la mar viu em torna esquiu 

i tem la nit que muda les figures. 

Del meu navili d'enlairades amures, 

que ensinistrava la mar, la governava, 

quatre fusts en resten a la platja. 

¿Per què hom perd la seua vigoria,

com un infant s'ajup i cerca escalf?

¿Per què ens nega el seny de melangia

i ens fa molls i estòlids com el fang?

Tant en Amor ma pensa ha consentit

que ara el camí que em portava a la marina

em deserta i m'amoïna com un espés neguit,

i aquesta color de salnitre que em curtia

ara em fa nosa com el baf de bonança.

Que cap vaixell no naix per habitar un port,

sinó per besar la llunyania!

Veu entre quers, la sent que defallia.

En restar sola, perduda l'alegria,

la pensa d'Amor la retenia,

però ni una brisa no em digué que la perdia.

Josep Mir

Viure no és necessari. Navegar sí

La forest d'Arana, 1987

Més sobre l'autor, ací

LLENGUA NEGRA

(Imatge de Josep Ma Abadia, presa d'ací)

LLENGUA NEGRA

M'ha engolit un mirall sense genives,

ja no tinc dents, mai no mossegaré

troncs d'oliveres, creus, l’orella

tallada, ni cadascuna de les dures

espines. Sang, tot sang

als llavis. Tu, retalla-me'ls,

retalla’m les parpelles,

la son destorbadora,

esquinça el vel de la nineta

rebenta’m tot el pit com claraboies

a cops de pedra, escorxa’m.

                                           Mentre

es fonen vora el foc els dits de cera,

el fred no es fon: perdura.

Tota l'eternitat m'espera negra

de llengües com banderes.

Callo, per tres vegades callo.

Llepo una sola de sabata.

Carles Torner

L'àngel del saqueig dins de Sol de sal - La nueva poesía catalana, antología 1976-2001

DVD Ediciones, 2001

Més sobre l'autor, ací

CARAMEL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CARAMEL

Passejo dins la boca dues lletres

repetides que formen el teu nom.

Salivo gust de mel, maduixa i sucre,

i el passo per les galtes, per la llengua,

i el faig jugar amb les dents més esmolades

a que hi xoqui i es deixi mossegar.

De tant en tant s’enganxa al paladar,

o em crema les genives, fins que es llima;

llavors es torna un peix –sabó dins l’aigua–,

s’escapa, se m’amaga i deixa aroma

de llor quan, com un déu, torno a encalçar-lo.

Però de tant jugar a cuita-amagar,

després d’assaborir-lo sense fre,

se m’ha anat fent petit, se m’ha aprimat,

s’ha esmolat com la fulla de l’acer,

i ha fet sagnar-me els llavis que el van prendre,

van aprendre’l, i no el podran no dir.

Jordi Julià

Els déus de fang

Ed. Bromera, 2007

Més sobre l'autor, ací

[QUÈ FA QUE LA TEMPESTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Què fa que la tempesta t’atrapi i et sedueixi en els instints

més primaris? El llamp i el parallamps: la ionització de l’energia

que, enrabiada, es perd sota terra. S’esvaeix, també així,

la bromera que fermenta als teus llavis.

A poc a poc vas escopint la sang que rebenta a l’esòfag.

Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres calcinats

han perdut tota l’escorça. Et situes al centre del paisatge,

ennegrit pel carbó fumejant que t’embruta la mirada i t’asseus,

debilitat, sota un sol insípid.

—Ets això: un cos cremat! I la pols del sutge se t’arrapa en el

furibund balbuceig de les paraules.

L’aire et transmet l’olor de la femta cremada i de la carn dels xais

socarrimats, arrabassats per la voracitat de les flames.

Són hores interminables de desolació, d’estar abatut pel foc que

et penetra per la vena.

Envoltat d’un tou de fullaraca busques el repòs dels peus que

encara et sostenen.

Jaume Cases i Mas

El dictat de l'agulla

Pagès Editors, 2018

Més sobre l'autor, ací i ací

[SÉ QUE NO M'IMPORTES]

(Imatge de la pel·lícula King Kong, 1933)

Sé que no m’importes. Ho sé, amb totes les lletres.

La teua puta cara de santa encantadora

de serps. Jure que no m’importa

gens. Encara que caiga a sobre meu l’edifici

aquell de Manhattan on un goril·la caçava

avions i la teua bellesa mentre em veus

i somrius però dic que no per dins

encara que em caiguen a sobre tots els edificis

de Manhattan, tota la gran illa granítica

de Manhattan, mentre tu somrius i, hòstia,

posen remember pels altaveus i se m’ericen

fins i tot els pèls de llocs que desconec quan

arribes i em toques. Només una mica. Al braç.

I tanta paret i tants blocs de granit o calcaris

i tants quilòmetres de mur absurdament alt,

llarg fins l’infinit, i tot per terra per una merda

de música remember i tu que ni em dius res.

Només somrius.

Josep Lluís Roig

La llum del curtcircuit

Editorial Bromera, 2018

Més sobre l'autor, ací

JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES

("Escola d'Atenes" de Rafael, retocada per mi)

JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES

A Olegari Gonzalo.

Mireu, amics, en què s'ha convertit l'Escola 
d'Atenes, mireu com els funcionaris 
del coneixement operen sobre l'esperit 
dels alumnes, una inquietud de rutines, 
la taula humiliada pels anys de la fusta.
Mireu l'aspecte d'este bon home, 
pare de família i responsable, com des de 
la seua humanitat d'universitari gris 
l'ensenyament s'ha convertit en inèrcia 
adquirida, ambrosia per a buròcrates 
cansats, un bon lloc per a jubilar-se. 
I per les portes de l'Escola surten 
les grans personalitats de la cultura, 
la cantarella dels últims filòsofs pagans. 
Tots aquells que donaven llum 
al pensament, fidelitat a les entranyes, 
constància d'este llumínic pati 
de fruites interiors que és la vida, 
jurisprudència fins i tot divina. 
Però ara Atenes s'ha convertit 
en un ermàs, les molses verdoses 
s'escampen per les columnes 
del coneixement i l'ortodòxia 
del poder s'imposa: són els nous 
temps que Justinià ha iniciat. 
I les portes romanen tancades, 
i la filosofia esmorteïda entre 
la pols i els enderrocs del palau.

Antoni Gómez

EL cant de l'heretge

Ed. Brosquil, 2002

Més sobre l'autor, ací

VOCACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VOCACIÓ

La mestra insistia  
inquirint entre els alumnes  
vocacions prematures,  
i tu, de bell nou, li ho vas repetir: 
-Poltre! Vull ésser un poltre blanc.  
I te l'imaginaves amb llarga crinera 
cavalcant vigorós l'avenir, 
que com un prat impol·Iut s'estenia 
fins barrejar-se amb la carena de I'horitzó. 

Qui li ho anava a dir a aquell nen 
que es quedaria en cavallet de fira? 
La mestra, no.

Manel Alonso i Català

Un gest de la memòria

Edicions de la Vorera, 1999

Més sobre l'autor, ací i ací

[POTSER DIRÀS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Potser diràs, un dia, decebut,
amb un conyac, en algun bar espés:
Algun cordell massa tens s'ha romput...
I evocaràs -t'ho jure- l'Estellés.

Vicent Andrés Estellés

Hamburg

Edicions 62, 1974

Més sobre l'autor, ací

[JA NO TÉ MINUTS...]

(Imatge pròpia retocada per mi)

ja no té minuts, ni roses per cremar, pol·len mort, 
i s'embala cap al mar, i el vent no sap què fer-se 
amb el seu rostre i el rosega, li roba els ulls, 
mig cos ja dintre el blau! suara orb de vent, ell 
com somnàmbul dintre les aigües sedejant de vaixells 
i ses veles com, esbatanades gavines, i el vent s'enfolleix 
volen menjar-li les cames, aturada d'algues, 
i panteixa i les mans li tremolen, batec trenca naus; 
el blau menja cos amerat de muntanyes i d'agulles de pi.

Joan Navarro

Grills esmolen ganivets a trenc de por

Editorial l'Estel, 1974

Més sobre l'autor, ací

ANIVERSARI

(imatge no identificada presa de la xarxa)

Què fas a trenta-dos anys, 
amb un grapat de versos orfes
i tot l'excés del passat rebentant 
les ninetes dels ulls que ja no miren, només recorden? 

Què fas després que les ungles als pupitres 
del tedi han ennegrit, com foscos insectes sense ales? 
T'asseus i acceptes la mica d'encorbament del cos 
sobre els llibres vells —a fora encongeix el 
temps com llana humida. 

T'avens a la cotilla d'un enuig molt insistent 
que et dóna raons per a queixar-te i no fer res. 
I abandones la mètrica perquè el món et pesa més. 

Què fas cercant miralls que falsegen 
la dignitat d'arrodonir el gest insatisfet? 
Tal vegada acceptar els límits sigui més  
dolç que un batec d'àngel als llavis, però,  
els anys de la poesia passen  
i els seus mots envidrats et tallen les venes.

Susanna Rafart

Olis sobre paper

Ed. 3i4, 1996

Més sobre l'autora, ací

MINUT 41

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

S'ESQUERDA i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

Gemma Gorga

Llibre dels minuts

Ed. Columna, 2006

Més sobre l'autora, ací

[Ací podeu escoltar el poema dit per l'autora]
[Ací podeu escoltar una versió  del poema cantada per HdeAda]

ET VAIG VEURE AL CAFÉ

(L'autòmata, Edward Hopper)

Et vaig veure al café.
Era la primera vegada
que venies per ací.
Jo no et coneixia.
No eres client habitual.
Demanares un café sense sucre.
Quan te’l servia vaig veure als teus ulls
una mirada glaçada, 
                               deserta.
Meditabunda,  
                     llunyana, 
                                    perduda
en pensaments perduts
romangueres per trenta minuts.

Deixares una moneda de dos euros
al costat del tiquet
i te n’anares lentament.
Havies escrit al paper
una frase inacabada:
“Aquesta nit em...”. 

POEMA AMB DATA (XVIII): VINT-I-DOS DE SETEMBRE



(Aín. Imatge presa d'ací)

Tu m'oblidaràs potser un diumenge

amb un obscur arrap de lluna.

Jo recorde a Aín un baf

de llàgrimes fonent-se

amb un destí de llums viatgers,

l'inici de la nit estranya de setembre

i un grapat de mosques apegaloses

que m'embafa la pell de soledat.

Subratlle la tristesa del teu nom

en les muntanyes enfosquides d'aquest poble.

Enfront, les escales dels teus llavis

que remarquen l'oblit

sota l'eucaliptus.

I el ritme ascendent

de les teues roques alegres

que perboca la font.

Jo t'estime amb un any

de gestos quilomètrics

i amb una fe de mots

decapitats contra les boques.

I escric la teua veu

en els espais d'aquest capvespre

a la serra, avui vint-i-dos

de setembre, amb una fugida

de gavines als ulls

sobrevolant-me la platja

deserta on ens férem les carícies.

(Tristament em batega el teu nom,

vull dir amb un enrenou de membrança).

Marisol González Felip

Sirimiri (Memòria de llavis)

La Forest d’Arana, 1994

Més sobre l'autora, ací.

SEPARACIÓ DE BÉNS

(Imatge pròpia)

La pedra
que t'acompanyarà
sempre,
           la lentíssima
estirada dels cucs,
el matí fosc,
buit,
com els teus ulls,

tot això és teu;

emporta-t'ho.

Octavio Armand

Biografía para Feacios

Ed. Pre-textos, 1980

Més sobre l'autor, ací.

(Traducció del castellà feta per mi)

ROUND

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

                                A Vicent Berenguer

RECONEC aquesta alba que desperta

molt a espai els perfils que la nit

féu oblidar com si fossen titelles

i no guerrers que perennement sotgen.

Reconec aquest rostre que ara es mira

en l'espill i a poc a poc recupera

la màscara escaient i ensinistrada

en l'art antic de mantenir muralles.

Reconec aquest cos i no l'estime

perquè és pura batalla on la derrota

dia a dia és magnífica i rotunda

com un ventre matern contra les ones.

Reconec aquest dubte que la llum

alimenta com a un nadó insigne

que no pot créixer i no desapareix

perquè és el centre del món i la causa.

Reconec aquest puny que escriu paraules

absurdes que ningú no pot comprendre

perquè són aigua d'un riu que no té albes

ni sadolla els pelegrins assedegats.

Marc Granell

Fira desolada

Columna, 1991

Més sobre l'autor, ací

A VALÈNCIA

Es increïble que aquest poema escrit al segle XII reflectisca tan bé els moments que vivint en l'actualitat  al País Valencià! 

(25 de febrer: manifestació en València contra les retallades. Foto: Daniel García-Sala)

Allunya't del meu cor, València,

vull oblidar-te, jardí

amb flors que ja no estime.

Ciutat partida, cap home

no pot amar-te! Esqueixada

per la fulla esmolada de la fam

i l'encalç politeista.

Allunya't del meu cor, vull oblidar-te!

Alí ibn Hariq (1156-1225)

En Poemes de l'orient d'Al-andalus de Josep Piera

 Edicions 62, 1983