[AIXÍ, SI FINS LLAVORS ELS MEUS AMORS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

[...]

Així, si fins llavors els meus amors

eren fets de sospirs i de sopors,

van ser de carn, de fluids i de brases;

si abans necessitava moltes frases

per no entaubà’s al sol de l’ideal,

va trobar esgambi en un hort terrenal;

s’alliberà del callòs més romàntic

i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;

perquè el jardí de l’amor hi té un mur

ben auster amb una esquerda d’on en surt

un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja

i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja

i el seu cant sensual fa un so bucòlic

que veus capat el misteri catòlic

(que l’èxtasi o l’espiritualitat

no és patir en solitud a Montserrat

ni ser un Werther abocat al suïcidi)

i en canvi veus Déu més com un Ovidi,

que degué sentir el cant de l’univers

tant com el Dant però en canvi el seu vers

pot ser picant i riure si fa falta

sense patir per la instància més alta

(per més alta n’entenc el demiürg

i no August, que el prengué per cap de turc).

[...]

Amat Baró

Riu avall

Editorial Fonoll, 2024

Més sobre l’autor, ací

 

[DUS EL DOLOR DEL TEMPS...]

 (Imatge pròpia)

VI

Dus tot el dolor del temps

imprès en les línies de la mà,

               caminant.

A la vella sendera

no hi trobaràs remeis

tan sols àngels invisibles

que barren el pas, a sol ponent.

La llum retalla el serrat d’enllà —

               reprodueix el so del pensament.

(I quina deu ser l’onomatopeia

               del silenci?)

Antoni Clapés

Riu brogent

AidA Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

POEMA DE LA FI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema de la fi I

[fragment]

 

Digues un nom.         Diré el teu nom.

                                 O el meu, que ets tu i que ets jo i que són

                                 també els camins que ara ens separen.

Digues un món.         El que s’escola vertical

                                 pels regalims quan

                                 frego insistentment tots els segles  

                                 que se m’aferren a les dents.

Digues un so.            Diré el batec

                                d’un peix que mor clapotejant

                                a la coberta d’un vaixell.

Digues un verb.        Diré el verb viure,

                                que és caminar i riure molt

                                —com diu Bauçà i també dic jo.

Digues un do.          Desaparèixer

                               fins que del tot no en quedi res,

                               que és el mateix que dir estimar.

[…]

Pol Guasch

La part del foc

Viena Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací