CLASSE D’ANATOMIA

(Judith i Holofernes - Caravaggio)

CLASSE D’ANATOMIA

Aquella sang que s’escolava entre les cames

d’adolescent és la mateixa que s’esmuny

del coll d’Holofernes –més roja al tall

de navalla i fosca a tocar de les robes.

Classe d’anatomia.

És la meua sang que crida, denuncia

i porta el deshonor i la vergonya

a la casa del pare.

Soc una dona i pinte.

Sé distingir els blaus de Nàpols

del gris obscur d’Anglaterra.

Fúria i delicadesa.

Soc Judith i la Magdalena.

Soc totes les dones i la sang,

aquella sang, em va crear

com una nova

                        Artemísia.

Imma López Pavía

Veus

Ed. Bromera, 2020

Més sobre l'autora, ací

DONES D'AIRE

(Il·lustració de Maria Llidó)

Dones d’aire

Tenen la mirada de cotó fluix i les hem vistes –àngels de foc– assegudes a l’ombra d’uns canyars on tremolen de peus; també, les deixalles. Per a qui tanta espera? Coneixeran l’estima? Els seus ulls de gneis fondran els rellotges? El meu fill Guillem i jo les hem vistes... i el silenci. Acròbates del cos, amaguen camins de flors i fruits per on les seues penes vaguen. Sentinelles sota un sol d’agulles, a l’ampolla d’aigua freda, enclaustren, cadavèrica, la tristesa. I abandonades –en trinxeres ermes, circulars– se l’empassen. Transiten mars nafrades i no parlen: elles miren, endevinen territoris d’atzabeja on dibuixen gestos. Prestidigitadores de la llum, són ciclons a la recerca d’un pa d’estrelles blanques. Elles, com paraules nues que s’esmunyen, nines pulcres del vocabulari. Hauríeu de conéixer-los, desemmascarar els monyicots que, al fulgor de llunes febles, adoren el que compren. Tot creient-se redemptors, les esclavitzen: homes de pedra, carcasses buides amb sang de cinabri. Sense amor, ni seny són àspids verinosos, fuets de molibdè, mercaders del cadmi injectat a la limfa. Guillem i jo us maleïm; us ancorem, amb vidres, els fonemes nuls de la vostra falsa tendresa.  En canvi, a vosaltres, dones translúcides, porcellanes de calor trencadissa, us apomem pètals d’amor i de rosada. Abans d’eixir a les notícies fosques de tanta tinta ignorada, molt més abans de nosaltres nàixer, ja existíeu. Per això mateix, en aquest juliol calorós de 2008 i, al camí Caminàs, Guillem i jo us diem: dels canyars sou l’aire; un aire subtil on la vida subterrània vibra...

 Josep Lluís Abad, poemes
Maria Llidó, il·lustracions

Les meues dones
Edició no comercial, 2018
Més sobre el poeta, ací
Més sobre la il·lustradora, ací

[ Més informació sobre el llibre, ací:

espaiclaudator.blogspot.com  / https://www.facebook.com/jana.g.espada ]

[Els autors consenten la difusió dels continguts d’aquest llibre d’acord amb les normes internacionals (amb jurisdicció específica a l’estat espanyol) de la llicència Creative Commons, segons les disposicions de reconeixement, no comercial i sense obres derivades de la  2.5 Spain License. Per tant, els continguts d’aquest llibre poden ser reproduïts amb finalitats NO comercials, citant explícitament el nom dels autors i sense fer-hi cap mena de modificació que pugui alterar la integritat de l’obra.]

TOTES LES MEUES DONES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Totes les meues dones tenen cura de mi,

totes elles són dins de l’ombra que m’acompanya,

la somniadora, la temorosa, la que lluita,

la feble, la mestra, la passional, la tendra,

la malenconiosa, la criatura.

Totes elles, peixos d’un immens mar.

Totes les meues dones em tornen a parir

a cada trencada d’alba

donant color i forma al meu ésser,

cadascuna acudeix en el moment adient

per recordar-me que no navegue sola.

Totes elles, mars d’una immensa terra.

Quan honre les seues presències,

tota jo em festege

i puc donar gràcies

d’estar immensament viva.

Imma Máñez Albert

Totes les meues dones

Edicions 96, 2017

Més sobre l'autora, ací

L'ESPILL O EL LLIBRE DE LES DONES

(Maria Portinari, Memling, 1470)

Donchs, dich que totes,
de qualque stat,
color, edat,
lley, nacio,
condicio,
grans e majors,
chiques, menors,
jovens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
jhuyes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes y manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
ffranques, catives,
quantes son vives,
qualssevol sien:
tot quant somien
esser ver crehen;
del que no vehen
proçes de pensa
ffan, sens deffensa
ni part hoyr;
per presumir
sols, pronunçien:
ver sentencien
que cert no saben.
Mentint se guaben,
sempre varien,
jamay se rien
sens ficçio;
per traçio
rien e ploren;
criden que·s moren
quant son pus sanes;
si han terçanes
llur mal no colen;
e fingir solen
tenir dolor
per dar color
a ses empreses.

Jaume Roig

Espill o llibre de les dones

1460

(Text pres d'ací)

Des de 1460 a 2013 haurà canviat alguna cosa, no?