EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mots. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mots. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de febrer del 2025

COBLA

 


(Imatge pròpia)

Cobla

 

Tota paraula neix d’un llarg anhel

que s’afina en el torb i empeny l’allau,

i en fondre’s busca el riu i n’és l’esclau,

fins que s’hi espilla, infús, el blau del cel.

Gran risc és barbollar, prop del parany,

perquè enllà del parlar foscant i estrany

llengua evident es gira en desengany.

 

La llum volàtil fuig, en l’airecel,

mes si l’escrius, el somni es torna brau

i t’és diví l’atzar que tira el dau

i en lloc del sis concita un bell estel.

Si vols remoure el rastre de l’engany

tot serà absurd, privat de foc i afany,

i trist viuràs, com qui s’aboca al plany.

 

La parla és la masia del rebel

que baixa al gorg, pels balços de l’afrau,

i del casull ronyós en fa palau

i del deliri acerb raó de mel.

El cant deleja el gorg que ve d’antany.

No en veus les clares aigües? Fes-t’hi un bany.

Poua’n el fons. I crea, amb mots, l’estany.



Lluís Calvo

Vitralls

Edicions Proa, 2025

Més sobre l'autor, ací 

dimarts, 20 d’agost del 2024

LA SET


 (Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

La set

 

Tots els mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.

Abismat en el neguit de la tempesta,
engarjolat en l'espera feixuga,
provant d'esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I'aire net.

Tots els signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s'esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d'espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I'ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.

 

Josep Igual

Lector d'esperes

Ed. Columna, 1990

Més sobre l’autor, ací i ací

dimecres, 14 d’agost del 2024

COLORS D'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

COLORS D'AMOR


Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.


Teresa Bertran (Teresa d’Arenys)

Aor

Amadeu Oller, 1976

Més sobre l’autora, ací i ací

dijous, 8 d’agost del 2024

LA MALÍCIA DELS MOTS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La malícia dels mots

Les paraules se't moren en sortir dels llavis,
queda el seu esquelet en mans del vent.
Podrit el cor i sense pell, es tornen pols,
pols que et ve als ulls i et nafra les retines.
Murs de pols al teu davant que no et deixen veure res.

Sense paraules, perdut el darrer intent d'existir en elles,
recorres els carrers expressant-te amb les mans,
Encara atònit de saber-te mut
i cec de tant mirar-te els mots,
travesses la foscor emboirada de desembre
mentre l'oxigen crema esborranys de vida
que amagaves al calaix de dintre teu,
vides inèdites que arriben tard i fora de context.

Se t'han mort les paraules i ara no diuen res.
En els mots ja no et poden reconèixer.
T’has cansat de mostrar-te i acabar no essent vist.

Sols et resta ser tu.
La concessió més lleu és una escletxa
per on penetra a raig l'odi dels déus.

Fixa't, però, en la malícia del verb:
Si capgires les lletres,
on diu "ser", queda "res".

 


Joan Francesc Dalmau

La malícia dels mots

Ed. Fonoll, 2016

Més sobre l’autor, ací i ací

dissabte, 14 d’octubre del 2023

[TOT ES TRANSFORMA... / RELLEGIR L'ULL...]

(Imatge de João Bresler, que acompanya el llibre)

15

 

tot es transforma en silenci. la remor de les ones, el

cant dels ocells, la tempesta en un got, un pont

sobre el sena. lladrar de gossos, brunzir d'insectes,

llamps i trons, cridadisses. tot el murmuri dels

boscos, el dring de les claus, el repic de les

campanes, el brot d'una llavor. el rac-rac de

ratolins. el cruixit d'ossos. en la pastura un bramul

es transforma: mugit al corral. la ruïna de les

pedres, la bufada dels vents, centelleig de les

flames en silenci. la batuta en simfonia, l’explosió

en rialla, la bonança en final.

el cor al galop abans de l'aurora i l'amor, aquest

incendi, també ell ens desborda.

 

barcelona, 9 de novembre de 2020

 

---

 

15

 

Rellegir l’ull. El seu batec. El ritme de la saba.

Les corbes del fraseig de les aigües. Riu avall.

Els cossos que es vinclen per sentir l'alé de la

llavor. Que esclata. Pa de terra. Encerclant els

brots. Els plecs del terreny. L'esclafit aspre de

les plaques abissals. La imatge que ens mira. I

el vitrall que encén els gemecs del plom, el vol

de l'ala. Inquieta. El seu traç. Aire amunt. Com

una espurna sideral. Que refila. Dins la càmera

obscura. Com una esmerla. A trenc de dia. Que

l'objectiu atrapa. Caçador de la neu. I de sobte,

el dring d'un braçalet de vidres. A la sala dels

silencis. Vora els camps i els insectes voladors.

I el seu brum. Vora les mimoses que encara no

han florit. La bellesa de la pluja lenta. Els mots

de l'ofrena. Els pigments de la seua cal·ligrafia.

La promesa de l'àngel. L'àngel. L'àrid abandó.

La inclinació suau del nenúfar que sura. Barca.

Cavall blanc. Pels caminals de l'interior. Així.

 

15.11.20

 

entre muitas coisas escrever / é procurar nos confins

entre moltes coses escriure / és buscar en els cofins

MIGUEL-MANSO

 


 

Veronica Paulics & Joan Navarro

Liquens

Edicions del buc, 2023

Més sobre l’autora, ací

Més sobre l’autor, ací

divendres, 7 de juliol del 2023

POEMA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema

M’agrada pensar-te i descobrir-te,
ballar el silenci,
la lava de grocs que et bull com un volcà tresor:
paraula i música.

M’agrada assaborir-te,
xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me;
la frescor dels matins
quan la finestra oberta és començar la vida.

M’agrada fer de sastre a la cambra,
cosir pedaços del passat amb fil de cotó,
entrar dins la caixa de cartró,
ser l’eruga que menja fulles de morera
i esdevé papallona a frec de llum.

M’agrada covar el teu silenci,
jugar amb els mots
com els xiquets per l’abril ho fan amb les milotxes.

M’agrada que m’agrade
haver nascut amb aquest mal
que s’enlaira humil i blanc
com el vol de les gavines.

M’agrada el teu nom,
gestar-te, i al remat, parir-te.

 

Isabel Garcia Canet

Claustre

Edicions Tres i Quatre, 2007

Més sobre l'autora, ací 

diumenge, 21 d’agost del 2022

[FAN MAL A LA PELL...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fan mal a la pell

els teus mots

com bufetades

tot d'una

queden amarats

pit ventre coll

i també l'espai

del costellam

que ja no dona 

aire. 

 

I ara què en faig

de les raons

pobretes

moribundes

i penjant d'un fil

com aranyes

esventrades?

 

Si jo

ja me n'anava.



Sandra Blanch Vidal

Explicar les punxes

Pagès Edicions, 2017

Més sobre l'autora, aci

dissabte, 13 d’agost del 2022

NIT BRUIXA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Nit bruixa
 

Adelerades de desig, 

juntes, inventem noves cal·ligrafies”

Nora Albert  

Assedegades de desig

juntes, inventam nous mots

damunt la taula.

La nostra cal·ligrafia

d’aigua, terra i foc,

dibuixa nous poemes

que la lluna lletreja

i el vent escampa 

com a caliu encés.



Joana Abrines

Inèdit

Més sobre l'autora, ací

dimarts, 7 de juny del 2022

POEMA AMB DATA (CXVI): 7 DE JUNY DE 1980

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

7 DE JUNY DE 1980

 

Camines en silenci, amunt i avall pel pati,

mentre les dones ploren dins la casa

i amortallen el cos d’Assumpció,

i esguardes un gerani assedegat

que crema al sol, peces de roba estesa,

la sargantana que ascendeix pel mur

i, al fons, en un racó, les conilleres buides.

Saps que el teu temps s’acaba,

però ara se't presenten

els dies infantils sota una llum més clara

que atorgava a les coses un sentit

―així ho has consignat a les teves memòries,

precises en detalls sense importància,

que els teus dos nets potser no llegiran―,

i amb ulls de nen cansat em mires i no em veus,

i jo et miro i et veig com mai t’havia vist,

fet un ancià que no espera res

dels dies que li resten al davant.

Volia acompanyar-te en el dolor,

però en aquell moment no vaig saber què dir-te,

perquè els joves ―encara que es proclamin

aspirants a poetes―, com que viuen

les coses per primera volta i senten

l’exigència de menjar-se el món

i atipar-se de mots i transcendència,

ignoren que la mort

no es pot aplacar amb mots.

I mentre percaçava uns mots que no he trobat

fa quaranta anys i escaig que deambules

pel paisatge en ruïnes d’aquests versos

que no vaig saber cloure al seu moment,

perquè la nafra que es va obrir aquell dia

no ha cessat d’endenyar-se,

i jo també camino per la vida

amb un dol massa llarg per sobreviure’l.

Una vida sencera, que ha estat la meva vida,

i que ara, a les envistes de la darrera edat,

necessita subscriure un armistici

definitiu amb tu.

Avi, descansa en pau,

i habitem els dos junts aquesta tomba

de fràgils mots bastida pel poema.

 

Josep J. Conill 
 
Poema del llibre inèdit "Com daus" 
 
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 17 de maig del 2022

EL POETA

(L'estàtua del poeta que em llegeix el poema i jo. 
Sant Miquel de Balasant, Eivissa)

EL POETA

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Marià Villangómez
Els dies
1950
Més sobrer l'autor, ací