ORDALIA (II)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

És la meua deliqüescència: absorbir la lluna

Antoni Defez

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.

Com la llum, envaïsc la teua ombra,

Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.

Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.

Esborraria el teu nom de totes les pàgines.

Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.

Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.

Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

DELIQÜESCÈNCIA

("Caminant sobre el mar de boira" de Caspar David Friedrich)

La vida és un prodigi massa fràgil.

Gemma Gorga

Restar immòbil al bell mig de la nit.

No gosar trencar l’encanteri del moment

de les llunes atapeïdes de misteris.

Restar immòbil per evitar

les espases i les llances del temps.

Esquivar les queixalades dels somnis.

Immòbil, evitant els naufragis

dels delers descarnats, sepultats.

No dir. No despertar. No pensar.

Restar immòbil quan tot és ordre o desordre.

No assumir el dibuix de les paraules.

A la matinada d’enlloc,

restar immòbil al llindar de l’entresomni,

Després, despullat, en el ple de la nit,

restar atuït, perdut i orfe.

Restar immòbil i, inopinadament,

dissoldre’s a poc a poc
en el prodigi de la vida.