EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Gómez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Gómez. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de febrer del 2018

ÈPICA PER A UNA CIUTAT

Aquest poema és la meua col·laboració en el llibre "Entre la pedra i el ferro" promogut per l'ajuntament de Sagunt dins de les activitats de la presentació de la candidatura de la ciutat a Patrimoni de la Humanitat. Edició a cura d'Antoni Gómez i Vicent Penya.


(Imatge presa d'ací)
ÈPICA PER A UNA CIUTAT


Eminet excelso consurgens colle Sagunthos
SILII ITALICI “De Bello Punico”

Mantín ferma la daga incorruptible
en el puny de la teua descendència.
ANTONI FERRER


Seràs ferro, ara pedra.
Quiet, però, el temps que tot ho venç ens ve perdurable
i de gosar travessar-lo, trobarem la pedra
on el rostre de tots els rostres arcans
se’ns presenta dignament inconsútil sota l’ombra dels invasors.
Arse assajada; les espases alçades; Hanníbal i Escipió, quasi desnonats;
la iniqua batussa, exhumada als llibres d’història;
les cítares encara ressonen: arpegis i compassos;
ressonen encara els timbals: ritmes, i domassos als balcons.
Oh glòria fugissera, oh derrota victoriosa!
El dolor traspua la càvea del teatre no nat,
la ràbia encara alimenta màscares invisibles a l’orquestra i al prosceni.
I en anamnesi tornaran vestigis d’homes i segles:
la noble persistència de l’ésser brostant entre la boira.

*

El teu nom, d’antic, esdevé modern:
sempre a sota d’una muralla hi ha una altra muralla.
L’esplendor d’allò que un dia fou, despulls i runes, ara, inviten a nova vida.
Sobre les terres de l’oblit naix la ciutat que ja ha nascut.
Morbyter. I tenim memòria de terres fecundes,
d’horts de joia i abundància, d’aljubs inesgotables...
Ressona el temps insepult en el marbre de palaus i mesquites;
ja riu la terra feta llum i mare de benaurança.
Presonera del temps, però, t’arriben cristianes lluites i sagrades hostilitats.
Muri veteres. Ja, desvestida de gaubança, t’amortallen,
i de ser font i mar ―ara ermàs i dissemblança―
et bescanvien sol i lluna per set i miratge.

*

Trenta-un dies de setge, al trenta-dos,
canons, morters i obusos francesos matinaren;
entre garrofers, oliveres i moreres, impacient sang vessada
conformà un silenci etern d’alabastre negre.
El teu nom, de nou, esdevé antic: vestigis d’homes bons retornaren.
Però també ressona encara humana cendra indigna d’un general
que amb ignominiosa tramoia anihilà dignes somnis de mans obertes.

*

Seràs pedra, ara ferro, ara acer coronat.
Viva memòria de ferida insurgent, de reconversió i desmantellament,
de lluita empresonada dins el crit de la pedra, dins l’acer,
i de foguera irada en la incandescència dels anys.

*

Resplendirà sobre merlets i murades, el temps.
Que ara el temps, de present, se’ns fa bocins d’història;
que ara la teua faç, de serena, se’ns fa signe de sacrifici.
I amb el ressò de les hores estimbades,
oh Arse!, oh Saguntum!, oh Morvedre!,
esdevindràs lloc on habita el temps immortal,
el temps que tot ho venç; el temps que ens ve, ara, perdurable.

Jesús Giron Araque
 Entre la pedra i el ferro (Poetes pel patrimoni de Sagunt)
Onada Edicions, 2017

dissabte, 25 de febrer del 2017

JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES

("Escola d'Atenes" de Rafael, retocada per mi)
JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES
A Olegari Gonzalo.

Mireu, amics, en què s'ha convertit l'Escola 
d'Atenes, mireu com els funcionaris 
del coneixement operen sobre l'esperit 
dels alumnes, una inquietud de rutines, 
la taula humiliada pels anys de la fusta.
Mireu l'aspecte d'este bon home, 
pare de família i responsable, com des de 
la seua humanitat d'universitari gris 
l'ensenyament s'ha convertit en inèrcia 
adquirida, ambrosia per a buròcrates 
cansats, un bon lloc per a jubilar-se. 
I per les portes de l'Escola surten 
les grans personalitats de la cultura, 
la cantarella dels últims filòsofs pagans. 
Tots aquells que donaven llum 
al pensament, fidelitat a les entranyes, 
constància d'este llumínic pati 
de fruites interiors que és la vida, 
jurisprudència fins i tot divina. 
Però ara Atenes s'ha convertit 
en un ermàs, les molses verdoses 
s'escampen per les columnes 
del coneixement i l'ortodòxia 
del poder s'imposa: són els nous 
temps que Justinià ha iniciat. 
I les portes romanen tancades, 
i la filosofia esmorteïda entre 
la pols i els enderrocs del palau.


Antoni Gómez
EL cant de l'heretge
Ed. Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 18 de maig del 2016

[TOTS AQUESTS GESTOS,...]

(Imatge presa d'ací)
Tots aquests gestos, somriures, 
petits signes dels esdeveniments, 
seran breus intents d'incertesa 
quan els anys ens desperten, de sobte, 
d'aquestes hores de lleugera migdiada. 

Ens aixecarem amb la tendresa 
dels pensaments ben proveïts de follia 
i ens netejarem el rostre amb l'aigua freda 
de la sínia on s'aturen les sèquies. 

Amb els ulls plens de llum i terra 
el temps en sa maduresa ens tornarà 
orbs els sentits, la raó, la pensa, 
i tots aquests gestos, somriures, 
petits signes dels esdeveniments, 
aigua avall s'esmunyiran pels rierols 
com cendra del viure en capses de vidre. 
Navegarem amb la pols d'un calfred 
on visqué el goig dels somriures.

Antoni Gómez i Giménez
Laura
Ed.3i4, 1992
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 26 de febrer del 2013

POEMA AMB DATA (XXX): CANT V


(Nembrot, gravat de Gustau Doré)
SABER qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Aleshores, aquell 26 de febrer del 37
serà una victòria llargament treballada.
Portaves dues cues i un instant abans
havies arribat de jugar al carrer fent
un gest poc important. El conte tractava
d'una parella de germans que s'emporten
el gos a l'escola. Acabaves de riure
a causa d'un comentari del pare. Tenies
la inquietud necessària per llegir
les frases curtes i digeribles del text.
I en aqueix mateix instant iniciares
amb èpica actitud el camí de Babel.
Fou així com trobares en la diversitat
la saviesa, deixant-te caure com l'aigua
per les cascades d'una roca gelada,
trobant-te soles amb l'experiència
dels teus avis i dels teus passats,
deixant-te caure pel difícil riu
de la tolerància, navegant sempre
aigües amunt, contra corrent,
a despit d'aquella vella superstició.

Saber si l'any 2059 estimareu el poeta
i si aleshores haurà valgut la pena
aquella vesprada dels anys trenta o talment
la dels noranta; portaves una trena roja
i les galtes amples i sensuals, ton pare
et recitava els versos del poeta mentre
feies els deures que et manava la mestra
de l'antiga escola de Teresa, els ajustats
pantalons blaus i les sabatilles d'esport
que et regalà la iaia. El sol fresc i límpid,
les cases encara tenien cambres i andanes
i en eixir de classe jugàveu a la corda.

Si aquest testimoni serà un clar vaixell
llançat a l'eternitat, com deia Lezama,
i aleshores els ritmes dels versos encara
faran tronar l'ànima malgrat les epidèmies
de pesta, si tindreu suficient memòria
per a recordar el poeta, «així com cell qui
en lo somni es delita, e son delit de foll
pensament ve», i ja no serà el passat
el punt d'inflexió, L’energia necessària,
el punt culminant per sentir la saviesa,
saber si el treball haurà valgut la pena
i l'atenció que reclames serà la prova
de la continuïtat, de la llarga odissea.
Com les sirenes Escil·la i Caribdis,
com els hàbils falcons del gran cantor
enlairant-se pel cel humit de la platja,
saber si encara agafaran amb les arpes
les preses d'aquell estol de coloms
que a l'estiu creuaven els núvols.
Saber els noms dels palafreners,
com caçava el rei a l'estany
i com vivien els ànecs i els joncs.

Comprendre aquestes coses, comprendre
que la mà que ara em dónes és única
i definitiva. Una abraçada, un gest amable
que és l'últim, un esforç que és l'últim,
un intent anterior a qualsevol possibilitat
de memòria, a qualsevol possibilitat
de rancúnia, a qualsevol possibilitat de vida.

Saber qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Antoni Gómez
Èpica per a infants
Poesia 3i4, 2000
Més sobre l'autor, ací.