L'ART

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

D’art i d’amor vaig viure tota,

Sens fer mal al llaarg del camí.

 

Tosca, Tosca, acte II

 

 

L’ART

 

Sóc ben viu

i el cor batega amb força.

 

Quan m’envaneix l’àmbit d’absències

m’arriben vells records

gravats dia a dia en la pell,

i amb ells el teu cos gentil

que es dissol en la ment.

Ara només queden

l’harmonia dels gestos

que es dibuixen a la memòria:

un feix de misteriosa llum,

la màgia, la dansa, l’encanteri,

... l’art.

 

Rafael Estrada

Ombres de memòria incerta

Editorial Germania, 2013

Més sobre l’autor, ací

 

DANSA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DANSA

Ens despullàvem en un joc premeditat,
sorprenent miratges de llum blanca,
territoris de carícia, dolces estepes d'èter.
Tot separava i bastia l’urpa oberta del desig.
S'adorm el temps en els teus cabells
en una alquímia de prodigis impossibles;
s'allunya el fred en els dibuixos de les mans,
en l'oferta geografia que ara em mostres.

Silvestre Vilaplana

Partitures perdudes

Editorial 3i4, 2007

Més sobre l’autor, ací i ací

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

[ENMIG DE TANTA GUERRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Enmig de tanta guerra, de tenir el cor

com un gat xop de pluja

a l’ombra roja dels dies arraulit,

ara, poeta, t’ha vingut a la ment

que aquí ben a la vora un poeta

antic va llançar fa molts de segles

la consigna que mai

no hi ha hagut cap raó

per a cap guerra, que mai

cap vaixell de bells rems s’endugué

cap a cap troia de belles torres

la bellesa de cap hèlena.

I et fas creus, tan savi com t’has fet,

que, falses com són i han estat totes

les hèlenes i totes les troies,

hagin estat i siguin

tan de veres i reals

tristament totes les guerres.

Te’n fas creus i l’olor de la terra

altra vegada humida respires,

aquí a tocar d’on l’antic poeta

als adolescents la gràcia

immarcesible de la dansa ensenyava

i a cantar aquella consigna.

Carles Miralles

Tres suites

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací