AQUELLA GENT

(Plaça d'Orient. Barri del Roser. La Vall d'Uixó)

AQUELLA GENT

Estime des de lluny

la gent d'aquells carrers,

la gent de tota brossa

que em puja temps amunt.

Veïns de la placeta,

els homes i les dones

que sols necessitaven

un racó de l'estiu

per obrir les hamaques

i moure xarradissa

mentre el temps en silenci

comptava a poc a poc.

Tenia jo llavors

camins inesgotables

per allargar l'estiu 

un any sencer o més.

Manuel Roig Abad

Meduses

Onada Edicions, 2017

Més sobre l'autor, ací i ací

POEMA AMB DATA (LXIII): 15 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Març ja va fent algunes carantoines
del que serà l'estiu, tímidament,
com si d'alguna forma
ja s'anara colant per les ranures.
Els vells no tenen por 
perquè no els pesa el fred.
S'agafen els gaiatos
i amb passos xicotets
ballen el sol amable dels carrers
dels davants dels estius,
que no és un raconet entre dos freds
on romandre quiets com els fardatxos.
Els nens, que també lliguen amb el sol,
omplin el parc recuperant terreny
i abandonant-se en jocs.
Coneixen l'alegria pam a pam;
riuen com si l'agost
ja els fera pessigolles, 
car s'amplia l'horari de la llum
i quan els pares diuen que ja és tard,
demanen un moment
perquè encara no és fosc i tenen dret
a allargar la vesprada.
Ja m'agrada este març,
on les làmines volen el groc
allà on havia gris
i blavors pusil·lànimes.

Els caminants fan cama
perquè el crepuscle és dolç i no els deté
i quan es tanque la nit
podran tornar a casa.

Les flors van preparant-nos
l'explosió de maig. La primavera
no és més que un camp de mines
que esclatarà de flors i semblarà
que l'hivern no ha existit.

No és estrany que m'agrade 
este 15 de març en què de sobte
m'he trobat un missatge de l'estiu.
Semblaré exagerat
però al llarg d'uns segons,
sense què ni perquè,
m'ha semblat que he nascut exactament
a fi de recollir-lo
paraula per paraula.

Manuel Roig Abad

Terra sagrada

Ed. Bromera, 2015

Més sobre l'autor, ací

PERÒ NO ESTRELLA

(Imatge pròpia)

Xafem passos incerts,

som estrangers del nostre propi alè

o escrivim poesies

que són guix al quitrà

i més prompte destorben que altra cosa.

Som persones non grates i punts dèbils,

un simple oblit com altres.

Anem fent-nos la idea:

som límits i ningú

no sabrà que hem passat,

perquè el temps és fugaç però no estrella.

Manuel Roig Abad

Memòries d'un gat verd

Viena Edicions, 2013