 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
I saps,
definitivament, que més enllà de la solitud
i més ençà de l'home i
l'avenir
tot es crema en una
pira bastida per la vida
i engendrada per la
vida
i on tot es troba sempre altra
vegada.
Endevines, caminant
furtiu entre el bosc crepuscular
de l'home,
que hi ha quelcom entre la fageda
rogenca,
quelcom que
s'emmiralla i a tothora retorna,
que ho és tot
—o
res.
I tu, arquer altiu de
la història,
el reconeixes en cada
pedra, en cada brancatge,
en cada respiració amb
què les hores fan teu el fosc gest
del món,
l'inesborrable i incandescent rostre
del sobreviure.
I, llavors, esdevenen teus
aquestos signes
giratoris que, calladament, ens fan humans
i permeten
mantindre'ns dempeus mentre,
al bell mig del cor
calcinat d'aquesta ciutat
mesella
i oblidada,
l'aurora i el desencís
ens aboleixen els llavis i
els
esguards
i habiten el cos dels
mots on ja per sempre
et refugies,
t'esperes, et respires,
i t'escrius.
Manel Garcia Grau
Llibre de les figuracions
Edicions Alfons el Magnànim, 1993
Més sobre l'autor, ací
Entrades
