EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tot. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tot. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de març del 2025

GÈNESI

 


(La creació d'Adam (detall). Michelangello Buonarrotti)

Gènesi

 

Al principi era el verb.

I tu.

I amb el discurs vam cosir un món

a mida,

             amb ombres i salvatgies desbocades

i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,

deixant rastre del Tot sobre la sorra.

Tot, llevat del teu nom,

l’innominable,

                          el qui amb un gest superb

macula sencer el llinatge de Caïm

abans i tot del crim comès,

perquè no és crim el tast golut, efímer,

de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,

del coneixement, el bé i el mal i tu

i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.

 

Perdut el paradís, el rastre animal

de la teva creació esdevé ferotge,

                                                              abominable,  

                                                                                     criminal,

i a l’ensems bellíssim perquè bell era

el fang primigeni amb què modelar

el monstre, l’àngel, l’home.

                                                  Els déus.

I després: al principi era el mite.

I tu.

 

Argos fondejat i calm davant l’arena blanca

curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,

interceptats en el viatge cap a l’esfinx

per resoldre l’enigma de la creació amb respostes

agusades que basteixen un nou discurs: l’home

que veu l’home i és el seu pitjor malson,

i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.

 

La poesia no diu; suggereix.

                                                  Il·lumina.

I, aleshores, diu.   

 

El mite o la cadena de mots  

bastint un nou discurs on dir-nos tot  

allò que no sabem. I per justificar

les accions de l’home davant el proïsme inestimat

burlant la llei divina enmig la nit

(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,

als cans famèlics udolant sota els estels),

mentre la música de les esferes fa de claca

dels mesells que assenteixen, i riuen,

i cloquegen.

                       Babaus. Babaus asseguts en trons

de plata i argent o agemolits sobre el llot

untat de sang, de semença, de la suor del treball

de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,

pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.

 

Àlvar Masllorens Escubós

Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 19 d’abril del 2014

TOTALITATS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Quan tot és molt,
no cal escriure res;
tu ho omplis tot.
Joana Navarro
L'eixam del vers
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autora, ací.

dilluns, 27 d’agost del 2012

TOT


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Tot soroll es perd en un silenci
necessari per a iniciar el renou
del batec que reverbera
als fràgils indrets indeclinables.

Tot esguard es perd en una oportuna
mirada perquè ressonen
els laments de les oportunitats
perdudes en onsevulla vacil·lació.

Tot paisatge es perd en un horitzó
tremolós de sofriment de passos
nonats que tristos enyoren
caminants que hi haurien d’haver estat.

Tota llum es perd en la foscor
desesperada de la magolada
inconsistència del dolor que travessa
el temps i les seues perennes ombres.

Al cap i a la fi sempre s’albiren
sorolls, esguards, paisatges i llums
empresonats en malaltissos paràgrafs
                                   de color sípia. 


Ací teniu un excel·lent comentari del meu poema al blog d'Helena Bornals.

dijous, 14 de juny del 2012

POEMA AMB DATA (X): CATORZE DE JUNHO

Aquest poema ja va ser publicat al blog el 25 d'agost de 2011 quan encara no havia començat la col·lecció de poemes amb data. Hui, 14 de juny, torne a recuperar-lo.


(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
E quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos?
O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
E já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.
CATORZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.
Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes
Com de sí mateixos es desnuarien déus.
I nosaltres el som, encara que humans.
Res ens ha estat donat.
No parlem doncs, només sospirem
Perquè el temps ens mira.
Algú  haurà creat abans de tu el sol,
I la lluna, i el cometa, l’espai negre,
Les estrelles infinites.
Ara junts, què farem? Siga el món
Com vaixell al mar, o pa a taula,
O el remorós llit.
No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.
La seua mirada aguda ja era una pregunta
A la primera paraula que diem:
Tot.
José Saramago
Poesía completa
Alfaguara
(Traducció feta per mi a partir de l'original i de la traducció al castellà d'Ángel Campos Pámpano)

dijous, 25 d’agost del 2011

CATORZE DE JUNHO


(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
E quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos?
O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
E já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.
CATOZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.
Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes
Com de sí mateixos es desnuarien déus.
I nosaltres el som, encara que humans.
Res ens ha estat donat.
No parlem doncs, només sospirem
Perquè el temps ens mira.
Algú  haurà creat abans de tu el sol,
I la lluna, i el cometa, l’espai negre,
Les estrelles infinites.
Ara junts, què farem? Siga el món
Com vaixell al mar, o pa a taula,
O el remorós llit.
No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.
La seua mirada aguda ja era una pregunta
A la primera paraula que diem:
Tot.
José Saramago
Poesía completa
Alfaguara
(Traducció meua a partir de l'original i de la traducció al castellà de Ángel Campos Pámpano)