 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
TREMOLOR
Tots els
cossos duen, apariada,
la seva
dissolució,
com la
ment corrompuda en cent mil fraus,
els
estómacs plens de rots i viandes
o els
pèls, rullats i blancs,
del
semaler adormit.
Hem
envellit, plegats.
I ara el
malson ens fibla abans de jeure.
Però
aquí estimem el tràngol sinuós
i els
finestrals que s’obren
cap a
una conversa sol·lícita i austral:
els pits
enfora, la gropa alçada
i la
remor dels foscos rapinyaires
amb el
te fumejant al capdavall.
Tal
vegada –¿qui sap?–
en
l’última alenada compartirem
aquesta
decadència extrema;
i per tu
ja no serà sobrer,
ni
cínic,
parlar
d’amor etern.
Oh,
l’amour n’est rien s’il n’est pas de la folie,
digué
l’enginyer a madame Chauchat.
Prou
saps, però, que ells
–els de
l’infern–
ens
miraran de cua d’ull
tot invocant
la norma
i el
concordat poruc.
I que
enllà, de nou,
colgada
d’una neu concisa i resplendent,
sentiran
la ira dels cecs abans de néixer.
Car la
felicitat no és un do,
sinó un
dret.
Per això
ens odiem,
voluptuosament,
els uns
als altres.
Lluís Calvo
Al ras
Perifèrics Edicions, 2007
Més sobre l'autor, ací
Entrades
