POETA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POETA

 

Voldria enviar-me'I d'un glop,

però, el temps, pastós,

se'm queda entre les dents,

mentre la gent

compra i compra andròmines

per guarnir de primavera la casa

i, aqueferats, pengen geranis a les baranes,

paren taula i cadires de teka

al bat del sol de la terrassa,

per ensenyar-les,

no pas per contemplar la posta,

car ells tenen

massa deutes a satisfer

per poder perdre l'estona

amb ximpleries de poeta.

Nati Soler

Qui ets, poeta? (2a antologia poètica CEM)

Bubok Publishing S.L., 2018

Més sobre l'autora, ací

 

EL POETA

(L'estàtua del poeta que em llegeix el poema i jo. 

Sant Miquel de Balasant, Eivissa)

EL POETA

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Marià Villangómez

Els dies

1950

Més sobrer l'autor, ací

NINGÚ NO ÉS POETA A LA SEUA TERRA

 

(Píndar)

NINGÚ NO ÉS POETA A LA SEUA TERRA   Ningú no és poeta a la seua terra,                                        la dels seus inicis. Ix amb pesats passos d'osa polar de la cova, veu poètica meua. Arribar a ser ─com deia en Píndar─ jo vull jo, parlar-li clar a la fosca, pensar amb veu alta.   Sonarà un dia sencer de llum i al disc de vinil daurat es courà el concert del solstici de l'estiu. Sols l'esbós encara, però ─res més: del vers, les albors.   Ningú no és poeta a la seua terra,                                      la dels seus indicis. Ferran Bretó Martínez Allà on em porte el vers Vincle Editorial, 2021 Més sobre l'autor, ací

Believe in yourself, / go ahead —see where it gets you.   RITA DOVE Demeter’s  Prayer to Hades

[ENMIG DE TANTA GUERRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Enmig de tanta guerra, de tenir el cor

com un gat xop de pluja

a l’ombra roja dels dies arraulit,

ara, poeta, t’ha vingut a la ment

que aquí ben a la vora un poeta

antic va llançar fa molts de segles

la consigna que mai

no hi ha hagut cap raó

per a cap guerra, que mai

cap vaixell de bells rems s’endugué

cap a cap troia de belles torres

la bellesa de cap hèlena.

I et fas creus, tan savi com t’has fet,

que, falses com són i han estat totes

les hèlenes i totes les troies,

hagin estat i siguin

tan de veres i reals

tristament totes les guerres.

Te’n fas creus i l’olor de la terra

altra vegada humida respires,

aquí a tocar d’on l’antic poeta

als adolescents la gràcia

immarcesible de la dansa ensenyava

i a cantar aquella consigna.

Carles Miralles

Tres suites

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací

FULLES DE TE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

詩

El lector és un rellotge d'arena,
l'arena és el poema que llig.

Jesús Giron Araque

El bosc de bambú

Viena Edicions, 2019

AERÒLITS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AERÒLITS

Sigues poeta un instant i home cada dia.

-

La vida és una presó els barrots de la qual són els dits de Déu.

-

L'home, aquest animal que mira les estrelles.

-

La lluna il·lumina la misèria del món.

-

La vida són els guants de la mort.

-

Llevat d’alguns, els animals no parlen. Els morts tampoc, excepte alguns.

-

Algú que m'estimava molt em va mossegar un dia el pensament.

-

La paraula poeta és una falta d'ortografia de Déu.

-

Veure un ocell lliure és estar en una gàbia.

-

Desconeix-te a tu mateix.

-

No tinc més mestre que la meua ànima.

-

L'home humà no existeix a la terra.

-

Que poc original és el pecat original!

-

Que jo sàpiga, ningú ha parlat de l'eco del silenci.

-

L'home és un animal onomàstic.

Carlos Edmundo de Ory

Aerolitos

El observatorio Ediciones,1985

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Sé poeta un instante y hombre todos los días. / La vida es una prisión cuyos barrotes son los dedos de Dios. / El hombre, ese animal que mira las estrellas. / La luna ilumina la miseria del mundo. / La vida son los guantes de la muerte. / Salvo algunos, los animales no hablan. Los muertos tampoco, salvo algunos. / Alguien que me amaba mucho me mordió un día el pensamiento. / La palabra poeta es una falta de ortografía de Dios / Ver un pájaro libre es estar en una jaula. / Desconócete a ti mismo. / No tengo más maestro que mi alma. / El hombre humano no existe en la tierra. / ¡Qué poco original es el pecado original! / Que yo sepa, nadie ha hablado del eco del silencio. / El hombre es un animal onomástico.

CONTRA SCALIGERO

(Giulio Cesare Scaligero)

CONTRA SCALIGERO

No vages mai vestit de poeta

És la causa la causa el que importa

No el teu art fictici de poetæ

A Dant mai se li coronà

Ho teu és dolorós destí i ser vident

Vida veritablement vida et recolza

No cerques ser admirat rebutjant

La ridícula vanitat literària

Per voler ser astre ets poetastre

Un home no és un pastisser no

La vida és seriosa i no mestria

Entre carrer i saló hi ha un abisme

Entre la sang i la tinta un món

No poses el paper en lloc de la vida

Carlos Edmundo de Ory

Lee sin temor

Editora Nacional, 1976

Més sobre el autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

CONTRA ESCALIGERO // No vayas nunca vestido de poeta / Es la causa la causa lo que importa / No tu arte ficticio de poetæ / A Dante nunca se le coronó / Lo tuyo es doloroso destino y ser vidente / Vida verdaderamente vida te respalda / No busques ser admirado rehuyendo / la ridícula vanidad literaria / Por querer ser astro eres poetastro / Un hombre no es un pastelero no / La vida es seria y no maestría / Entre calle y salón hay un abismo / Entre la sangre y la tinta un mundo / No pongas el papel en lugar de la vida

DOS POEMES

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)

Quan sigui al far t'avisaré amb senyals, 
vindran els pescadors i ens miraran 
dolguts de la mala pensada, 
i trobaran l'escala de cargol, 

. un ull de diamant, 
. la blancor del teu cos,
. la boira dins d'un sac, 
. caramells que degoten, 
. gelats de granadina.

--------------------------------------------------------

On és aquell poeta que va trobar un pou?
al mig del bosc? Que vingui, 
aquí hi ha coses per obrir de nou
i escampar-les a la taula del cafè. 
Com ara: és de nit i et beso,

. fa fred i t'acotxo
. invento llars amb taronges enceses, 
. embasto un conte amb peixos sense espina, 
. la casa acluca els ulls i es deixa anar, 
. hi ha una gavina morta a la teulada.

Olga Xirinacs

Llombriu (Quaderns de literatura) núm. 14, 1980

(A cura de Lluís Roda, Rafael F.Molina i Josep Manuel San Abdón)

Més sobre l'autora, ací i ací

QUI ÉS POETA?

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

QUI ÉS POETA?

A Josep Porcar.

Un poeta és un fantasma, un espectre que detecta mots en l’aire, un mecano d’oblits i records que, autònom, s’expandeix i crea... Però el fum i certs predicadors de la voràgine escampen la venjança blanca de la ignorància.

Inconscient i àngel, diu una llum invisible que no sap, ni la comprén. Diu la veu capaç de generar el món.

Cada matí s’endreça i perfuma; obre la primavera i sobre les fulles, de bat a bat, extrau l’essència d’unes paraules; després pinta tot l’amor que és capaç, per tu.

No complica la vida, ni la disfressa, ni capgira el vocabulari amb dissenys de combinatòria estrafolària. Se sap caduc.

Perceps la saba estranya que t’injecta?

Així el poeta escriu silencis marcits, flors impossibles, la pedra òrfena d’ombra, l’efusió d’un sol que s’esgota; com una sínia t’aboca, al cor, una aigua profunda, fresca. I te n’adones de l’íntima soledat del món amb què palesa la joia, la tristesa.

Per tu inventa focs petits, lleus vols, batecs per desfer els murs d’un riure buit... la incomunicació, tessel·la i carn al mosaic de la desesperança.

Un poeta no és tan sols un atribut o predicat... s’engronsa i creix pluja en la paraula.

Josep Lluís Abad i Bueno

L'amor

Edicions DosPuntZero, 2010

Més sobre l'autor, ací i ací

EL POETA ÉS UN ESQUELET SUSPÈS

( L'esquelet suïcida. Fons H. V. Tozer. MAE. Imatge presa d'ací)

Continuarà cercant els aliments per al minotaure de la perversió entre els esbarzers de les móres més agres. El grill s'esforça a fer que ploga l'estupefacció a les grans ciutats des del seu amagatall a les clavegueres del llenguatge. Ja no vol fer morir els homes en guerres civils, ha trobat un mètode més cruel: que muiren de quotidianitat. Botigues i mocs ompliran llurs ànsies i desmais. Mai no tindran record del dolor de l'absència de dolor. Només patiran infeccions higièniques com les amebes. L'home, que era un digne rival per a les malalties del nas, ha mort; mai més els déus habitaran al corral de les pupil·les. El poeta és un esquelet ressec suspès a la plaça de l'Òpera. Si queda algun incrèdul, pot alçar la vista i comprovar-ho.

Francesc Mompó

Atlàntic

Voliana Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací

A UN POETA JOVE QUE SUPOSÀVEM MORT A LA GUERRA FORA DE LA PÀTRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Manquen xiprers vora la tomba 
del meu amic, llorers en el seu front, 
terra de casa embolcallant-lo, 
i per al foc empresonat en ell, 
què sinó encara l'amplitud 
de moltes nits profundes de la terra? 

En va que ho digui, en va queixes d'amor 
el tomarien vora l'atzavara, 
vora el bressol del mar, quan de la terra
cau tristament el vespre en els sembrats. 
Aquesta fou la seva pàtria, aquesta
la llum serena dels seus ulls. 

Difícil és, inesclarible el canvi 
del cant no dit en muda eternitat: 
perfaci un déu aquest inacabat 
amb harmonies, pau eterna i premi.

       Joan Vinyoli

De vida i somni

Ariel, 1948

Més sobre l'autor, ací

A UN POETA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

M'has preguntat si encara faig versos 
i no sé què respondre't. 
Arriba un moment que se'ns acaba el foc 
i la pluja ens tanca els llavis, com una traca mullada. 
Però callar no és de covards, 
callar no és oblidar la sang de les paraules. 
Si el món no vol entrar per la boca del metro, 
¿per què he de viatjar per foscos soterranis? 
Si el món puja al tren per admirar paisatges, 
¿per què he de filmar jo el que tothom pot veure? 
Potser, corn tu, podria volar 
i fer-me el niu en un campanar càlid, 
però més amunt de l'altura d'un jugador de bàsquet 
l'aire s'enrareix, el vertigen m'esborrona 
i en conseqüència el món no m'interessa. 
Només quan visc l'amor com un adolescent, 
només si hi ha una mà de verge que em masturba, 
m'assec, al·lucine i escric: 
però un poema no és això, 
un poema és l'espai insubstituïble de les coses.

Ramon Ramon

Cor desmoblat

Ed. Denes, 2004

Més sobre l'autor, ací

ADVERTÈNCIA ALS QUI CERQUEN LA FLOR D'ADONÍS

(Autoretrat, Van Gogh, detall)

Un poeta rigorós tan sols és un foll 
en decadència.

Pere Bessó

Les llimes de la Vosgiana

Edicions de la guerra, 1987

Més sobre l'autor ací i ací.

NOTÍCIA

Aquesta notícia ha estat treta del diari “La Verdad” d’Albacete.

CULTURA

POETA  FILÁNTROPO DESTINARÀ EL DINERO QUE LE HA TOCADO EN LA LOTERIA DE NAVIDAD A LA EDICION Y FOMENTO DE LA POESÍA

El poeta albaceteño Indalecio Norberto Centeno-Tarancón Dávila destinará los 400.000 euros que le ha tocado en la lotería de Navidad a la creación de una editorial que publique libros de poesía y al fomento de actos culturales y sociales cuya finalidad sea la difusión de esta. Considera que en los momentos actuales la cultura y el humanismo han perdido la batalla en un mundo en el que la economía es la única razón de ser. Ha expresado su intención de ayudar de manera desinteresada a cualquier poeta que tenga algo que expresar y que hasta ahora no haya podido editar sus versos. El poeta conoce muy bien esta situación ya que hasta ahora no ha podido editar ni uno de sus poemas. El primer libro que verá la luz en la nueva editorial será una colección de sus poemas que se titulará “Antología de poemas injustamente no editados (1965-2012)”.

Otra de sus intenciones es popularizar la poesía y hacer que esta llegue al mayor número posible de personas. “Venderé los libros editados por mí en Mercadona, si hace falta”, ha comentado jocosamente el afortunado poeta.

[…]

Aquesta ha estat la notícia i aquesta és la reflexió: Està boig aquest poeta? Ha perdut el nord? Pot la poesia ser tan important per a aquesta persona que és capaç de gastar-se el suculent premi en llibres de poesia? Digueu-ne la vostra.

ALS POETES D'AQUEST TEMPS

(Imatge presa d'ací)

Cascú, en vers, com al llit, fa el que pot. 
Ai las, si la nit s'allarga...

Pere Bessó

Les llimes de la Vosgiana

Edicions de la Guerra, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací.  

AUTOPSICOGRAFIA

L'heterònim de F. Pessoa, Bernardo Soares, l’abril de 1931, va escriure el poema “Autopsicografia”:

O poeta é um fingidor

Finge tão completamente

Que chega a fingir que é dor

A dor que deveras sente

E os que lêem o que escreve,

Na dor lida sentem bem,

Não as duas que ele teve,

Mas só a que eles não têm

E assim nas calhas de roda

Gira, a entreter a razão,

Esse comboio de corda

Que se chama coração

El poeta és fingidor.

Fingeix tan completament

que fins fingeix que és dolor

el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu

en el dolor llegit sent

no els dos que el poeta viu

ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,

joguinejant amb la ment,

un tren de corda que roda:

el cor, contínuament.

 (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

D'ALLÒ QUE...

D'ALLÒ QUE EM VA CONFIRMAR EL LLIBRE DELS DEGANATS: GUARISMES DE VESPRA NO FAN LA CRESTA

 

(El poeta i la musa, Rodin)

No vulgues tenir a casa poeta ni dona:

Són de la mateixa pasta, farina borda.

De LES LLIMES DE LA VOSGIANA, Pere Bessó.

Més sobre l'autor ací i ací

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Hui és el Dia Mundial de la Poesia.

Se celebra per iniciativa de la UNESCO. Mai he estat molt partidari de la celebració de dies dedicats a determinades coses. Sempre m’ha paregut un fracàs ja que si cal destinar un dia per al pare o la mare, per a la dona o per a la pau, per als enamorats o per a la no-violència... és perquè quelcom falla a la nostra societat.

Respecte a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, penseu si aquestes paraules de la proclamació de la UNESCO són o no certament tristes: “Existeix encara una tendència als mitjans de comunicació social i al públic en general a negar-se a no valorar el paper del poeta. Seria útil actuar per a alliberar-se d'aquesta imatge desusada, i aconseguir que se li reconega a la poesia el 'dret de ciutadania' en la societat”.

Malgrat tot m’uneix a la celebració amb aquest poema meu:
 
DERROTA DEL POETA
 
El poeta sent l’udol arcà de la humanitat.
Respira fort i, transformat, escriu.
Lentament, en un part de paraules,
va recreant imatges, instants i veus.
Es torna pedra amb les grans construccions,
flor al jardí de l’amor,
crit a l’eco de les insatisfaccions,
resignació amb la misèria del cos...
 
El poeta no sap què el posseeix.
Raona –delirant– de manera obsessiva.
Les paraules brollen del seu interior.
La sang de la humanitat és vessada pels seus llavis
amb l’extrema exactitud del visionari.
Pul•lula, nu, al jardí de Cal•líope
assaborint el nèctar de la bellesa.
 
El poeta fa malabarismes amb el llenguatge,
Esquartera metàfores, afona articles,
violenta substantius, perverteix verbs.
I, sense escrúpols, fa ballar les lletres
en una dansa immoral i obscena.
La paraula –bagassa que ell manipula amb habilitat–
es perd en confins etimològics
on tal vegada l’aparença té més valor que la realitat.
 
El poeta es creu posseïdor de la veritat eterna
però és presoner del seu temps.
Somia murmuris esdevenidors,
pensa a transgredir els límits
i arregla rellotges aturats.
 
El poeta creu haver dominat el temps i la paraula
però, inexorablement, el llenguatge romandrà;

                                                                        ell, no.

(Imatge no identificada presa d'internet)