CANÇÓ DEL BRESSOL BUIT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cançó del bressol buit

 

Quan s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.

 

Quan s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.

 

Quan amb notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.

 

Quan de dos un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.

 

Eloi Creus

Com una mosca enganxada a la mel

Godall Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

LA CIUTAT ASSETJADA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA CIUTAT ASSETJADA

 

La ciutat assetjada sota les cadenes embolicades de la ira,

a l’ofec de la set de la infància, a l’oblit de l’abric de la memòria,

del caliu humà de l’abraçada.

            Una contra una, mà contra mà,

es busquen els ulls per si poden entendre’s, però una fossa,

porta blindada de la frontera que allà s’alça,

demarca els precipicis d’un abisme que els separa,

dos espais, límits, marges, costures,

però al final, una mateixa causa.

Aina Garcia Carbó

El vast domini

Bromera Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací

[SEMPRE MÉS ENLLÀ,...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sempre més enllà,

sempre amb el sentit absent

—tant si som en paisatges volcànics coneguts,

com si ens estatja densa la mà arbòria de la ciutat—

a la recerca amable d’un nus

—espurna, goig, llar i fita amorosa—

que ens esborri

l’engany de la identitat sola que no toca mai res

i que ens faci

—fi nostra,

els pronoms personals esvaïts en l’abisme—

éssers inexistents,

perdurables

en la glòria dels qui esdevenen causa primera.

 

Jaume Bosquet

Peus de cedre 

Pagès Editors, 2023

Més sobre l'autor, ací  

ARQUEOLOGIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ARQUEOLOGIA

 

Hi ha una memòria

que no és arqueologia:

la de la corfa de la pell

amb els patiments escrits

a les palpentes dels límits,

amb la duresa de la seua corfa

per tota nuesa de supervivència.

La memòria que no és arqueologia

sap encara el codi encriptat

de la vida per vèncer,

les nits d’amagat imaginant

que no eren res,

taral·lejar les cançons d’infantesa

en el bressol de la superació impúdica

de caminar per llocs distints,

per indrets on hem pactat

l’acord de no ser nosaltres mateixos.

Ja no hi ha deliri ni ahir.

Tota memòria és ara

agafar-te de la mà.

 

José Manuel Prieto

L'aire absent

Onada Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací

   

[UNA MÀ TANCADA EN ELS CALAIXOS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Una mà tancada en els calaixos

recorre les parets silenciosa,

ensopega amb objectes oblidats,

rememora formes confinades

i sap l’esgrogueïda resplendor,

la vida acumulada com el llast

a la cisterna d’un vaixell. La mà

franqueja obstacles, intueix un ordre

i un recorregut precisos. Així,

l’espai informe es torna a definir:

la vall s’enclou simètrica en un punt,

mentre s’estén la conca on convergeixen

tots els afluents. Sola entre clarors,

però en el cor mateix de la tenebra,

la mà oficia un ritual antic:

com mots d’una ment inaugural,

els déus s’asseuen sobre trons de pedra

i torna cada estrella al seu origen.

La memòria de la llum promet

la intensitat que a penes representa.

Joan Mahiques Climent

Entre dues clarors

Bromera Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

[COM UN DELIRI,...]

(Imatge pròpia)

 Sóc un home sol,

un sol infern.

SALVATORE QUASIMODO

Com un deliri,

com una estranya contorsió,

com un tràgic pantaix

ens creix l'infern a dintre

massa vegades.

Em llançaria llavors

per finestrals enormes,

els cabells esbandits,

la mà segura,

i correria per camps inconeguts,

i entorn de l'illa,

i en amagats racons

dansaria tot sol,

i cantaria alegre

en les coves antigues.

Pere Gomila

Regió afòtica

Ed. Moll, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

[LA LLIBERTAT ÉS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La llibertat és trencar les cadenes, 
o el pensament que permet de trencar-les?
És tenir un nom? Dir-se com tu, o Carles, 
dir-nos els noms als ulls inflant les venes? 
És travessar i no escoltar les sirenes? 
O és jugar amb la cançó mentre tu parles, 
i mous les galtes, i jo vull besar-les, 
besar-te el pit d’espines i assutzenes? 

És això, llibertat? O ho és la mà 
que avança i arma somnis i fa miques 
el ferro maleït del que no es fa? 
Buidar d’aigua estancada tantes piques 
i beure’m tot l’avui sense demà? 
És viure lliure amb tu mentre m’ho expliques?

Carles Rebassa

Sons bruts

Ed. Proa, 2019

Més sobre l'autor, ací