[EL LÍMIT IMPRECÍS...]

(Imatge pròpia)

El límit imprecís

del cel i l’aigua

dibuixa el perfil del teu dolor.

T’ha abandonat la sola

paraula que t’unia

al seu record

i tot és ja molt lluny,

difús, com si s’ho hagués endut

l’incendi d’aquest sol

en els merlets de l’aire.

No hi és. No hi ets.

Estàs fet d’esperances

truncades, de fe abolida,

d’amarg present.

En aquesta hora de la nit

no busquis pietat, compassió.

Ets home sol.

La còpia en negatiu

d’una ombra calcinada.

 

Josep Maria Fulquet

Natura d'infinit

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací  

 

COMÈDIA

(Imatge pròpia)

COMÈDIA

L'insomni és una pròtesi de l'esperança.
Amb una bombeta plena de lassitud,
el preludi en do menor sostingut
de Rachmàninov i un whisky barat,
amb paraules que foren escrites
en un temps de nostàlgia destituïda
i la inútil innocència de fer l'amor
per oblidar-nos completament de la vida
en aquesta matinada prematura,
el més digne que queda de nosaltres
és mentir-nos, Amanda, i dibuixar la lluna
amb què es miren les coses perdudes
per a sempre, amb la nit recolzada
en la finestra gelada de novembre
entre les quatre passades i les set.
Barcelona condecora la tristesa
i l'amor és una joguina trencada
per haver-la gastada massa temps
i no havíem vingut ací per trobar-la
sinó per trair la soledat massa visible
entre nosaltres i tornar-nos una mica
més humans, més febles, si pot ser.
No discutim doncs, l'ambigua identitat
del silenci, centrem-nos tu i jo en el secret
i en l'escenari perfecte, plora si vols
l'aigua amarga i continguda d'eixe passat
oprobi, plora la certesa del record
del que un dia fou important i ja no importa,
i entreguem-nos una darrera vegada
a la luxúria que el desamor conserva
amb aquella calidesa pura dels abandonats.

Salvador Iborra

Els cossos oblidats

Onada Edicions, 2009

Més sobre l'autor, ací

DESCENDIMIENTO / DAVALLAMENT

(El davallament. Rogier van de Weyden. Museu del Padro. Madrid)

Ninguno
de nosotros
podemos descansar.
Un extraño equilibrio
nos mantiene en un gesto imposible
-a veces
esas manos que no
se corresponden. A veces
esos pies-. Nadie viene a sacarnos
de aquí.
Hay algo muy estrecho
en esta habitación.
Abandonarse.
Ven.
Una pila de carne contra un suelo caliente.

---

Cap

de nosaltres

podem descansar.

Un rar equilibri

ens manté en un gest impossible

-a voltes

eixes mans que no

es corresponen. A voltes

aquests peus-. Ningú ve a traure'ns

d'ací.

Hi ha quelcom molt estret

en aquesta habitació.

Abandonar-se.

Vine.

Un munt de carn contra un sòl calent.

Ada Salas

Descendimiento

Editorial Pre-Textos, 2018

Més sobre l'autora, ací i ací

[Traducció del castellà feta per mi]

L'ESTACIÓ

(Estació del balneari de Zestoa.
Imatge presa de www.guregipuzkoa.net. Fotògraf: Indalecio Ojaguren)

En un temps ja remot hi va haver una estació, aquí, 
portava el nom del balneari. Via estreta, 
edifici adornat amb pinacles, balconets, 
motllures de ciment, fanals i senyals de ferro esmaltat,
miniatura a l'ús i al gust de l'època. 
Ara és coberta d'esbarzers, el bosc se l'ha fet seva; 
sense vies, cauen posts rovellats amb el doblec dels anys. 
Dos túnels obren boques de catàstrofe i degoten l'aigua 
de pluges persistents. S'hi aventuren ciclistes. 
No obstant, el balneari és viu: hi ha carretera. 
Ja van morir tots els encants discrets 
que creuaven el pont baixant del tren: 
un pont que mor, també, rovellat sobre el riu, 
abandonat als anys que sepulten les vides.

Olga Xirinacs

Balneari del Nord

Ed. Òmicron, 2014

Més sobre l'autora, ací i ací