EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tu. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de març del 2025

GÈNESI

 


(La creació d'Adam (detall). Michelangello Buonarrotti)

Gènesi

 

Al principi era el verb.

I tu.

I amb el discurs vam cosir un món

a mida,

             amb ombres i salvatgies desbocades

i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,

deixant rastre del Tot sobre la sorra.

Tot, llevat del teu nom,

l’innominable,

                          el qui amb un gest superb

macula sencer el llinatge de Caïm

abans i tot del crim comès,

perquè no és crim el tast golut, efímer,

de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,

del coneixement, el bé i el mal i tu

i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.

 

Perdut el paradís, el rastre animal

de la teva creació esdevé ferotge,

                                                              abominable,  

                                                                                     criminal,

i a l’ensems bellíssim perquè bell era

el fang primigeni amb què modelar

el monstre, l’àngel, l’home.

                                                  Els déus.

I després: al principi era el mite.

I tu.

 

Argos fondejat i calm davant l’arena blanca

curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,

interceptats en el viatge cap a l’esfinx

per resoldre l’enigma de la creació amb respostes

agusades que basteixen un nou discurs: l’home

que veu l’home i és el seu pitjor malson,

i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.

 

La poesia no diu; suggereix.

                                                  Il·lumina.

I, aleshores, diu.   

 

El mite o la cadena de mots  

bastint un nou discurs on dir-nos tot  

allò que no sabem. I per justificar

les accions de l’home davant el proïsme inestimat

burlant la llei divina enmig la nit

(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,

als cans famèlics udolant sota els estels),

mentre la música de les esferes fa de claca

dels mesells que assenteixen, i riuen,

i cloquegen.

                       Babaus. Babaus asseguts en trons

de plata i argent o agemolits sobre el llot

untat de sang, de semença, de la suor del treball

de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,

pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.

 

Àlvar Masllorens Escubós

Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 5 de febrer del 2022

[A DINS DEL JO HI HA EL TU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A dins del jo hi ha el tu

i la fam inexcusable.

Sota el mirall comú

l'exili i la mirada.

A dins del tu hi ha el jo

i la fam que amb fam es paga.

Seguim l'inoït so

per la mar inapel·lable.

A dins del jo hi ha el món

i la fam que res no calma.

Corren rius pel pregon

i els freixes hi lleven branca.

A dins del jo hi ha l'u

i la fam com una flama.

Entre el jo asclat i el tu

l’exili i la mirada.


Lluís Solà i Sala

L'exili i la mirada

Més sobre l'autor, ací i ací


dijous, 19 de novembre del 2020

LA PEDRA DEL TEMPS

 
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

Mentim perquè podem,    només un joc vas dir

un joc entre nosaltres,     opcions les possibles

infinites no són    totes, és que només

com veus, és que en són moltes     i no tindrem prou vida

per a comptar-les totes     ni tots els meus passats,

cavalls ara en la fosca,     boira entre les suredes,

són ells al cor d'un bosc,     els meus avantpassats

i les armes que usaren     o les que es feren fer

i de la sang vessada     la boira o gas cicló

entre aquells murs tombats,     les tombes saquejades,

tu ho has dit no pas jo,     tu ho has vist no soc jo,

no vull ser ja més tu,     no vull ser més un "tu",

deixeu-me ser un "jo",     lleveu-me aquest dolor,

el calze enverinat,     els somnis i els records,

             la llum de la memòria...


Isaïes Minetto

La pedra del temps

Onada Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací

dissabte, 1 de maig del 2010

PREMI

Anit vaig rebre de l'alcaldessa de La Pobla de Vallbona el primer premi de poesia corresponent a la 5a convocatòria dels premis "Poeta Teodor Llorente". És la segona vegada que guanye aquest premi (també el vaig guanyar l'any passat).
Es tracta d'un premi modest però, com tots els premis, és d'agrair que la poesia que fas siga valorada.
El poemari amb què l'he guanyat es titula "Clorobscur". Conté un recull de poemes sobre les coses agradables i desagradables de la vida. El següent poema forma part d'ell. Parla d'amor.
                         
TU

Arribe a casa i ensume el teu cos.
Tu com una platja d’arena daurada
empeltada d’irisades veus.
                 Hi són màgics els esguards.
La teua mirada, ho saps molt bé,
és sempre de llum.
                 M’apropie d’instants i de moviments.
Les parets es fonen amb mi
perquè tu hi ets a casa
i una flaire de roses m’acarona.

Ací es pot llegir la notícia i veure el video de l'acte a La Pobla Televisió.