GESTOS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GESTOS

 

Tota nit és una temptació d’impudor.

Valentí Puig

 

¿Amor epilogal,

fet a repèl moixí? ¿Són gestos de replec

o gestos d’arreplec,

els que ho estamenegen tot

dins l’hivernero cald?

 

Atio l’alimara en nom del pare

i de la filla,

més omnicomprensiva

(pels filtres a posteriori),

amb els xoclins d’anar per casa.

 

Pits emproats vers l’Ada,

cul empopat vers jo,

on cada al·lusió fa de mamapara

entre el fisting i l’afalac.

Josep Domènech Ponsatí

El càcol

Edicions, 62, 2015

Més sobre l'autor, ací

AL MERCAT

 (Imatge pròpia)

Al mercat

 

Hi ha poca gent

al mercat aquest dissabte.

Ja he vist els caps badats

dels animals, els ulls esbatanats

com els porticons de casa.

Ja he vist els fetges tebis exposats

i els crancs agonitzant una balada

tan trista que a un nen se li escapa el riure

i el seu pare no la sent, com brama.

He tirat el cap enrere i m’han tibat

els músculs i els tendons del coll

i he assaborit el límit grana de la carn

i la consciència de ser gran

i de ser jove a la vegada.

 

Marina Miralles Mestre 

Llavors

Pagès Editorial, 2023

Més sobre l'autora, ací

D’UN TEMPS EFÍMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

D’UN TEMPS EFÍMER

 Al meu pare, I. M

 

La vida t’ajudava poc —conforme—,

visqueres simplement enmig dels homes.

Et calia tenir aquesta dèria,

confiar que la vida s’asserena

i adjudica les poques certeses

que et vas guardar fecundament tot sol.

 

Recrear o acceptar aquell ingenu

que fores des de sempre no és ridícul.

Ara entenc l’adéu tebi als companys

suposats i admesos fins al límit.

Ho entenc, va ser amb un orgull secret,

industriós i fèrtil, sense treves.

 

Tot acabà en les branques del silenci.

Tombat cap per amunt, rere la llosa,

el teu nom em convoca més preguntes.

No són del temps efímer les disculpes.

 

Vicent Berenguer

La terra interior i altres poemes 

Editorial Denes, 2011 

Més sobre l'autor, ací

 

1999

FINAL O CAUSAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FINAL O CAUSAL 

Tinc por que me gelen el cos

GASPAR JAÉN I URBAN

 

Hui tampoc has vingut pare

cavajot soc a l’ermàs

de nou pregant que s’asseque

la sènia de colp mare

 

passes de nou i em boxeges

el cor en un ai i las

em tornes les mans heretges

només calles perquè peque?

 

dispara’m déu quan em veges

després de l’ara que amara

de llum el meu cap escàs

 

dispara paradís para-

disparaparadispara!

la mort també em decebrà.

Pere Císcar

Anit sempre

Edicions del Buc, 2017

Més sobre l'autor, ací i ací

[MON PARE M'AGAFAVA DEL SELLÍ...]

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

Mon pare m’agafava del sellí per darrere

i em deia no t’atures, encara, pedaleja.

Ma mare arreplegava l’estesa de la roba,

les pinces que, per terra, subjectaven les pedres

i de lluny insistia, de nou, dues vegades,

no et deixes aturar pels trons i pedaleja.

Els gossos que nugaven el vent a les cadenes

miraven de no veure els llamps que s’hi acostaven,

de lladrar-me mil voltes, no plegues, pedaleja.

Per això quan m’hi vaig quedar damunt a soles,

menut com el granís, translúcid entre el gel,

vaig dir-me enmig de l’horta, amerat com un drap,

referma la cadència, no perdes l’equilibri, pedaleja.

Eduard Marco Escamilla

Ultramarins

Edicions Bromera, 2022

Més sobre l'autor, ací

[RECORDES PARE...]

(Imatge pròpia)

¿Recordes pare, les postes de sol

mentre regàvem el camp de blasfèmies

i jo espentava l’aigua i algú ens deixava

en sec i havies de pujar corrents

a obrir de nou el roll dels Avenars?

¿Recordes pare, el forn dels Italians

i els paquets de rosquilles, les quatre

de la tarda i els coloms omplint el cel

de cabrioles, el xiulet del vent?

¿Recordes pare, la porpra obscura

d’un parrup engrescada entre els joncs

de la Marjal, una nit qualsevol,

tothom buscant la manera d’entrar-hi?

Eduard Marco

Refugi incòlume

Ed. Denes, 2009

Més sobre l'autor, ací

AUTO D'AFE

(El pas de la llacuna Estigia, Joachim Patinir. Museu del Prado)

AUTO D'AFE

 a mon pare, in memoriam

Hay golpes en la vida, yo no sé

César Vallejo

Adés jo creia en el Veda

en Belcebub i en Deumèu

cos a cos com si fos Leda

mon gentil cor de pigmeu

Com vaig perdre la vereda

vertical de l'himeneu

si no vaig besar el Pare da-

vall l'olivera del sèu?

Si no vaig fugir la cleda

negant-lo com fariseu

per què eixa llar ja no enreda

el pas dubtós del meu freu?

Plogué i girà la moneda

no sé caigué el gran carreu

toument i en quedà la queda

illegible de la Seu

Ara sols crec en la Veda

fondíssima del Leteu

on pels cabells de l'arbreda

nu i furtiu de cap i peu

faig la ruta de la seda-

ició final cap Ateu

Pere Císcar

En revista sèrieAlfa a cura de Joan Navarro

Més sobre l'autor, ací

[En aquest enllaç hi ha traduccions al castellà i al francés fetes per l'autor: https://seriealfa.com/alfa/alfa50/PCiscar.htm]

LA MÀ DE MON PARE

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

LA MÀ DE MON PARE

Tot observant el palmell de la teua mà

veig les penúries del passat i del futur.

Tot observant el palmell de la teua mà

veig el firmament de la meua infància,

quan encara podia volar fins a la lluna

i tots els meus somnis serien una realitat.

Pare! El temps ha passat,

he tornat dels somnis a la vida.

He sostingut en les meues mans els bocins

dels meus somnis destrossats.

Els he mòlt per a protegir-me,

els he afilat per a mantenir-me viva,

els triture novament,

per a ser capaç encara

d'estimar, tenir esperances.

Pare! Si ma vida novament es fera,

sé que tu recolliries els trossos,

tot i que et tallarien el palmell de la mà,
tot i que et feririen profundament.

Nguyen Bao Chan
Més sobre l'autora, ací i ací

[Traducció meua a partir de la versió en castellà del festival de poesia de Medellín]

Ací es pot escoltar la recitació de l'autora de l'original en vietnamita. 

[NO HAURIA D'ACOMIADAR-TE ENCARA]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No hauria d’acomiadar-te encara. Però m’hi obliga aquesta fotografia teua que m’acabo de trobar i que us van fer, a tu i a la mamà, fa encara massa pocs anys. Tots dos sabem que ja no ets el mateix. Jo tampoc no ho sóc. En res ens pareixem a aquells que havíem estat. Sé que no podràs evitar oblidar-me d’aquí a pocs minuts. 

Si vols, faig com tu, d’ara endavant. Jo també t’oblido i et tornaré a recordar, a partir d’aquest mateix instant. Seràs per a mi el que jo sóc per a tu, una mirada, un somriure, un fragment d’un record precís i viu, ben allunyat en el temps. Ara per a mi ets una paraula, la més precisa, la més preciosa, que vacil·lo en pronunciar només esborrant-la: pare meu.

Joan-Elies Adell

Escandall

Ed. Meteora, 2014

Més sobre l'autor, ací

LA MÀ DEL PARE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sostenia la mirada 
sobre la mar perfumada 
de tarongers tacats de blanca 
esperança de futures 
rialles de llavis àcids. 

El gos de casa bordava 
somnis d'aiguatge a la lluna 
quan les ombres dels miralls 
creixen gegantines 
sembrant les nits de misteris. 

Llavors, la mà de fogassa 
del pare inventava teules 
protectores que allunyaven 
les grenyes fosques dels somnis 
cargolant la llum dels àngels.

Pasqual Mas

Biblioteca de guerra

Edicions Brosquil, 2001

Més sobre l'autor, ací

EL PARE FOU PESCADOR



(Imatge presa d'ací)

Si obrires la finestra, el grinyol suau, potser

reverdiria el dibuix agosarat dels taulells,

discrets testimonis de l'oratge ciutadà

i d'un afecte, quasi amor, a tot allò

que pobla les estances silencioses,

les cambres atapeïdes de memòria.

Els llibres amb llur misteriós i perfecte

ordre, la taula arabesca, la màquina d'escriure,

l'epigònic bust sense concloure i la foto,

la foto del pare. Aquell pare que fou pescador.

Alexandre Navarro

Versos per a Marc

Tàmdem edicions, 1999

Més sobre l'autor, ací