ÒRBITES EN SINCRONIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÒRBITES EN SINCRONIA

 

¿Qui és aquest vell que veus en el mirall

i no et diu res de qui va ser perquè

s’ha oblidat, fins i tot, de la tristesa,

ni aquests llavis cansats de tant besar

només la icona d’un amor benigne,

ni l’última claror de cap al tard,

ara que sents com va marxant la vida?

¿Qui és aquest vell de rostre inconegut

amb faccions d’una mort massa propera,

el sobirà monarca de les flors

que es van marcint al centre del nou dia?

¿Qui l’home d’aquest temps que sempre et buida

de tot l'enyor que havies pressentit?

Cal que tanquis ja el llibre i cada pàgina

amb un vers infinit, profund, subtil

com la imatge del vell que veus, decrèpita,

en el fons del mirall que ara contemples

i que saps que, malgrat l’engany de viure,

des de l’inici ja va ser la teva.

Israel Clarà

Òrbites en sincronia

Edicions del Sud, 2020

Més sobre l'autor, ací

EL CONTE DEL SOL I DE LA LLUNA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El conte del sol i de la lluna

A Robert Brufau, per la promesa d’un poema

 —Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica’m què és la lluna. —La lluna.

Joan Brossa, Eco

Es va trobar despert del seu vell somni

mentre s’anaven desfent tots els deserts de l’Antàrtida

i sabia que els déus eren mentida

igual que el plàncton de l’aire i els planetes del subsòl,

com el conte del sol i de la lluna

que li explicava un poeta prop de l’estufa de gas.

Es va trobar assegut als peus del món.

Ja no hi havia ningú perquè tothom era mort

i plorava una llum d’estels fugaços.

Va anar a visitar la lluna, que li somreia feliç,

i veié que era sols una bombeta

de neu i gel apagat. I pujà llavors al sol,

que era un gira-sol d’ambre estàtic, cendra

d’un foc antic oblidat, de mesures inexactes.

No hi havia lluernes ni mosquits,

cap punt encès en la boira, ni ambrosia dins la pluja,

només un nen plorant als peus del món,

plorant sol de nit pel sol i de dia per la lluna.

Israel Clarà

Jocs de vida

Pagès editors, 2022

Més sobre l'autor, ací

ELEGIA A VENÈCIA

(Imatge pròpia)

ELEGIA A VENÈCIA

 

El vespre humit, encara s’alcen copes

a les tavernes, vora dels canals,

i encara més el desig del teu cos

que em va oferir la glòria

i ara és empremta de la carn, un gest

que es perd damunt de l’aigua tremolosa.

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i ens pot donar la vida,

i els teus ulls contindran, sense cap dubte,

un mar en què les aigües ressuscitin,

els passos retrobats a les basíliques,

la pluja que et vetllava, alguna góndola,

la tristesa dels molls i aquelles barques

abandonades entre cases soles.

Els pintors, els poetes i les màscares,

els núvols sinuosos de novembre,

la bella escala d’or i les maragdes,

alguns pobres dormint sota les voltes

d’una porxada on t’esperava Tadzio,

l’etern adolescent que ens estimàvem.

Els concerts de Vivaldi, el lent passeig

amb vaixell allunyant-nos de la tarda,

i l’amor amb què sempre ens adoràvem,

el lleó, el Carnaval, la nostra Piazza...

¿Te’n recordes, del pom de roses clares

que vas voler salvar quan ja eren mortes?

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i tot sembla conegut,

perquè l’aigua acompanya

les hores que desfem damunt els marbres

amb el reflex de l’alba, blancs eterns

cridats a una bellesa molt més alta.

El Gran Canal m’acosta a l’Acadèmia,

a la cançó de l’aigua que escoltava

quan eres els colors de Tintoretto,

les verges de Bellini i de Rosalba,

la nit constant, els blaus de Veronese

i els teus ulls emboirats per la Llacuna

que veies des d’alguna balustrada.

No sé si tornarem a la Venècia

que vam deixar dins el seu plor, enyorant-te,

quan ningú no sabia que eres meva

ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?

Venècia és un record d’aigua oblidada.

Israel Clarà

Sereníssim somni

Arola Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací