No és país per a bicicletes
Vaig aprendre a anar amb bicicleta aquells estius de la infància quan mon pare llogava amb el germà de ma mare una casa al rogle de cases de la granja que els frares de Simat van construir a la Drova. Llevat de la carretera, aquell era un lloc segur per als xiquets i anàvem i tornàvem per mores, exploràvem els bancals i les fonts i jugaven sense mirar el rellotge. Jo no tenia bicicleta, era la del meu cosí Salvador, però de tant en tant l’agafava. Vaig aprendre a portar-la posant els dos peus a terra, arrossegant-los baixant la costera del carrer de terra i ensenyant al cos a adaptar-se a l'equilibri necessari en un vehicle de dues rodes. En un parell de dies ja podia anar i tornar pedalant. Ja seria un no parar. Gandia era una ciutat infinitament més tranquil·la que ara i els xiquets podien anar al centre sense cap problema i sense la companyia dels pares. Una vegada em vaig estavellar contra un local per no frenar, ja que portava en les mans el dibuix de l’amagatall secret que ...