Banc de València
Va ser fa anys, just abans de casar-nos. Març de 1990. Cada matí, abans d’alba Mara, la que avui és la meua esposa, feia el seu trajecte cap a Dénia, cap a l’oficina central del Banc de València en la bella avinguda de Campos. Una dona jove, guapa, amb il·lusions, plena idees i ganes per donar el millor de si mateixa en el seu primer treball. Va ser una de les primeres dones a entrar en unes oficines plenes de companys de la vella guàrdia que encara veien l’ordinador o els companys amb estudis universitaris amb certs recels. D’oficina, en oficina, per la zona nord d’Alacant la meua esposa va anar deixant arrere companys i records gojosos i, perquè no dir-ho, de vegades amargs. Històries de batalles felices, com aquella vegada en què van anar a Mutxamel a ajudar els seus companys davant de l’allau de milions d’un premi de la loteria. Moments de ràbia quan un dels seus companys va robar diners de la caixa i se’l va reconèixer sense pestanyejar. Amics entranyables, joves, com Xav...