El Castellet, l’arquitectura de la por.
fotos L’accés a la nostra meta es feia per pistes costerudes, però amb bon estat de conservació. A quasi mil metres d’altura la vegetació és més verda i les pinedes són d’espècies de climes més gelats. El penyal del Castellet és, vista des de l’est, una columna de pedra impressionant que s’alça a la vora del camí. Un poc més endavant, també a l’esquerra, es veien restes de murs i torres coberts de vegetació. Seguint la senyalització vam trencar en direcció sud arribant al primer recinte, l’albacar, on camperols i bestiar s’amagaven en temps de guerra. Vam recórrer el recinte abans de grimpar a la part més alta. La senda, el seu tram final, ja quasi arribant al cim del crestall, és estreta i entre penyes amb caigudes considerables pels dos costats. Una penetrant aroma d’excrements d’herbívors, encara frescs, indicava que la zona és utilitzada per cabres o arruís que no vam veure, però que els gossos sí percebien. Llum, la major, trau tot el seu instint caçador quan va per la muntan...