El miracle dels pans
La generació de xiquets de la postguerra espanyola somiava, tal com conta mon pare, menjar pa blanc. La farina de blat era un producte escàs i se substituïa amb un tipus de pa anomenat “minxo” elaborat amb dacsa i que a poc de temps de ser cuit es tornava tan elàstic com la goma. Era temps de privacions i el paradís la mateixa Xauxa. Els nascuts en els seixanta ens vam criar en un país amb relativa prosperitat que permetia, en general, menjar cada dia. Encara que sense luxes i sense abusos la vedella, el lluç o les truites formen part dels meus records de xiquet. El romanç de “ no et deixes el menjar ” seguida d’un “ ai si hagueres passat la fam de la guerra ” formaven part de l’etern sermó als xiquets inapetents. No crec que ningú de la meua edat deixara de sentir alguna vegada el romanç incomprensible sense la vivència directa. La meua tia Hilde contava que després de la guerra a Alemanya deixaven que el menjar s’omplira de cucs per a poder menjar proteïnes. Això no s’...