Pels voltants de la Safor. L’antiga senda de les Majones.
fotos Fa anys el meu amic i mentor en tot allò que fa a la natura i les aus, l’amic Jesús Villaplana, em va convidar a il·lustrar un llibre de contes que havia escrit. A la manera de les faules, els animals i, fins i tot, les muntanyes, eren els actors d'històries de fantasia amb una base de realitat. Un dels contes parlava de la competència entre les muntanyes en el passat. En les converses que mantenien cadascuna volia proclamar les seues millors virtuts i, si hi havia una arrogant, eixa era la Safor, sempre presumint de ser la més alta de totes. És cert que gaudim d’una serra amb una morfologia única. M’agrada recordar els dies en què la neu arriba al seu immens con invertit i dibuixa les formes fins a fer-la semblar una muntanya d’Alaska o, en general, de latituds nòrdiques. En el conte, la deessa Gea, la terra, castigava l’arrogància de la Safor fent arribar-hi intenses precipitacions que van foradar com un formatge la pedra calcària i, amb l’ajuda del riu d’Alcoi, el Serpis, ...