Els errants
Sempre m’han inquietat aqueixos sers errants que són els captaires. Amb tot el respecte que mereix qualsevol esser humà em pregunte sobre el seu periple vital fins a arribar a aqueixa condició en els marges de la societat humana, si no definitivament exiliats de la mateixa. De vegades se’ls veu per les carreteres arrossegant artefactes que una vegada foren un cotxet de bebè, un carro de la compra, una bicicleta o qui sap. La bossa de plàstic és de vegades la seua única maleta, la motxilla sa casa. La mirada obstinada i perduda de molts d’ells no pareix buscar el contacte visual amb ningú. Tal vegada siguen conscients de la seua pròpia brutícia i abandonament. Potser no busquen molestar o no es molesten a buscar la solidaritat social. És possible que s’avergonyisquen de la seua caiguda en desgràcia. Jo diria que alguns pateixen una mena d’autisme que els ha tancat en un món privat, a vegades pròxim a la realitat, però en molts casos oníric. El seu propi univers interpretat ...