Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Les boires que farcien la fondalada on despertava el poble de l’Orxa no deixaven veure’l encara. Estàvem dalt del Barranc de les Foies, davant dels bancals de la zona de la Castellona, aparentment a tir de pedra, però inaccessibles. La Safor, vista des de la seua esquena, la part de la solana, sembla amb pocs accidents destacables a diferència de l’altra banda on el circ, ja des de la distància, avisa clarament de les dificultats de caminar per les seues profunditats. Res més al contrari. La zona que uneix la serra de la Safor amb la de l’Albureca és un conjunt de dorsals i barrancs alternats, menys evidents, però que enganyen els senderistes fent que coses aparentment properes estiguen a l’altra banda d’un tall profund que no es pot salvar si no es fa fent una gran volta. La intenció de la nostra ruta era la de reconéixer l’estat de sendes ja conegudes i unir-les amb les pistes que discorren pels bancals de la zona. L’estat d’abandonament de tota la zona és quasi total. La natur...

El teix de la Safor fotos Tindria jo al voltant dels tretze o catorze anys la primera vegada que vaig pujar al cim de la Safor. He oblidat la data, els detalls i els companys. Aquella època vam anar moltes vegades portant els amics a què també ells conegueren les meravelles que ens havien colpit. La finestra de la Safor i el cim eren fites de totes les ascensions i el pla de la nevera, que ara sé que antigament es deia «la Coma de la Safor». Ens sorprenia la visió d’un cilindre de pedra, pràcticament enderrocat, en la meitat d’una plana d’herba que s’obria al circ de la Safor. No he oblidat mai la colpidora visió de les parets de pedra dels penya-segats que, alternades amb barrancs, anaven girant i descendint per la banda contrària al cim. La fondalada davallava de forma vertiginosa entre els plecs que, dels runars de dalt, arribaven als barrancs inferiors els quals, de forma lògica, s’unien als peus de la serra per a arribar al riu. El nom tècnic d’aquesta configuració és, per cert, «...

fotos Fa anys el meu amic i mentor en tot allò que fa a la natura i les aus, l’amic Jesús Villaplana, em va convidar a il·lustrar un llibre de contes que havia escrit. A la manera de les faules, els animals i, fins i tot, les muntanyes, eren els actors d'històries de fantasia amb una base de realitat. Un dels contes parlava de la competència entre les muntanyes en el passat. En les converses que mantenien cadascuna volia proclamar les seues millors virtuts i, si hi havia una arrogant, eixa era la Safor, sempre presumint de ser la més alta de totes. És cert que gaudim d’una serra amb una morfologia única. M’agrada recordar els dies en què la neu arriba al seu immens con invertit i dibuixa les formes fins a fer-la semblar una muntanya d’Alaska o, en general, de latituds nòrdiques. En el conte, la deessa Gea, la terra, castigava l’arrogància de la Safor fent arribar-hi intenses precipitacions que van foradar com un formatge la pedra calcària i, amb l’ajuda del riu d’Alcoi, el Serpis, ...

fotos Mon tio Juan tenia una finca en la Canaleta, una vall diminuta entre els contraforts de la Serra D’Ador. Deien que era una partida magnífica per als tarongers i que havia fet una bona compra. Ell era conegut per el malnom de “El Negre” per les generacions que ara estarien entre els noranta i els cent i pocs anys. Va ser per allà els anys seixanta quan es va fer molt famós per la comarca com a personatge més popular d’una “jazz band” que animava les festes de la jovenalla d’aquells temps. Fins i tot els van oferir anar a treballar a el Líban quan aquell país es deia “la Suissa d’Orient pròxim”. Una de les claus de la Canaleta era la protecció que oferien les muntanyes a la diminuta plana escalonada i altra era l’abundància d’aigua que hi havia. Ahir contemplàvem des de el penya-segat calcinat de la Penya del Moro la feraç plana de les hortes de la Safor amb la Canaleta en primer pla.  Era la meua tercera visita a la zona, part d’allò que diríem el territori, la patria xica os ...

fotos Ahir, qüestions d'oratge i d’agenda personal, vam fer una ruta circular des d’Almiserà. Ja fa anys, quan vaig començar amb els senderistes anglesos, vam fer una ruta passant pel castell i baixant pel barranc seguint una senda costeruda i de pedra solta. La primera cosa que em va sorprendre del Castell de Vilella (ara el Museu Arqueològic de Gandia, Maga, el cita com a Refugi de Vilella) és la imponent posició enlairat en un tossal de parets verticals per tres dels quatre costats i l'imponent mur occidental preparat per a qualsevol atac per l’únic costat accessible. Vilella es troba en un lloc diferent de la resta de castells. Si quasi tots estaven a un tir de pedra de l’horta aquest es troba ben aïllat entre barrancs i cims de la Serra Grossa. El Castell de Borró sembla estar en un lloc més accessible i no a massa distància. Tampoc s’albiren les vies més accessibles d’entrada a la comarca, per la qual cosa tampoc com a punt de vigilància dels camins en la distància era mo...

Va haver-hi un temps en què les muntanyes eren territori inhòspit allunyat de les rutes de la plana. Qualsevol desplaçament des de les seues entranyes suposava hores per sendes solitàries fins a arribar a la vall. N’hi ha prou a comptar les hores de viatge que avui es requereixen per a creuar la Península Ibèrica per a entendre la incomunicació de gent que tardaria quasi el mateix a arribar als pobles de la costa. Sorprèn la immensitat deshabitada que encara regna en les muntanyes. Es tracta d’allunyar-se dels camins i les carreteres i prendre les sendes que encara sobreviuen per a entrar en un món solitari que sembla que mai va ser habitat. La percepció és enganyosa ja que per poc que es vaja coneixent es descobreixen les ruïnes d’una civilització que es va perdre tan sols fa unes dècades. Cisternes, neveres, pous, fonts, corrals i caserius es disseminaven pels llocs on la sàvia estratègia de l’habitant de la muntanya decidia. En un lloc d’escassos recursos l’infinit engi...

Hubo un tiempo en el que las montañas eran territorio inhóspito alejado de las rutas de la llanura. Cualquier desplazamiento desde sus entrañas suponía horas por senderos solitarios hasta llegar al valle. Basta con contar las horas de viaje que hoy se requieren para cruzar la Península Ibérica para entender la incomunicación de gente que tardaría casi lo mismo en llegar a los pueblos de la costa. Sorprende la inmensidad deshabitada que todavía reina en las serranías. Se trata de alejarse de los caminos y las carreteras y tomar las sendas que todavía sobreviven para entrar en un mundo solitario que parece que jamás fue habitado. La percepción es engañosa ya que a poco que se vaya conociendo se descubren las ruinas de una civilización que se perdió tan sólo hace unas décadas. Cisternas, neveras, pozos, fuentes, corrales y caseríos se diseminaban por los lugares donde la sabia estrategia del habitante de la montaña decidía. En un lugar de escasos recursos el infinito ingenio ...

"Dedicat al meu amic Francesc Morant, mestre amb tot el pes que té la paraula. Perquè se que entendràs el sentit de l'article com a saforenc que eres " Més enllà del balcó veig la torre de l’església d’Almoines i el tossal de Rafelcofer davall un cel de blau delicat. Al fons una serra de verd maragda que es perd fins a la següent vall. Resulta difícil no estimar aquesta terra més enllà de tota vel·leïtat xovinista. Pense en el nostre paisatge i recorde una afirmació que feia el meu primer professor de pintura Damián Català sobre la Safor. Ell deia que la seua bellesa és traïdora i que ens talla les ales o somnis de vida en altres parts del món. Tal vegada siga així. De fet, encara que m’agrada volar, sóc com un colomí que sempre troba el camí de tornada a casa. La meua terra és un xicotet univers de muntanyes que protegeixen com a bondadosos avantpassats valls i fèrtils planes nascudes de la fúria de milers de riuades. La bondat del clima i la saviesa de...