La derrota de la civilització.
Eivissa és com una adolescent fugissera que apareix esplendorosa per damunt de l’horitzó o que s’amaga amb timidesa entre els vapors surant oculta sobre la mar. Des que era xiquet m’ha enamorat aquesta visió d’una terra promesa sempre inassolible i a la vegada tan estimada. La línia de serres de l’illa és un paisatge que als nostres ulls apareix verge i pur, que poc té a veure amb eixa illa de les nits de festa i drogues en què s’ha convertit. La nostra terra ha sigut testimoni del pas de generacions que supose també quedarien fascinades per aquella promesa de viatges a noves terres per la Mediterrània. Qui no voldria somniar amb un món nou i desconegut a l’altra banda de la mar? Els éssers humans som nòmades i sempre volem el que no tenim. Els llauradors i ramaders pujarien del poble pel Camí del Tarrassó als seus corrals i bancals amb eixa visió familiar a l'esquena. A la seua esquerra veurien la colossal visió dels vessants de la Serra de la Safor desplomant-se al riu per la zon...
