Platja de l'Ahuir: la propietat del paisatge
Vivim una època paradoxal on campa a gust una humanitat tan poderosa com finalment fràgil. Mai va tenir l'esser humà tanta capacitat per a canviar el seu entorn, per a destruir o per a crear. Com a tèrmits voraços som capaços d’arrencar la pedra de la muntanya i transformar-la en gris formigó armat que es clava en el sòl i es rodeja d’asfalt. Grans pistes de negre betum obrin camí a monstres d’acer que ens permeten fugir al paradís mentre destruïm tant el paisatge que recorrem com el que justifica el viatge. On el formigó i l’asfalt s’imposen mai tornarà a ser el paisatge el que va ser. Les meues amigues alemanyes, les germanes Künneke, van arribar a Espanya en els cinquanta carregades d’una Leica de 35mm que els va permetre retratar en color una platja de Gandia on l’Hotel Bayren s’alçava solitari en un paisatge de dunes i afloraments d’aigua dolça. Dunes i arenals daurats on van retratar velles espanyoles de dol rigorós que es refugiaven davall uns paraigües negres...