València escenari distòpic.
fotos Ahir València em recordava vagament als escenaris de la pel·lícula Blade Runner. Una ciutat amb desenes de parades oferint menjar, el fum de les xurreries, els estrangers amb les bicicletes, hindús amb el turbant, asiàtics d’ulls allargats i cabell llis, pantalles amb tipografies efímeres i vídeos en constant canvi. Això sí, l’atmosfera, encara que enterbolida per una boira apegalosa, gaudia de la llum d’una primavera avançada. El cuc farcit de carn humana, al límit de la seua capacitat, va penetrar en les entranyes de la ciutat i va vomitar gran part de la seua càrrega a la plaça d’Espanya. Són dies de falles i la ciutat està de gom a gom. El que és ja un barri xinés al cor de València —no confondre amb el vell “Barri Xino”— recupera esperit valencià per uns dies amb una immensa falla presidint l’espai buit entre els quatre cantons. El monument efímer, de les grans, s’alça ple de color al centre d’una massa d’adoradors que com en un ritual van pegant-li la volta. No cal dir que ...