La Ruïna del “Monte Picayo”.
fotos Hi ha camins que són realment dreceres i no sendes que, amb trellat, van guanyant altura. Sembla que molts han oblidat el sentit comú en el nostre caminar per les muntanyes i busquen una mica d’adrenalina que els console d’una vida grisa. La senda que accedia al cim del Picaio de la Calderona — hi ha més cims amb aquest nom — ho feia pel vessant sud del barranc de l’infern, sota una pineda plena de trossos de rodé trencat que indicava una activitat minera en el passat. Si pujar ja era complicat, baixar seria una molt mala idea. A mesura que guanyàvem altura veiem el Port de Sagunt com una silueta retallada sobre una mar de llum, una immensa parcel·la nua on aniran les pròximes instal·lacions de la factoria de bateries i tota la complicada estructura de viaductes, autopistes, naus industrials i el poble de Puçol. La que seria una panoràmica impressionant en el passat des del Desert de les Palmes, el Castell de Sagunt, la rodalia de València, les serres del sud de la província, fin...