L’ubic i esquiu centre de l’univers
El pati posterior d’Alacant és un dèdal de terra blanca i vies d’asfalt. Àrids tossals i muntanyes sorgeixen en un paisatge marcià colonitzat caòticament. Una vella casa de camp sorgeix entre talús i talús de les autopistes. Una pedrera de penya-segats escalonats, amb parets blanques tallades a plomada, és coronada per una tremuja de proporcions titàniques. Algunes barriades arriben a abalançar-se sobre les autopistes en orgia promíscua amb els polígons. Els senyals de circulació i les tanques publicitàries lluiten per atraure al conductor. El navegant, no obstant això, aguaita entre les senyes fins que detecta el tòtem màgic coronat per la M majúscula. Estic assentat en una taula d’un McDonald's, perdut al bell mig del que va ser l’àrid camp de l’Alacantí. Un dia de llum acerada de final d’agost amb cels que presagien tempestats per ponent i blau i ombres esmolades per llevant. És un d’aqueixos dies de 33 graus immisericordes que obliguen al refugi a l’empar d’un carit...