Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Les boires que farcien la fondalada on despertava el poble de l’Orxa no deixaven veure’l encara. Estàvem dalt del Barranc de les Foies, davant dels bancals de la zona de la Castellona, aparentment a tir de pedra, però inaccessibles. La Safor, vista des de la seua esquena, la part de la solana, sembla amb pocs accidents destacables a diferència de l’altra banda on el circ, ja des de la distància, avisa clarament de les dificultats de caminar per les seues profunditats. Res més al contrari. La zona que uneix la serra de la Safor amb la de l’Albureca és un conjunt de dorsals i barrancs alternats, menys evidents, però que enganyen els senderistes fent que coses aparentment properes estiguen a l’altra banda d’un tall profund que no es pot salvar si no es fa fent una gran volta. La intenció de la nostra ruta era la de reconéixer l’estat de sendes ja conegudes i unir-les amb les pistes que discorren pels bancals de la zona. L’estat d’abandonament de tota la zona és quasi total. La natur...

Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària. Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la z...

Fa tan sols un any que vam fer una ruta pels voltants de Benirrama. Aleshores tot el vessant de l’obaga era verd i les flors i les ingràvides papallones anunciaven l’arribada de l’estiu. La pluja havia portat el miracle de la vida i la natura resplendia per tot arreu. Els cirerers eren els únics que havien patit de tanta aigua i la collita era inexistent. Per totes les bandes el espectacle visual era encisador perquè a la ordenada i progressiva disposició dels bancals escalonats es contraposava la verticalitat del murs de pedra que fan de frontera. Ja cap al Castell clau de la ruta llevantina d’entrada a la vall es veia una panoràmica amable d’una vall on el temps va a una altra velocitat. Poques setmanes després va ocórrer el paorós incendi que va arrasar la Vall d’Alcalà i va mossegar les parts altes de la Serra de la Foradada a un pas de fer-ho per tota la Vall de Gallinera. Encara per les parts altes es veu la pedra pelada i els pins amb troncs negres i amb les copes de color marró...

fotos Ja ha passat un mes del maleït incendi que amb origen al terme de la Vall d’Ebo va afectar la Vall d’Alcalà i la de Gallinera. Des de Gandia es veien les flames pel cim del Miserat, però no em quedava clar el nivell d’afecció a la Serra de la Foradada. El foc, com es veia en l’estret que connecta l’Atzúbia i la Vall de Gallinera, va estar a punt de creuar a la banda de la Llacuna. Afortunadament no ho va fer i va romandre en els vessants ombrívols de la Vall. Llengües de foc van afectar la part més alta que ara queda coberta de cendra i pedres calcinades. Hui, efectivament, hem aprofitat l'ocasió que ens brindava l'Oficina de Turisme de la Vall de Gallinera i l’entitat de promoció turística “Pego i les Valls” i hem arribat puntuals a les 10 a l’entrada d'Alpatró. També anomenat Petro, Patro, lo Patron, Potron, Alpatron i Potro al llarg de la història, està documentat el nom per primera vegada l'any 1290 i la seua etimologia no és àrab encara que en un text de l...