Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Feia temps que volia explorar una Serra de la qual costa esbrinar el seu nom. Ara ja ho sé, però he hagut de buscar en diverses referències perquè en el mapa apareixen els noms dels barrancs i les àrees però no un nom de conjunt. Seguint les pistes de l’incendi del 2016 he trobat un estudi que parlava de l’incendi de Carcaixent, tirant del fil i lligant amb la paraula Reialenc que he trobat en el camí de pujada crec que no m’enganye si dic “Muntanyes del reialenc de Carcaixent”. La Serra que rep aquest nom està situada entre muntanyes amb més nom, com ara la Serra del Toro, darrere de Simat o la Serra de Corbera amb els seus impressionants perfils. Aquesta, que no és molt alta, sols té un relleu marcat en els barrancs que baixen pels costats però la part central és una altiplanació d'ondulacions suaus i vegetació esclarissada pels molts incendis i per la mateixa composició del sol. Efectivament l’informe de l’incendi parla d'incendis els anys 1981,1991,2010 i 2016...

Flotando en el agua. Los recuerdos y los pensamientos flotan en el líquido y fluyen suavemente. Me acuerdo de los años de crisis y enfermedad mirando un cielo de nubes donde no puedes escapar. Hace unos años me gustaba agarrarme las piernas y, en posición fetal con los ojos cerrados, dejar que el cuerpo se balanceará como si fuera un ser primigenio en un mar prehistórico. Mi padre había sido nadador. La natación como deporte fue popular desde los tiempos de Damián Catalá y los miembros del club utilizaban el mismo puerto o estanques privados para entrenar, como era el caso de La Balsa del Tío Salvador. Con un padre nadador poco faltó para que naciéramos con cola y aletas como los peces. Aquellos años aún eran tiempos de balsas, pero no tanto de pozas para que la contaminación ya empezaba a castigar a los ríos. Las generaciones anteriores conocían mejor que la nuestra esos rincones del río donde había una piedra desde donde saltar al agua dejándose llevar por la corrient...

Surant a l’aigua. Els records i els pensaments floten en el líquid i flueixen suaument. Me’n recorde dels anys de crisi i malaltia mirant un cel de núvols on no pots escapar. Fa uns anys m’agradava agafar-me les cames i, en posició fetal amb els ulls tancats, deixar que el cos es balancejara com si fora un ésser primigeni en una mar prehistòrica. Mon pare havia sigut nadador. La natació com a esport fou popular des dels temps de Damià Català i els membres del club utilitzaven el mateix port o bases privades per a entrenar, com era el cas de la Bassa del Tio Salvador. Amb un pare nadador poc va faltar perquè nasquérem amb cua i aletes com els peixos. Aquells anys encara eren temps de bases però no tant de gorgs perquè la contaminació ja començava a castigar els rius. Les generacions anteriors coneixien millor que la nostra aquests racons del riu on hi havia una pedra des d’on saltar a l’aigua deixant-se portar pel corrent. En el nostre cas va ser la bassa de Konnicks el pr...

Acabamos de visitar el Barranco del Castell y ver las huellas del demonio y de Jesucristo, según la leyenda local, y el banco de piedra de los que os hablé en el artículo anterior. Pasamos por las casas de Cadis y ya vemos el rincón verde que contrasta con las vertientes peladas y rocosas de las colinas que cierran Pinet hacia Buixcarró. Ana nos habla del fuego y como llegó a quemar los límites del vergel. Entre los pinos se ven unos cuántos cipreses esbeltos, mediterráneos y, siempre, espirituales. No perdemos la oportunidad de visitar el inmenso algarrobo que se desparrama, reptante y expandiéndose por encima de las plantas secas por el calor intenso del verano. Bajando la calle de arriba que une el casco del pueblo con las casas separadas percibimos el olor a las cercanas granjas avícolas y porcinas que perfuman, más de lo que les gustaría a los pinateros, todo el término. Todo esto para no hablar de las moscas persistentes y cabezotas, pegalloses (pegajosas) como nos...

Acabem de visitar el Barranc del Castell i veure les petjades del Nostre Senyor i el banquet que us vaig contar en l’article anterior. Passem per les cases de Cadis i ja veiem el racó verd que contrasta amb els vessants pelats i rocallosos dels turons que tanquen Pinet cap a Buixcarró. Anna ens parla del foc i com va arribar a cremar els límits del verger. Entre els pins es veuen uns quants xiprers esvelts, mediterranis i, sempre, espirituals. No perdem l'oportunitat de visitar la immensa garrofera que s’escampa reptant i expandint-se per damunt de les plantes seques per la calor intensa de l’estiu. Baixant el carrer de dalt que uneix el casc del poble amb les cases separades sentim l’olor de les pròximes granges avícoles i porcines que perfumen, més del que els agradaria als pinetells, tot el terme. Tot això per no parlar de les mosques persistents i cabudes, pegalloses, com diem en valencià. En arribar a un punt a mitjana altura del carrer veiem una entrada a un camí d...

(La leyenda que se cuenta es inventada a partir de la tradición de las huellas en el barranco) Aunque ningún hombre ni, menos aquellos años, mujer habían subido a la Luna. Algunos, los más atrevidos, daban ya vueltas a un planeta cada vez más pequeño. En Pinet, sin embargo, poco había cambiado en los años sesenta del siglo XX. Algunos detalles mostraban que las cosas iban muy rápido: el cine y la televisión empezaban a ser parte de la realidad cotidiana, al menos en los pueblos más grandes, pero en el diminuto pueblecito, perdido en un valle cerrado y remoto, casi nada rompía el ritmo diario de sol a sol. Eran los primeros días del año, los Reyes magos, llegando por arriba del Alcornocar de la Sierra Grande, parece que venían de Gandía, habían dejado esa noche los juguetes al puñado de niños del pueblo. Los abuelos y los padres les habían hablado ya del milagro del Barranco del Castillo que ahora os contaré. Hacía no se sabe cuándo, nada importa en las historias mágicas, el...

(La llegenda que es conta és inventada a partir de la que es conta a Pinet) Encara cap home, ni menys aquells anys, dona havien pujat a la Lluna. Alguns, els més atrevits, pegaven ja voltes a un planeta cada vegada més menut. A Pinet, tot i això, poc havia canviat als anys seixanta del segle XX. Alguns detalls mostraven que les coses anaven de presa: el cinema i la televisió començaven a ser part de la realitat quotidiana, al menys als pobles més grans, però al diminut poblet, perdut en una vall tancada i remota, quasi res trencava el ritme diari de sol a sol. Eren els primers dies de l’any, els Reis mags, arribant per dalt del Surar de la Serra Grossa, sembla que venien de Gandia, havien deixat eixa nit els joguets al grapat de xiquets del poble. Els iaios i els pares els havien parlat ja del miracle del Barranc del Castell que ara vos contaré. Feia no se sap quan, res importa en les històries màgiques, el Dimoni anava un dia darrere, darrere, de la Mare de Déu i del Jes...

A través del balcó veig les primeres cases d'Almoines i els xalets sobre les suaus formes del Tossal Gros d'Oliva. Si m’ature a escoltar sent els sorolls d'un motor i els trinats dels teuladins. Sembla que el temps discórrega suau, com un continu de rutines que, com a molt, ens portaren a una plàcida vellesa. Sobre la meua taula el llibre de Svetlana Alexievich , “Veus de Txernòbil, crònica del futur” que acabe de llegir fa uns minuts. Fa ja anys que el tenia, tal vegada dos o tres. Com amb molts altres llibres, soc un lector una mica dispers, els comence i per diversos motius els deixe per a seguir-los més endavant. Aquest havia quedat relegat, en una de tantes vegades que la meua dona ordena la casa, entre d'altres de la prestatgeria. Va ser precisament a partir de l'èxit de la sèrie Txernòbil que vaig decidir rescatar-lo de l'oblit, aquesta vegada amb temps per a llegir-lo. El títol fa justícia a l'estructura de l'obra, ja que es tracta d...