Vesprada de març
El carilló de l'església del port vola per l'aire de març entre núvols a contrallum. Assenyala les hores però involuntàriament és un toc a difunts. La mare d'una bona amiga va deixar fa unes hores aquest món i la família propera, la d'aquí i els que viuen lluny, es consolen en sortir del temple. La brillantor del cotxe fúnebre, els empleats del servei fúnebre amb jaqueta i corbata que van i vénen, passa una dona gran caminant lentament ajudada per un caminador. A l'allunyar-se, sobre el pont, la mar llambreja en onades suaus de tons nacrats. Un grup de noies adolescents es creua en el camí. Ho ignoren, però deixen veure l'arrogància del que es creu etern. Hi ha una monument faller al fons. Ja són falles, el final d'una vida, el principi d'un nou any. Cicles, cicles, cicles. Què feia jo fa vint anys? Em assalta una pregunta sense gaire sentit. No recorde com eren els dies més que vagament. Ja comence a acumular a l’àtic del record papers que com pil...