Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Al laboratori no hi havia ningú aquell dia. Bé, estava jo revisant els cultius en les plaques de Petri, però jo mai vaig ser algú , així que aquell dia es podria dir amb total propietat. La ràdio sonava amb la cançó dels xiquets de Sant Ildefons. En l'adolescència jo no era un tipus que cridara especialment l'atenció. Bé, siguem sincers, en realitat era un ésser una mica estrany tímid i retret amb un cap sempre curtcircuitat, amb l'expressivitat d'un cos maldestre i la timidesa d'una xiqueta de parvulari. Ella era preciosa. El seu cabell llarg i laci, la cara rodona lleugerament pigada, el seu cos de nena menuda o els seus ulls verds: coneixia qualsevol detall del seu cos, qualsevol moviment i gest a força d'observar-la amagat darrere l'immens altaveu negre de la discoteca. Agafat al cubata com un nàufrag a la seu salvavides planejava mil i una estratègies per acostar-me a ella. En les meves fantasies m'acostava suaument per la pista fins ...

En el laboratorio no había nadie ese día. Bueno, estaba yo revisando los cultivos en las placas de Petri, pero yo nunca fui alguien, así que ese día se podría decir con total propiedad. La radio sonaba con la cantinela de los niños de San Ildefonso. En la adolescencia yo no era un tipo que llamara especialmente la atención. Bueno, seamos sinceros, en realidad era un ser un tanto extraño tímido y retraido con una cabeza siempre cortocicuitada con la expresividad de un cuerpo patoso y la timidez de una niñita. Ella era preciosa. Su pelo largo y lacio, su cara redonda ligeramente pecosa, su cuerpo de niña menuda o sus ojos verdes: conocía cualquier detalle de su cuerpo, cualquier movimiento y gesto a fuerza de observarla agazapado tras el inmenso altavoz negro de la discoteca. Agarrado al cubata como un naufrago a su salvavidas, planeaba mil y una estrategias para acercarme a ella. En mis fantasías me acercaba suavemente por la pista hasta que, delante de ella, agarrado a mi cubata, ...

En sortir de casa he vist un gos boxer marró que venia pel camí que s'endinsa entre els tarongers. La propietària l'ha cridat i ell s'ha quedat amb aquesta cara de sorpresa i interès amb què tots els gossos observen als seus congèneres. Troy, el meu gos, anava massa preocupat de trobar un lloc amb terra per fer els seus negocis, com diuen els anglesos, i no l’ha vist. Ja han passat més de deu anys que el tenim i hem vist tota una vida en la seva evolució. Va arribar com un joguet de a penes uns quilos i en cosa de mesos va crèixer a ulls vista amb aquesta rapidesa pròpia del metabolisme caní. Quan va arribar al barri ja havien altres gossos. Com passa amb la gent jove Troy es va considerar ràpidament membre de ple dret per marcar el seu territori amb la xuleria del “jo sóc aquí i acabe d'inventar el món”. Vam descobrir junts els racons de la nostra geografia quotidiana dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes. Troy evolucionava a raó de set vegades ...

 Al salir de casa he visto un perro boxer marrón que venía por el camino que se adentra entre los naranjos. La dueña lo ha llamado y él se ha quedado con esa cara de sorpresa e interés con la que todos los perros observan a sus congéneres. Troy, mi perro, iba demasiado preocupado de encontrar un lugar con tierra para hacer sus negocios, como dicen los ingleses, y no lo ha visto.  Ya han pasado más de diez años que lo tenemos y hemos visto toda una vida en su evolución. Llegó como un muñeco de a penas unos kilos y en cosa de meses crecía a ojos vista con esa rapidez propia del metabolismo canino. Cuando llegó al barrio ya habían otros perros. Como pasa con la gente joven Troy se consideró rápidamente miembro de pleno derecho para marcar su territorio con la chulería del yo estoy aquí y acabo de inventar el mundo. Descubrimos juntos los rincones de nuestra geografía cotidiana día tras día, semana tras semana, mes tras mes. Troy evolucionaba a razón de siete veces por una ...

Els que ens agrada la cuina i som creatius sabem que si no has pensat què fer per a dinar és entrar a casa i vore les coses que tenim al nostre abast i acabar fent un plat conegut o, perquè no provar noves combinacions inèdites.  És tal qual com la vida, que ens ofereix uns ingredients, família, treball, comarca o amics i del qual cada u de nosaltres guisa una recepta única de vegades seguint receptes antigues o inventant-nos una.  Vaig tindre la immensa sort de conèixer a Paco, l’home de Chelo, a l’institut de Pego ja fa un grapat d’anys i vam fer una amanida de dibuix tècnic, artístic i amistat que conservem fins el dia de hui.  Ens férem molt més que amics i celebràvem meravellosos encontres al voltant de les fideuades en el balcó que dóna al mar en sa casa de la platja. És aleshores quan vaig conèixer la ma d’alquimista, fent or dels productes de la terra, que té Chelo.  No tinc suficient paraules per a descriure la meravellosa combinació que es dóna ...