Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Estic repassant les fotografies de tot un any que hui justament acaba. Cada imatge que sembla viva, que aparenta ser real, no és més que un fantasma d’un moment irrepetible. Sols mirar les imatges de Sot de Xera i  la seua zona d’esbarjo i de bany i ja sabem que són mostra de com va ser i mai més serà com era. La riuada s’ho va emportar tot i, encara que es puga reconstruir, ja serà diferent. Cada animal que apareix a les fotos, les papallones de vius colors, els moments, les persones i els paisatges muten a una velocitat tal, en  un espai divers i immens que sembla embolicar-nos com al personatge de “El Crit” d’Edvard Munch. És eixe fang espaciotemporal on vivim el que ens angoixa. No el podem aturar, sols parcialment controlar i, de tant en tant, el patim amb algú dels seus embats que ens trenca la vida. Aquesta cabuda obsessió de conservar en la memòria allò que hem fet, rememorar camins recorreguts, repensar converses a la calor d’un sol d’hivern són tasques destinad...

fotos Les boires que farcien la fondalada on despertava el poble de l’Orxa no deixaven veure’l encara. Estàvem dalt del Barranc de les Foies, davant dels bancals de la zona de la Castellona, aparentment a tir de pedra, però inaccessibles. La Safor, vista des de la seua esquena, la part de la solana, sembla amb pocs accidents destacables a diferència de l’altra banda on el circ, ja des de la distància, avisa clarament de les dificultats de caminar per les seues profunditats. Res més al contrari. La zona que uneix la serra de la Safor amb la de l’Albureca és un conjunt de dorsals i barrancs alternats, menys evidents, però que enganyen els senderistes fent que coses aparentment properes estiguen a l’altra banda d’un tall profund que no es pot salvar si no es fa fent una gran volta. La intenció de la nostra ruta era la de reconéixer l’estat de sendes ja conegudes i unir-les amb les pistes que discorren pels bancals de la zona. L’estat d’abandonament de tota la zona és quasi total. La natur...

  “El delicat equilibri de ser mentor d'algú no és crear-lo a la seua pròpia imatge, sinó donar-li l'oportunitat de crear-se a si mateix”. Steven Spielberg Tindria jo onze o dotze anys quan vaig conèixer Damià Català. Jo era encara la gran incògnita de la família: Aquest xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida; un tant solitari, fantasiós i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser convidada a acudir a pintar a l'estudi del pintor, en aquells dies un home d'uns 64 anys. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m'agradara dibuixar, però jo era inquietud nua i crua que impedia centrar-me en el treball intel·lectual prolongat. Aquells anys que va tornar a viure a Gandia va publicar uns quants llibres de poesies i memòries que encara conserve. Una d’ells, amb l'afecte amb què em tractava, parlava de mi en la dedicatòria com del “seu alumne socràtic”. Era cert. Les ...

fotos Ja feia temps que tenia ganes de pujar novament al Toro, muntanya de potents barrancs que s’obrin amb una forta verticalitat sobre la població de Simat de la Valldigna. La Valldigna és un espai obert al mar que adopta la forma de bressol tancat per tres de les quatre bandes per diferents serres que aporten aigua i protecció enfront dels vents gelats del nord. No es van enganyar els monjos en situar el Monestir de la Valldigna al costat de la Font Gran de Simat, punt on l’aigua brolla de les profunditats de les serres dels voltants.  Vam aparcar a Barx, no molt lluny de l’Avenc de la Donzella, engolidor misteriós que encara no ha descobert tots els seus secrets. És una mena d’embut que arreplega les aigües del pòlie veí d’aquest poble i les porta aigües avall fins a formar el riu Vaca. Com si fora una broma la muntanya als peus de la qual naix Simat es diu el Toro, també feta de pedra calcària que engul per desenes de forats i simes l’aigua que a pocs quilòmetres arribarà a la...

fotos Bèrnia sempre, des que la humanitat arribaria als seus peus és una barrera poderosa, un cingle potent que s’alça contra les vel·leïtats d’aquells que volen passar-la. No és casualitat que tots els passos tenen noms llegendaris que recorden aquells temps on els mascarats, els bandolers i els raptes eren l’Espasa de Dàmocles que podia arruïnar els viatges. Ja els romans van preferir fer una volta ben gran per l’interior per a evitar aquest gegant de pedra que sols s’obri per determinats llocs que ara són la delícia dels senderistes. Pense que al País Valencià hi ha dues muntanyes que bategen de forma simbòlica als que gosen endinsar-se per les costerudes sendes i els intricats racons de la nostra terra. El Penya Golosa queda molt lluny dels saforencs i Bèrnia, tot i la tortuosa carretera a Pinós, el tenim a una hora de casa. Els amics del grup de jubilats que solem alliberar-nos de les ocupacions que ens atrapen altres dies solem eixir els dijous. Res més lògic que parafrasejant la...

fotos Prop de les deu la circulació de vehicles que havia esclatat entre les huit i les nou per la rodalia de Gandia ja s’havia calmat. Per davall el Castell de Bayren operaris de manteniment de carreteres anaven col·locant cons taronja sobre el negre asfalt per a tancar un dels dos carrils de circulació cap al nord. Anàvem, com de costum, posant-nos al dia de les novetats i decidint on anar. Jesús és el que sap i ens vam endinsar pels carrers somnolents de Xeraco per a trencar, tot seguit, cap a un dels caminals de la marjal i aparcar en uns bassots que es van obrir per a traure terra i que amb el temps han esdevingut en un mirall que, en dies d’absència de vent, mostra el reflex simètric de les cases de Xeraco, el campanar i la silueta ondulada de la Serra del Mondúver. Fa uns anys, fantasies dels ajuntaments, van obrir un parc al costat de l’aigua i van instal·lar un observatori d’aus. El cas és que ara està molt deteriorat per l’acció vandàlica de visitants no previstos que han for...